El mite del vampir, com el coneixem avui, és relativament modern. Podríem dir que troba els seus orígens en el segle XVIII, amb la plaga de terror als vampirs que va néixer als Balcans i Europa de l’Est. Una mica més tard, modelant l’inconscient popular, amb les obres de John William Polidori i Joseph Sheridan Le Fanu. I sobretot, cap a finals del segle XIX, amb el Dracula d’en Bram Stoker. Però va ser el segle XX, amb el teatre i el cinema, qui llançà a la fama internacional aquesta figura. Encara avui, és el més conegut d’entre tots els monstres clàssics que la productora Universal va produir als anys 30.
Després d’aquests vampirs clàssics, se l’ha reciclat i reescrit una vegada i una altra, en històries romàntiques per a adolescents i com a gòtic aristòcrata, torturat per l’existencialisme romàntic. Se n’han fet paròdies i comèdia, parcs d’atraccions, cançons, videojocs, fins i tot paquets de cereals i gelats. La penetració del vampir en la cultura popular del segle XXI és absoluta.
Tanmateix, si anem més enrere del segle XIX, trobarem que aquesta figura de l’ésser que torna d’entre els morts per alimentar-se dels vius és tan antiga com les nostres creences. Hi ha moltes variacions d’aquest personatge, cadascuna adaptada a la seva terra o cultura respectiva, a les tradicions folklòriques de cada poble. Tallen i masteguen, paladegen i desitgen, viuen vides vicàries a través dels altres i no s’aturen mai, com el depredador tenaç que persegueix a la seva presa fins a sentir la tebiesa de la seva pell trencar-se sota els seus ullals. I, potser, després la deixen una estona que corri i es guareixi… per després tornar a abraonar-se al seu damunt. Així, fins que d’ella no en queda res de res.
A Histoire des vampires: autopsie d’un mythe, l’historiador Claude Lecouteux fa una exploració per multitud de variants europees, tant de temps remots com de segles més propers. Per exemple, l’espectre immaterial que desitja un nou alè calent de vida, que anhela tornar a fer tot el que ha perdut, glaçat per sempre en el temps. Després tenim el monstruós mort que no pot descansar fins que la seva carn i els seus ossos quedin desfets en la terra, el doble físic desencadenat, que vol la carn dels vius tant com la volia quan caminava entre ells, una massa de carn bategant que solament descansarà quan se’l decapiti i cremi. O el viu que esdevé vampir, afamat d’intensitat i transformació. No ha mort, però tampoc es viu. Viu a través dels altres, d’aquells que es pensen que s’alimenten d’ell, quan és a l’inrevés. I, per voluntat pròpia, assoleix l’estat de no-vida.
En el folklore europeu moltes són les criatures que s’alimenten dels vius: esperits malignes, estranys homes bèstia, bruixes i altres criatures que romanen en el cor de la nit. Tenen molts noms: vrykolakas, lamia, shtriga, upyr o el modern chupacabra. Criatures que, quan arriba l’horabaixa i es fa fosc, s’arrosseguen a través de les portes tancades i volen fins als llits dels somiadors, els hi aixafen el pit i els ofeguen, xuclen el bestiar i esclafen els nadons fins a deixar-los secs. Es beuen el vi i fan agre la llet, tornen les persones estèrils, xarrupen a poc a poc l’alegria fins a tornar-la un horitzó buit. La ciència li ha intentat donar moltes explicacions: porfíria, ràbia, enterraments prematurs, vampirs psíquics, narcolèpsia, somnambulisme.
Catalunya, com qualsevol altre indret d’Europa i del món, també té la seva ració d’éssers que s’alimenten dels vius. D’alguns d’ells n’he parlat, alguns són criatures que estan molt properes al vampir, com la pesanta, les bruixes –com a criatura mitològica, no com a dona real–, canviaformes com l’home llop i paràsits de la ment com els nyítols que, ficant-se per les orelles de qui dorm al camp, s’alimenten de la seva personalitat fent-li oblidar qui és i esborrant tots els seus records.
A continuació parlaré d’una d’aquestes personificacions, la del comte Estruch.
