He de confessar que la sèrie de quatre articles dels minairons m’han portat més lluny que qualsevol altre article que he escrit fins ara. Intuïa que els minairons em donarien la mà i em portarien fins a les entranyes del Somni. El que no sabia era fins quan i fins on. He hagut de rastrejar pels més inversemblants llibres, he hagut de comparar i filar amb puntades precises en tapissos desfigurats pel temps. Tot sovint he visitat autors que mai imaginava que hauria d’interrogar per parlar-vos d’aquests dimonis. Però la cançó de la seva flauta d’Hamelín és capriciosa i astuta.
Escriure aquesta sèrie ha estat com reconstruir un trencadís, m’he perdut per viaranys que feia dècades que ningú recorria, he quedat ronc de parlar i parlar amb criatures i viatgers –de vegades ben esquerps– i… de tot el que he escoltat i vist, aquest n’és el resultat.
Durant els tres següents dijous publicaré un article dedicat als minairons. Espero que trobeu el que jo he trobat, tot escrivint el que em diuen les veus de dins la canya. Jo solament en sóc el copista.
