Pedres de llamp (I): El culte a la destral del cel

Els angelets juguen amb bales, de les que és desprèn una pedra de llamp. Segons el Costumari Català

Mireu! La nit s’ha trencat, la violenta flamarada agonitza en un estrepitós rugit. L’heu vist? És una mossegada famolenca que cau fugaç sobre la terra. És la destral de foc del cel, és el dit mortífer dels déus. La revelació desfermada. El llamp ens ha retornat al nostre estat d’infants, quan tot ens sorprenia. Quan ens ha cegat, la seva llum ens recorda que solament som com tota la resta, nascuts i morts del territori. Heu sentit por? Fascinació? És difícil separar una de l’altra. En el llamp hi ha un temor amb arrels que beuen d’aigües profundes. El mateix temor que sentien els nostres avantpassats arcaics, quan ni tan sols sabien parlar o utilitzar eines.

O potser ara ja no, potser sou adults seriosos, i solament heu sentit el respecte pel llamp quan éreu mainada. O potser solament ho feu veure, i heu arronsat les espatlles instintivament quan la realitat s’ha esquinçat i el foc ha baixat del cel esgargamellant-se. I feu bé. Rau un sangonós atzar en les seves paraules flamejants: «Avui t’has salvat de mi, demà potser no.» Ha esbotzat l’eternitat del cel i tot el que existeix aguanta la respiració…

Un.

Dos.

Tres.

I crida. Crida com mai heu sentit cridar a ningú que no fos vosaltres mateixos, en els racons més foscos de les vostres entranyes. I en el seu crit ferotge batega la verdadera naturalesa de la realitat, despullada de paraules banals i decoracions supèrflues, honesta com el fil de la destral: «Recorda, res té sentit, tot té sentit, tot és possible. Sóc la veu del foc.»

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.