En Josep Maria Xampeny i Sauri, nascut a Caldes d’Estrach el 1927, publicà aquest Llegendes de la Garrotxa el 1984, després d’haver escrit Llegendes de l’Empordà i Llegendes del Gironès. A diferència dels altres llibres de llegendes de la Garrotxa que he ressenyat, aquesta és una reelaboració literària molt agradable de llegir. Xampeny pren diverses llegendes de fonts com en Josep Berga i Boix i les seves Llegendes de les comarques d’Olot, o d’altres com l’Amades, per fer una selecció d’alguns dels relats folklòrics més importants de la comarca.
Així, per exemple, trobem un dedicat a Bernat Tallaferro, el comte de Besalú que generà en ell mateix, sobretot en època romàntica, vuitcentista, tot un cicle llegendari: «Sant Martí, li va dir. Fes-me el favor de proporcionar-me una espasa tan forta i tan valenta que no s’aturi ni es gasti i en justa mida sigui també desvergonyida en la batalla». No és que Xampeny s’inventi aquest relat, del qual ja vaig parlar a Llegendàrium aquí, sinó que el recrea literàriament.
També el relat de la Gorga del Diable, d’El Collell, relat tradicional i molt antic que ja hem vist en el recull d’en Berga o d’en Romeu i Figueras, o d’altres menys coneguts, com de l’Agnès i el llenyataire, de Sant Joan les Fonts: «Jo ja notava que el vent portava una olor forta de bèstia rara. Però! Què voleu que us digui. No podia pensar mai que fos un ós el que presumís de la llibertat d’aquestes muntanyes i del bosc».
Potser, avui, trobem que el llenguatge emprat fa uns 40 anys s’ha quedat una mica antiquat, molt proper a una tradició nacional i romàntica que acabava de sortir de la Dictadura i que s’expressava amb autors tan importants per la joventut catalana de l’època com l’Oriol Vergés. És amb aquest darrer escriptor, molt conegut per la seva abundant obra literària al voltant de fets històrics importants de Catalunya, sempre amb un vessant didàctic, que hem de cercar aquest Llegendes de la Garrotxa.
