A vegades parlo d’obres pioneres en les ressenyes que publico, ho faig d’una manera general, per caracteritzar obres que van obrir el camí a totes les que vingueren després. Però aquesta que publico avui, Lo llibre de la infantesa del mataroní Terenci Thos i Codina és, probablement, la pionera del folklorisme català, publicada el 1866. Va ser-ho per molt poc, juntament amb l’obra d’en Francesc Maspons i Labrós, qui publicà Lo Rondallayre el 1871, també ressenyada a Llegendàrium, o Narracions y llegendas el 1875, de la seva germana, qui signava com a Maria de Bell-lloch. El mateix Jacint Verdaguer, el 1866, va dir-li a en Terenci Thos que voldria escriure un recull de rondalles però que, fins aquell moment, no s’hi havia vist amb cor i el lloà, dient que: «No pot ser sinó que alguna fada de les que conta vostè li ha donat aquell llenguatge».
Malgrat tot, és difícil de dir si és la primera obra dedicada al tema de les rondalles populars, perquè anteriorment va haver-hi intents fragmentaris, principalment en castellà, de recollir llegendes i rondalles catalanes, per exemple les que trobem en les obres d’en Francesc Pi i Margall, Francesc Pelagi Briz, Pau Piferrer o Marià Aguiló. Aquests dos últims tenien un projecte de publicar un recull de llegendes i rondalles catalanes que no van poder dur a terme, per la mort prematura del primer. El romàntic català per antonomàsia, Víctor Balaguer, també va publicar nombroses llegendes catalanes aquí i allà, però la seva ingent obra mai ha estat buidada, posada en ordre i recollida en una obra raonada i, per què no?, traduïda al català. Seria de justícia.
Però si deixem de costat aquestes obres, principalment en castellà pel context polític i social de l’època, que deixava enrere la fosca època de repressió de la cultura catalana després de la desfeta de 1714 i entrava en la recuperació de la Renaixença, trobem que Lo llibre de la infantesa, molt poc conegut fora dels cercles dedicats a l’estudi del folklore català, és la primera de totes, en català. Com la d’en Maspons i Labrós, és una obra molt marcada per la seva època, dirigida principalment al públic familiar, a la mainada. Ens diu molt de com veien les rondalles i les llegendes en aquella època. No és exclusiu de Catalunya, també ho podem veure en el folklorisme del Regne Unit, com en l’obra victoriana d’Andrew Lang i la seva dona, Leonora Blanche Alleyne, qui publicaren els famosos i influents Llibres de les fades. I, sobretot, la dels alemanys Grimm o el danès Hans Christian Andersen.
La influència d’aquests models del nord d’Europa, romàntics, s’entrelluca arreu d’aquest llibret d’en Terenci Thos. Thos, com a poeta i escriptor de la Renaixença, les reescriu i les remodela seguint el seu instint d’autor, com també van fer-ho altres autors europeus, com el mateix Andersen. Però, aquest petit aplec de caràcter innocent, poètic i dedicat a la mainada, té algun valor, més enllà de ser el primer de la seva espècie, que ja és moltíssim? El primer és trobar-se amb el català de l’època, que recentment sortia, com ja he dit, de la repressió i el menyspreu. Potser, per això, Altafulla va tenir l’encert de no modernitzar-lo, com sí que passa amb rondallaris d’altres autors.
El segon valor, potser el més interessant, és que, malgrat la reescriptura literària, Thos i Codina encerta en recollir plenament el sentiment del poble. El llibret el podem dividir en dues parts, la dedicada a les rondalles que imiten les populars, amb un rerefons original folklòric però que estan més reescrites per l’autor i, després, les que ens mostren l’expressió popular, sense filtres. I és que Thos no té la voluntat etnogràfica que si que tindran, per exemple, Maspons o Pau Bertran. Ell és un autor, però com Verdaguer, vol recollir l’esperit del seu poble, el català, ens ho diu així: «recollir lo ressò de les tradicions que de un en altre setgle trameten a les generacions que viuhen les generacions que foren».
Malgrat va gaudir d’algun èxit en el seu moment, avui dia és una obra pràcticament desconeguda i pagaria la pena recuperar-la, posant-la en el lloc que mereix. Tant de bo algun editor s’hi posi.
