Si he de recomanar un llibre sobre éssers del folklore català, solament un, sense cap mena de dubte seria el Fabulari Amades. Hi ha assajos que contenen informació valuosa, d’altres són molt ben escrits. I n’hi ha, com el Fabulari, que han canviat per sempre la nostra cultura. Aparentment sembla senzill, un recull en format de diccionari de tots els éssers que en Joan Amades conservava a una carpeta amb apunts, retalls i altres documents que l’important folklorista català va anar recollint durant tota la seva vida i que un cop traspassat la seva cunyada, Consol Mallofré, va lluitar per conservar i perquè fossin publicats, com tants altres documents inèdits de l’autor.
A aquesta carpeta, molt gran però petita entremig de tots els ingents documents que Amades va recollir en vida, Mallofré l’anomenava «la carpeta dels ens fantàstics», títol perfecte per una novel·la o una pel·lícula sobre la relació d’Amades amb els fills de la imaginació. Jan Grau i Martí, fundador de l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, tècnic del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana i director de les col·leccions Biblioteca Joan Amades i Biblioteca de Tradicions Populars, va ser l’encarregat de recollir, endreçar i, en alguns casos, afegir-hi textos complementaris, separats per punt i a part dels textos originals d’Amades.
Grau tracta els textos del folklorista amb molta cura i precisió, deixant-nos la seva veu intacta. I ens explica com una de les preocupacions dels darrers anys d’Amades era publicar un llibre amb tots aquests fills de la imaginació perduts, perquè fossin coneguts per les noves generacions i retornessin a la terra. Alguns va publicar-los en revistes, obligat per les circumstàncies de l’època a fer-ho en espanyol i a Madrid. D’altres van ser publicats com a complement de llibres d’altres temàtiques, però alguns van quedar inèdits, somorts. Amades ho tenia molt clar, així ho deia Consol Mallofré: «L’Amades em va dir que tot el que no pogués publicar ho estripés, però jo no tinc cor de fer-ho».
Aquestes paraules de Mallofré tenen encara més valor i demostren el seu coratge i estima per l’obra d’Amades si entenem el context social de l’època, la dictadura espanyola, on el menyspreu cap a tot allò que fos fantàstic era pregon. I, encara més, si era català. Gràcies a la tenacitat i l’amor que tenia Consol Mallofré pel treball d’Amades avui podem conèixer molts d’aquests éssers que, en algun moment del passat, van existir perquè la relació íntima entre la terra i els somnis així ho van voler.
En paraules de Josep M. Garrut, citades per Grau: «La Consol Mallofré va ésser ulls i suport del gran folklorista –recordem que Amades, en els seus darrers anys, perd la visió–, un dels prodigis del que pot la voluntat i el propòsit que esdevé ofici i, l’ofici, fins i tot, art. Tingué moltes virtuts que li coneixíem els que la tractàrem durant molts anys i no podem estar de tenir-ne una nostàlgia i el millor record de la dona forta, valenta, fins i tot tossuda i disposada a la lluita per aconseguir una finalitat que fou la de recollir el tresor de llegendes, tradicions i costums d’un país que era el seu i que tant estimà.»
El Fabulari, com abans el Costumari Català i els tres volums de Folklore de Catalunya, va ser publicat el 1995 i va influenciar la creació de figures festives i tradicionals, jocs de rol i de taula, sèries de televisió i ràdio, publicacions de tota mena i, en definitiva, va convertir-se en peça cabdal de la transmissió popular de la cultura catalana.
En els anys noranta, pels etnògrafs i estudiosos de la cultura popular catalana, alguns d’aquests éssers eren prou coneguts, però amb el Fabulari van fer-se més propers a la gent, per les desenes i centenars d’autors que l’empraren en les seves respectives obres, fent de corretja de transmissió del món invisible. En aquest aspecte, el Fabulari acompleix el que Grau ens diu: «Amades estava enderiat amb què els seus llibres fossin entenedors per a tothom», probablement perquè coneixia la importància de l’inconscient col·lectiu i de què, perquè segueixin vius, la gent s’ha de fer seus aquests éssers recreant-los, explicant-nos-els els uns als altres, dotant-los d’esperit, somiant-los.
I aquí és on entra Internet.
Ho hem vist sovint a Llegendàrium, en éssers com les marfantes o la Molsosa. Els éssers del folklore no són pas estàtics, al contrari, neixen en un context o territori determinat, canvien d’acord amb els temps si saben adaptar-se i troben una manera nova de relacionar-se amb el poble o, senzillament, moren o desapareixen de l’inconscient col·lectiu fins a trobar un nou vestit o ser oblidats del tot. Un cas de desaparició per manca de context i memòria social és, per exemple, el Carmençó. També, com és lògic, en neixen de nous amb els temps, com els dips.
En aquest punt és on el Fabulari, publicat el 1995, va incidir més. En aquella època internet era a les beceroles, però no trigaria en convertir-se en un dels principals mitjans transmissors de la cultura popular. I, també, com és lògic, en un dels seus grans transformadors. Si abans la cultura popular es transmetia, gairebé exclusivament, amb la veu oral i –menys– literària, poc podien imaginar-se els folkloristes catalans del passat que existiria un mitjà digital com internet, on els seus textos farien fortuna i contribuirien a fer un nou tomb a moltes de les criatures que van salvar.
I he deixat el millor pel final perquè el Fabulari, com diu en Jan Grau, és incomplet. Això és el més fascinant de tot si us estimeu els éssers de la terra: que és possible que encara en quedin per exhumar de l’oblit i altres conservin aspectes fascinants que desconeixem. I aquest és solament un punt d’inici. De cadascun d’aquests éssers no hi és tot però les entrades d’Amades, juntament amb les il·lustracions de l’Albert Macaya, ens fan estimar la terra gràcies a les cançons que canten els seus fills invisibles, els de la imaginació, cançons que ens bressolen i ens fan somiar.
I, així, vosaltres també passareu a formar part de la llarga cadena de somiadors.
