Imagina’t que ets un pagès o una pagesa de fa 90 anys. Si sou gent de la terra, pastors o pagesos, si viviu propers a tot allò que creix i mor, ho comprendreu millor.
Tens les mans plenes de durícies i ferides mal curades que han cicatritzat. La vida la passes gairebé tota treballant al camp amb els teus, et despertes abans que surti el sol i a l’albada ja tens la mà a l’aixada. No importa que sentis dolor, que estiguis cansat o que no hagis dormit. La terra i el sol no s’aturen. Tu, que estàs lligat a ells, tampoc. Solament respires per fer un bon mos al migdia. No deixes de treballar, amb les mans brutes de terra i les espardenyes gastades, fins que el sol es pon. I així cada dia. Sense vacances. Sense pagues. No saps llegir, ni escriure. L’única lletra que coneixes és la que recita el mossèn el diumenge i la que llegeixen els nois més joves del sindicat.
Però sí que saps altres coses. Saps on és el nord sense mirar cap estri. Coneixes cançons i balls que ja ballaven els teus rebesavis, saps que si plou per la lluna nova d’agost, hi haurà bona vinya. I saps que si trobes una pedra de llamp, seràs el més afortunat del poble. Imagina’t que la trobes. Tu, que no saps res d’homes primitius, ni de teories de l’evolució. Però si saps que per l’etern Cel hi ha una carreta que porta pans i pedres i, quan cau una, floreix en el ventre de la Terra. Protectora del mal donat, llança de Sant Pere. On cau un llamp mai més torna a caure-hi cap.
Potser el mossèn us dirà que allò no és cap pedra màgica, ni cap llamp. I els més llegits del sindicat, els joves que van als mítings polítics a ciutat, bramaran que són coses de vells. Però tu saps que la pedra és el llamp i que protegirà als teus. Guarda-la bé, no hi ha ningú més afortunat al poble.
Posseeixes el secret del foc del cel.
