El Rondallari català. Pau Bertran i Bros

Il·lustració d'en Joan d'Ivori (Joan Vila). Rondallari català

Pau Bertran i Bros va néixer el 1853 a Collbató i morí, prematurament, el 1891. Atenent a l’època, aquest rondallari és un altre dels pioners, dels clàssics, juntament amb els dels germans Maspons i Labrós o el d’en Terenci Thos i Codina, ambdós també els he ressenyat. Però el de Bertran i Bros destaca per damunt dels altres per motius particulars i originals, que tractaré més endavant. Totes les rondalles d’aquesta edició estan actualitzades a un català contemporani, amb una excel·lent introducció del professor Josep M. Pujol, de qui vaig portar a Llegendàrium, per exemple, la seva obra Això era i no era. En ella trobarem el context històric i personal d’en Pau Bertran, les dificultats que va tenir amb el llibre i els encerts que va assolir.

Actiu escriptor i poeta de la Renaixença, Bertran i Bros fou un gran erudit de l’època, amb uns coneixements i una biblioteca que impressionaren als seus mateixos contemporanis, establint bases teòriques pioneres a Catalunya per a l’estudi del folklore popular i posant-les dins dels corrents europeus més avançats del moment, després de 1882, que començaven a temptejar l’etnologia moderna. Però la seva tasca autènticament pionera i avançada no va ser reconeguda, de la mateixa manera, en l’àmbit de les publicacions. El seu Rondallari Català va patir molts intents de publicació frustrats, però no arribà a aconseguir-ho. Bertran i Bros va morir amb 37 anys i el Rondallari no es publicaria, pòstumament, fins al 1909. Amb ell traspassava un dels majors coneixedors del folklore català de l’època.

Una d’aquestes variants modernes és com enfocava el seu recull dels testimonis, que també trobem en la Sara Llorens del Rondallari de Pineda. Bertran i Bros tenia en compte tots els testimonis que rebia: anècdotes, rumors, històries estranyes i peculiars, llegendes, rondalles i anti-rondalles, rondalles-joc… No és un recull de rondalles romàntic, rígid i reescrit al gust de l’època, que segueixi les passes dels Grimm o d’Andersen, com així van fer-ho Maspons i Labrós o Thos i Codina. Això no vol dir que no tingui escrúpols morals, com tots els autors de l’època, com a ferm catòlic que era, però amb esperit d’investigador no les censura, com sí que van fer altres autors. De fet, les rondalles meravelloses, més del gust de la generació anterior, la plenament romàntica, aquí són escasses en comparació amb les altres, les llegendes o rondalles humanes.

Per tant, el Rondallari català és una altra de les obres cabdals del folklore del país, feta especialment pel Montserratí, d’on era ell mateix. Les notes aportades per Josep M. Pujol, amb referències a índexs de motius com l’ATU o a l’obra d’Amades, ajuda a aquell que vulgui estudiar-les més enllà de la mera lectura. A més a més, aquesta edició d’Altafulla de 1989 gaudeix d’algunes de les meravelloses il·lustracions que en Joan d’Ivori va realitzar per a l’edició de 1909.

De ben segur que alguna editorial té l’encert de recuperar-les en una nova edició anotada, que rellanci i reivindiqui aquesta obra cabdal de la cultura catalana al coneixement del públic general, on es mereix estar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.