Si us apropeu als llibres de la «Col·lecció Popular», de l’editorial Farell, i gaudiu del folklore i les llegendes de la nostra terra, trobareu que són joies. Ja us vaig parlar d’un d’ells: «El comte Arnau, la formació d’un mite», l’estudi més ric i seriós que s’ha fet sobre el nostre emblemàtic personatge llegendari. No són «antologies» a l’ús, sinó que són autèntics treballs i estudis de folklore popular, fets a peu de camí, preguntant a la gent gran, als pastors, a la mainada, als pagesos, als guardians del territori. Com el llibre que us porto avui, «Pedraforca màgic», o la propera ressenya que publicaré, «Bruixes a la Catalunya interior», un dels millors llibres sobre bruixeria catalana que he tingut ocasió de llegir, centrat sobretot en el Lluçanès.
A Pedraforca màgic, la seva autora Isabel Artero, que ha sigut mestra d’escola de diferents pobles al voltant de la muntanya i per tant coneix i viu el territori, s’ha documentat amb tots els nostres folkloristes que han recorregut la zona abans que ella i ha entrevistat a desenes d’informadors, de tota la contrada i totes les edats, especialment pastors i gent gran: Saldes, Gósol, Gisclareny, Bagà, Massanés, Aspà, Josa del Cadí, Gresolet… Així, podem llegir el llibre organitzat per un índex temàtic, amb temes com la bruixeria, els animals del bosc, els bandolers, els tresors, els castells, la «màgica» i la por; o bé podem utilitzar un índex geogràfic, en què es classifiquen les narracions pels pobles on s’explicaven, amb algunes narracions comunes a tota la contrada del Pedraforca.
El Pedraforca, com ja he anat escrivint a Llegendàrium, és una de les nostres muntanyes més importants en l’àmbit de llegendes, bruixeria i tradicions. N’hi ha d’altres a Catalunya, algunes de poc conegudes però també igual d’importants, que aniré desvetllant en el seu moment o de les que ja he parlat. I d’altres tan famoses com el Canigó, Montserrat, els Encantats d’Aigüestortes, el Pla de Beret, el Montseny o Sant Llorenç del Munt. Però si hi ha una muntanya a Catalunya que aplegui més tradicions sobre màgica i personatges bruixats, aquesta és el Pedraforca, a part del Canigó, és clar. El Pedraforca és la nostra «Muntanya Pelada» eslava –la Lysa Hora a prop de Kiev, Ucraïna; la Łysa Góra polonesa, de les muntanyes Świętokrzyskie–, el nostre Brocken alemany –on les bruixes alemanyes celebren la Nit de Walpurgis– o la muntanya Schlern dels Alps –coneguda per la tradició alpina com «la Muntanya de les Bruixes»–. I és normal. No conec cap altra muntanya que tingui, en sí mateixa, una forma de forca tan clara –element important dins la tradició de les bruixes, especialment les catalanes–, a més a més que és un dels epicentres dels Pirineus.
Si poguéssim enllaçar la tradició bruixada d’Europa en tres grans regions –la pirinenca, l’alpina i la uràlica–, el Pedraforca seria un dels epicentres on conflueixen en multitud de cruïlles les línies subterrànies, ocultes, del continent, que s’expressen a través del folklore, les llegendes i en el mateix territori. En aquest sentit, la mateixa disposició i forma del Pedraforca és un desafiament a la realitat. Una fantasia on fer volar la imaginació, com va dir-li Jacoba Ricarda, a l’Inquisidor que la torturava a la diòcesi de Vic: «…jo me untí amb ungüents dejús les aixelles i en ser untada tota nua, me’n aní per la xemeneia dient: “Dejus fulla!, dejus fulla! Jo em don al Dimoni!” I me’n anava per los aires a Pedraforca. I allí ja trobí lo Dimoni com a home que estava ballan amb totes…» Avui, el pollegó superior del Pedraforca porta el seu sobrenom: «La Pellissona». La muntanya forcada és realitat o és fantasia? I això, realment, importa saber-ho?
L’estudi d’Isabel Artero, en la minuciositat del seu recull, ens porta un riquíssim recull de llegendes i folklore simbòlic que té en la muntanya forcada el seu element principal. No és casual que, per exemple, l’origen de la seva forca, com veureu quan comenceu a llegir, estigui relacionat amb el Mestre, el paganisme i les bruixes. O que la màgica i els bruixots ocupin gran part del llibre. Però també trobarem tot tipus de llegendes, algunes amb un alé romàntic, vuitcentista, i d’altres que desprenen un ambient arcaic, que es perd en les arrels del territori. A més a més, és un llibre lleuger, que pot llegir-se tant per gent que coneix la muntanya –així es gaudeix més–, com la que no; per gent que vol gaudir senzillament de llegendes i per a totes les edats.
La muntanya forcada és allí, quan acluquem els ulls i dormim, esperant-nos.
