Despertaferro, el crit del foc (Jordi Amorós, 1990)

Juntament amb Peraustrínia 2004, Despertaferro el Crit del Foc, estrenat l’any 1990, és considerat el primer llargmetratge d’animació català. Qui hagi estat nen o jove a inicis dels 90 és molt probable que l’hagi vist moltes vegades i la recordi amb nostàlgia, perquè era habitual trobar-la programada a TV3 en dates festives assenyalades, acompanyant altres pel·lícules fantàstiques com la versió animada d’El Senyor dels Anells (Ralph Bakshi, 1978) o Laberint (Jim Henson, 1986).

Despertaferro és una pel·lícula que, vista avui, ens pot sorprendre per moltes raons. La primera és que, malgrat que gaudeix d’un clar component didàctic –ensenyar la història dels almogàvers a la mainada i els joves–, no ho fa en cap cas seguint al peu de la lletra la història, al contrari. S’oblida ràpidament de l’element didàctic, convertit en excusa, per entrar en la subversió. La seva intenció és seduir al seu públic objectiu, aquells nens que s’estan convertit en adolescents.

El pròleg ens trasllada a la famosa escena del banquet a Adrianàpolis on els almogàvers de la Companyia Catalana d’Orient foren brutalment traïts i el seu comandant, Roger de Flor, fou assassinat. Però, més enllà d’això, l’argument ens posa en la pell de Llúria, un adolescent de finals del segle XX que viatja a l’edat mitjana, apassionat per la història dels almogàvers i «cridat per les seves arrels». El jove cavalca una salamandra gaudiniana, element igni que vola al protagonista fins al passat, acompanyats d’un reig bord –bolet al·lucinogen– que gaudeix de vida pròpia.

En aquesta edat mitjana psicodèlica i fantàstica, Llúria acompanyarà el violent Bernat de Rocafort enmig de la despietada Venjança Catalana, en una aventura amb algunes escenes musicals èpiques –com aquella on els almogàvers «desperten el ferro»– i que no escatima en sang i, fins i tot, algun nu integral –molt innocent–. Motiu, el de la violència, que sobta molt en els nostres temps, sobretot en una pel·lícula dirigida al jovent. Perquè aquesta és una pel·lícula que no infantilitza o tracta d’estúpids als adolescents, al contrari, si hi ha components del guió que sembla que no tinguin sentit, en realitat són regits per la lògica irreal dels somnis, com la fusió entre elements gaudinians i medievals, entre la realitat del protagonista i la ficció que somia.

Això ho veiem, per exemple, en decisions molt intel·ligents de disseny i escenografia, com l’escena del duel on el fons recorda al Parc Güell o l’elecció de fons gaudinians durant tota la història. La mateixa Sagrada Família serà un element cabdal de l’argument. I l’objectiu vertebrador de la història és, precisament, canviar-la, acabant per fusionar realitat i fantasia, desafiant el que és i el que no amb un fort component subversiu de fons, amb Ramon Llull reconvertit en el mentor que guia al protagonista en el seu particular Viatge de l’Heroi a la recerca de fer «bons» als almogàvers.

No és aquesta una pel·lícula que converteix els almogàvers en un element romàntic i idealitzat, al contrari, Rocafort és mostrat com un personatge irat i sense escrúpols, autèntic antagonista en alguns moments. Però alhora, sense idealitzar, sap transmetre l’atmosfera apassionant del relat dels almogàvers, gràcies a recursos propis del fantàstic.

La producció tècnica i artística va ser perfeccionista i força elevada per l’època, emprant-se tècniques com la del frosted, dibuixar damunt dels personatges per donar-los volum. Va guanyar el premi de Cinematografia de la Generalitat a la millor creació de personatges i el Sant Jordi de cinema, l’any 1991. En aquest sentit, és important poder veure la pel·lícula amb una bona còpia, perquè pot semblar-nos al contrari si accediu a una versió de mala qualitat que menystingui la fluïdesa de l’animació i els contorns en general arrodonits i en espiral.

L’equip reunit per la productora executiva, Isona Passola, també era de prestigi: la música és d’en Carles Cases, amb la col·laboració d’en Lluís Llach. El seu director, Jordi Amorós, conegut com «Ja», és un famós dibuixant barceloní d’humor negre i satíric que ha col·laborat en nombroses revistes i publicacions. I la creació dels personatges i el seu disseny van ser obra de l’artista Enrique Ventura, dibuixant que havia publicat internacionalment i que a Espanya havia treballat en aquell moment, entre altres revistes, per El Papus o El Jueves, on també publicà Amoròs.

L’estil d’humor salvatge i absurd d’ambdós creadors i el seu equip, d’aquella generació del boom del còmic adult de després de la dictadura, es deixa entreveure en la història, per exemple en el personatge del burgès malvat cap al final de la pel·lícula o en el gest de complicitat quan la salamandra fuma «alguna cosa» que la torna agressiva i punki o en la molt gratuïta dansa nua de la princesa Blanca. Potser el personatge de Blanca, tractat d’una manera força plana i simple –una clàssica «dama en perill», sense més–, sigui el que més destaqui negativament vista avui.

Si no sou mainada i la torneu a veure trenta anys després per la nostàlgia és probable que el seu guió, de Carles Andreu i Benet Rossell, us sorprengui per la psicodèlia i la sensació de llibertat que gaudeix i, potser, us fa connectar amb els nens que vau ser. Una pel·lícula pionera en la nostra cultura que conclou proclamant: «deixa’t emportar pels somnis».

Despertaferro és això, una reivindicació del foc dels somnis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.