El corb és una au emblemàtica, protagonista de poemes i contes, de cançons, mites i tradicions d’arreu del món. Potser s’ha fet del corb un símbol per la seva brillant figura negra, la més grossa de tots els còrvids, pel bec fort i llarg amb el qual s’alimenta de tota mena de menjar, viu o mort, combinat amb la seva gran intel·ligència i la capacitat d’imitar sons. A voltes, aquesta mistificació no ha sigut bona pels mateixos animals, que s’han guanyat mala fama. A Llegendàrium hem parlat de les llegendes de molts altres animals, com el senglar, el cérvol, el gat, la serp o la guineu. Però encara no havíem parlat de cap au.
El corb és un animal extraordinari. El seu cervell és un dels més grossos de totes les aus, ha demostrat gran habilitat en resoldre problemes i mostrat processos cognitius diversos, com el desplaçament, la capacitat de comunicar la situació d’objectes llunyans —això només s’ha pogut demostrar en abelles, formigues i humans—; fins i tot s’ha observat com es comunicaven amb altres espècies, com els llops, que els ajuden a obrir els cossos morts d’altres animals i així els corbs poden menjar-se’n les entranyes. D’aquí la vella dita catalana: «Del mal que fan els llops, molt se n’alegren els corbs.» Qui sap si, per aquesta intel·ligència tan notable —entre altres raons—, els germànics van fer que les aus que acompanyen Odin fossin dos corbs, Hugin i Munin, que representen el pensament i la memòria, respectivament.
Continguts:
Context: el corb en l’antiguitat ibèrica
Motius, funcions i atributs del corb en el folklore
El corb xerraire i les faules
La percepció popular del corb en època medieval i moderna
L’astúcia del corb a les rondalles
