Llegendes de la comarca d’Olot. Josep Berga i Boix

Ara parlem d’un dels llibres pioners que parlaren de les llegendes de la Garrotxa, coneguda en aquell temps com la comarca o les valls d’Olot, perquè de «garrotxes» n’hi ha moltes més, perquè el que significa aquest mot és terra trencada i aspre, descripció que caracteritza els Pirineus després de la Cerdanya i, d’alguna manera, també la Serralada Transversal. En Josep Berga i Boix –1837-1914–, conegut com l’Avi Berga i fill de La Pinya, a la Vall d’en Bas, fou un pintor que, juntament amb en Joaquim Vayreda, fundaren la important escola de pintura d’Olot.

Probablement engrescat pel folklorista i escriptor pioner, Carles Bosch de la Trinxeria –1831-1897–, va recollir i publicar cap al final de la seva vida una sèrie de llegendes de la tradició oral, que es publicaren entre el 1914 i el 1915 a la revista olotina El Deber i que els Papers de l’Arxiu Casula van reimprimir i adaptar el 1985, l’edició que aquí ressenyaré.

Les llegendes incloses a l’antologia són moltes, tracten de tota mena de temes, algunes són comunes a altres indrets de Catalunya, com La cobdícia burlada o El castell d’Hostoles; d’altres conserven un ambient i unes característiques molt pròpies de la Garrotxa, com El barretinaire o En Pau Bertran. També hi ha espai per narracions de caràcter romàntic, modernista, com El bes de la mort. I, com indico en les altres ressenyes de llegendes de la Garrotxa, el Diable hi és molt present, en relats com La potada del mal esperit, El camí de les bruixes o La gorga dels dimonis.

És aquest un llibre que ens transporta a un indret i a un temps, la Garrotxa de principis del segle XX, que encara perviu en alguns racons de la comarca com una fotografia glaçada. Tant La gorga dels dimonis com El camí de les bruixes les he publicat aquí i, malauradament, ens parlen d’indrets que avui estan pràcticament soterrats o molt transformats per la urbanització de la ciutat.

Alguns d’ells són relats d’una senzillesa que evita artificis literaris, com quan ens parla de personatges més o menys veritables de la comarca o quan ens situa l’acció, sempre, en indrets reals, com el Coll d’Ares, Beget, Santa Pau o Sant Privat d’en Bas, per exemple en El barretinaire: «I tot venent i parlant amb gent amb la qual tenia gran amistat se li féu tard, tan tard que en arribar a Coll d’Ares l’agafà la foscor de la nit i no es veié amb cor de continuar». El fet de ser un llibre de relats recollits per algú de la terra, que hi ha nascut i la coneix molt bé, facilita la immersió en els relats i, certament, per la gent que conegui els indrets, encara millor.

Imprescindible recull del qual han begut tots els altres folkloristes i autors que han parlat de la Garrotxa, com en Joan Amades, en Josep Romeu o en Joan Soler i Amigó, espero que algun editor s’animi a reeditar-lo, amb una bona tasca de contextualització i amb comparatives amb altres relats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.