La cavalcada de l’esperit (II): El comte Arnau, la formació d’un mite

Josep Romeu i Figueras va ser un poeta i crític cultural que va escriure principalment sobre teatre, poesia i folklore, un activista compromès amb la cultura catalana durant els anys més durs del franquisme, fins a l’arribada de la suposada «democràcia espanyola». L’estudi etnològic del comte Arnau formà part de la seva tesi doctoral de 1946, que cursà en filologia hispànica en plena postguerra, quan estava prohibit estudiar català a les universitats i les escoles. Aquest estudi va ser reeditat i adaptat el 2002 pel mateix autor en una versió resumida, editada per Farell, essent encara el millor assaig que s’ha fet sobre el comte. L’edició completa solament es pot trobar en llibreries de vell a preus elevats.

L’assaig està dividit en tres parts. En la primera s’analitza la cançó que, segons l’autor, donà origen al mite d’Arnau. Com la mateixa catalanitat, la cançó té una forta influència melòdica, compositiva i fins i tot en la seva lletra, de l’occità i el francès d’oïl. Romeu i Figueras ho té molt clar i la seva idea troncal és que tot el mite neix al voltant de la cançó i no a l’inrevés, potser el punt més discutible de tot aquest magnífic i complet assaig, doncs és una idea contradictòria amb altres conceptes que analitza l’autor. Deixa clar que la cançó té origen a Ripoll, que va ser un epicentre musical molt important durant segles, d’ençà de l’edat mitjana i gràcies al dinamisme cultural del seu monestir. Però més endavant afirma que el mite d’Arnau solament està «de pas» per Ripoll, que el seu nucli principal no té res a veure amb la ciutat, trobant-se a Gombrèn i el Montgrony, nuclis massa rurals, massa petits i aïllats per tindre una tradició musical i cultural prou potent per forjar i estendre la cançó. La cançó a més a més és relativament recent, però els motius folklòrics del mite són molt més arcaics, empeltats amb la Cacera Salvatge i el Mal Caçador.

Josep Romeu i Figueras

La segona part analitza els tres nuclis principals del mite: Gombrèn, Ripoll i Sant Joan de les Abadesses, a més de parlar d’altres focus secundaris com Campdevànol, Ribes de Freser, Prades i Mallorca. És molt interessant veure com cada espai geogràfic dotà a la llegenda del seu propi caràcter i tradició. Gombrèn és el nucli originari i feréstec, on la llegenda s’expressa amb tota la seva puresa, simple i salvatge, ferotge en el seu silenci, perduda en el temps. Allí on encara a finals del segle XIX i inicis del XX hi havia pagesos que juraven haver escoltat al comte cavalcar la foscor. A Gombrèn la figura d’Arnau es confon amb la del mateix Diable. Ell no és un personatge que hagi pactat amb Satanàs per una acusada i depressiva ansietat metafísica com Faust o hagi caigut en desgràcia per una passió desbocada i delirant com Don Juan. Arnau ha sigut condemnat per escollir el seu individualisme i les seves llibertats davant el consens col·lectiu, trenca el pacte social d’allò correcte i adopta característiques lluciferines que el condemnen a vagarejar per sempre més pel territori on solament regna la salvatgia i la soledat.

Ripoll afegeix al mite motius relacionats amb el monestir, especialment el del «Déu li pac», els túnels subterranis i la relació d’Arnau amb conceptes cristians com la redempció i la caritat. A Sant Joan de les Abadesses la llegenda pren un viarany completament diferent, barrejant-se amb la història mateixa de la vila i les seves monges blasfemes, amants dels plaers de la carn. La llegenda de les monges és originada en un fet històric real de l’edat mitjana encara molt discutit, el tancament del cenobi femení per part del comte de Ripoll i Besalú, Bernat Tallaferro –figura heroica medieval en si mateixa–, enfrontat a la seva germanastra Ingilberga, l’última abadessa, que darrerament s’ha reivindicat amb força. Aquesta història és pròpia de Sant Joan i es barrejà amb la del comte donant a llum a una llegenda nova, diferent de la de Gombrèn, però encara amb l’esperit d’Arnau.

Als nuclis secundaris Arnau es dóna la mà amb mites i éssers preexistents en aquells territoris. Campdevànol, molt proper i influenciat per Gombrèn, doncs també està a les faldes del Montgrony, és un nucli molt interessant i poc estudiat, on el mite original i salvatge es troba a mig camí amb rondalles relacionades amb creus de terme, encantades, diables i cants del gall. A Ribes de Freser el comte, com és lògic en una terra de rius i roca, s’empelta amb dones d’aigua, goges i les Reines de les fades que habiten el Freser i les seves coves. A Mallorca el comte viatjà amb els colons catalans medievals –fet que torna a desmentir l’origen del mite en la cançó– i es mesclà amb la història del Comte Mal, un personatge aristocràtic real, Ramon Burgues-Safortesa, que terroritzà el camp de fora Ciutat a finals del segle XVII.

Portada d’una edició clàssica

La darrera part de l’assaig ens parla dels autors que Arnau va escollir per comunicar-se, fent especial importància en tres: Primer el que rescatà de les ombres el mite i el donà a conèixer. Si va ser Milà i Fontanals el primer a parlar del comte durant el segle XIX, va ser Víctor Balaguer i les seves desbocades versions romàntiques les que van popularitzar-lo, transportant-lo amb la pedra dels somnis del lloc on resideixen les llegendes fins a la realitat, per quedar-se entre nosaltres. Romeu i Figueres narra l’enfrontament entre aquestes versions romàntiques i mossèn Pi i Parassols que, representant d’un Sant Joan de les Abadesses conservador i racionalista, va veure en aquestes violentes i crues versions de Balaguer una perversió que perjudicaria el bon nom de la vila. Era un temps en què el Ripollès i la Garrotxa estaven dominades per un carlisme catòlic ultraconservador, que va sembrar de guerres el camp i la muntanya catalana del segle XIX, quan Balaguer cantava a l’esperit indòmit del comte.

Joan Maragall dedicà tota la seva vida a forjar sense presses un poema d’Arnau on es reflecteix tota la seva visió personal i la de Catalunya, un cant èpic on es troben la tradició mítica i literària, que Maragall coneixia molt bé, fins a la redempció final on, com va fer després Espriu amb Sinera, s’agermanen llegenda i esperit, màgia i vitalisme popular; Josep Maria de Sagarra ens presenta un Arnau més fosc i gòtic, violent i ferotge, avesat a la blasfèmia i el sexe, un Arnau que empelta amb la tradició germànica, l’individualisme nietzscheà i la tragèdia clàssica.

Sant Joan de les Abadesses, un dels nuclis principals de la llegenda, on assumeix característiques pròpies i originals

Amb algú tan compromès amb la llengua i la cultura com Romeu i Figueras no podem obviar el fet que escollís la figura libèrrima d’Arnau per la seva tesi doctoral, en un temps on tot el que feia olor de catalanitat era tractat, com a mínim, amb repressió i violència. El comte maleït és el que Taliesin és al País de Gal·les, la Dahut a la Bretanya, Faust a Alemanya o Don Juan «el burlador de mujeres o seductor de Sevilla» a Espanya, una figura mítica que representa l’esperit del poble català, que va parella al naixement de la cultura catalana i evoluciona amb ella, sorgint en el mateix espai geogràfic i en un mateix moment històric, ressuscitant sempre que se l’ha volgut enterrar, compartint característiques amb el nostre caràcter i amb la nostra consciència nacional. En resum, el mite d’Arnau és una bona història per explicar a un estranger si vol saber com som els catalans.

És casual que Romeu i Figueras l’escollís per al seu primer llibre? O Arnau va escollir al poeta per tornar a ressorgir d’entre les cendres d’una Catalunya destruïda? Vosaltres què en penseu?


Primera part de la sèrie d’articles dedicats a la llegenda d’Arnau: La cavalcada de l’esperit (I): El Comte Arnau i la Cacera Salvatge