Després de Lo llibre de l’infantesa, del qual ja he parlat en aquesta entrada, Lo Rondallaire és el primer recull de rondalles catalanes amb voluntat etnogràfica de Catalunya, publicat entre el 1871 i el 1874 en tres volums. Els tres volums contenen 108 rondalles catalanes, totes elles recollides amb voluntat testimonial, per preservar-les i estudiar-les. Maspons no agafa els testimonis com en Pau Bertran, gairebé sense filtres, encara segueix el model dels Grimm, d’Andersen i els victorians, però procura ser fidel a les fonts, com a mínim això és el que ell ens diu: «La veu mateixa del poble me les ha dictades, i no he fet més, salvo en algunes vegades la forma, que transcriure-les de la mateixa manera com me les són dites. Podria haver-les arreglades un xic, mes no haurien tingut llavors son caràcter propi, que és lo que més me plavia servar».
Tanmateix, Maspons separa les rondalles i les llegendes –rondalles meravelloses i rondalles humanes, amb els mots de l’època–, que tractarà més a Tradicions del Vallès, el 1875. Lo Rondallaire recull les primeres. Lo Rondallaire ha estat la base a partir de la qual he treballat amb algunes rondalles aquí mateix a Llegendàrium, com la Sang-i-neu, que vaig publicar fa uns mesos, reescrita i adaptada, agafant el model de Maspons i els recollits per Amades. L’edició que ressenyo, del 2010 per l’editorial Cossetània, de nou està prologada i estudiada pel professor Josep Maria Pujol. D’ell he ressenyat Això era i no era, i també l’hem trobat en l’edició del Rondallari català, d’en Pau Bertran i Bros.
Com ens diu el professor Pujol, fins a la publicació dels llibres de rondalles dels Germans Grimm, les rondalles meravelloses eren menyspreades, tingudes per un gènere menor de classes analfabetes, que no calia conservar. En el context del romanticisme, que reivindicà tot allò que venia de les arrels, del poble, les rondalles i les llegendes troben el seu lloc en la literatura impresa, passant de la tradició oral a l’escrita, just en un moment quan la industrialització i la despoblació del camp començava a amenaçar les formes de vida tradicionals, rurals, que mantenien la transmissió oral viva. No és casual, el romanticisme sorgeix, entre d’altres motius, com una reacció al racionalisme il·lustrat i a la industrialització. En aquest menyspreu a la rondalla i la llegenda, trobem sovint notes misògines, caracteritzant-les com contes de velles, de dides, contalles banals de mares i àvies.
Però en Maspons i Labrós, també ho veurem quan ressenyi les obres de la seva germana, la voluntat és justament la contrària, és la de preservar i conservar la saviesa popular, les narracions que es perdien amb cada any que passava. Ho diuen molts folkloristes de l’època, com Bosch de la Trinxeria o, una mica després, Apeles Mestres, les velles tradicions morien amb cada generació que desapareixia, ells sentien, en directe, com se’ls hi escolava entre els dits la sorra del temps, de les tradicions del territori.
Paradoxalment, avui coneixem molt més els contes que ens expliquen a través d’Internet, els nens consumeixen Youtube, xarxes socials, sempre a través del mòbil o les televisions amb connexió a Internet. Però la gran majoria desconeixen les rondalles que ens són pròpies. Potser seria hora que, adults i petits, recuperessin per a Catalunya les rondalles recollides per Maspons, amb una bona possada al dia i, per què no? Emprant les noves tecnologies com Internet, com les xarxes socials o Youtube, seria un just reconeixement a l’autor de Granollers, que tant s’esforçà per preservar-les i, també a totes les veus d’homes i dones que li explicaren. Perquè ells també som nosaltres.
