Recull de llegendes i tradicions (XIV): El nen verd, el cavaller de Ciutadilla i el pont del Diable d’Estavill

Crepuscle. Joan Brull. 1899

En aquest recull de llegendes i tradicions hi trobareu tots aquells relats publicats el mes de desembre de 2019 a les xarxes socials, en aquest ordre:

El nen verd. Llegenda nadalenca de la Vall d’Aro amb nens bescanviats, velles cases pairals i l’origen del poble de Platja d’Aro, recollida a finals del segle XIX.

El cavaller de Ciutadilla. Recollida de la veu popular per Joan Amades a inicis del segle XX, és una llegenda clàssicament romàntica, amb elements del Cicle del Graal i les novel·les de cavalleries.

El pont del Diable d’Estavill. Molts coneixereu la llegenda del Pont del Diable de Martorell o el de Tarragona, l’aqüeducte de les Ferreres. Però potser no heu escoltat mai la intrigant versió del Pont del Diable d’Estavill, al Pallars Jussà, on les noies hi anaven a passejar cada diumenge.

El Coll de la Marrana. Tornem al Ripollès, al Coll de la Marrana, per descobrir la llegenda que li donà nom, una narració vibrant de combats èpics, de nigromància i morts vivents, de bruixeria i herois.

El Diable del Socors de València. Vella llegenda de la ciutat de València, que explicava un fet tant real com hilarant, el periòdic canvi de roba del Diable del convent del Socors, talment com el famós Manneken Pis.

El Llibre dels Feyts d’Armes de Catalunya. Malgrat ser una falsificació del Barroc, escrita pel frare Jeroni Jalpí, El Llibre dels Feyts d’Armes va influenciar en bona part la tradició romàntica catalana.

Crepuscle, d’en Joan Brull. Una nova anàlisi d’una sèrie de quadres onírics d’en Joan Brull, un dels més importants simbolistes catalans.

La Pell de Bou. Aquesta llegenda de la Pell de Bou de la Floresta a les Garrigues va ser recollida per en Joan Bellmunt i Figueras, un dels més importants etnògrafs, cercadors de llegendes i tradicions catalans, especialment de les terres de Ponent. D’ell us he de parlar més en altres fils i articles.

El fetiller de cal Bolet. Una nova llegenda de les Garrigues, a Arbeca, on trobem un d’aquells personatges, entre la realitat i la ficció, que, per motius que s’escapen a la comprensió moderna de la realitat, van causar un impacte tan gran entre els seus veïns que van forjar llegendes pròpies.

Arthur Rackham. Sabrina Rises, Attended by Water-Nymphs (Sabrina desperta, acompanyada per nimfes de l’aigua) De l’obra Comus de John Milton. 1921

El nen verd

Anem al temps quan la Vall d’Aro era pràcticament deshabitada. L’única casa principal del que avui és el modern municipi de Castell-Platja d’Aro era can Fenals i, com us podeu imaginar, el seu hereu era un dels més rics de la contrada.

Moltes pubilles el pretenien, moltes dones venien de totes les Gavarres i més enllà per seduir-lo, se’l trobaven en balls i festes majors, li feien moixaines i galanteries, però cap aconseguia casar-s’hi perquè l’hereu estava tan obcecat amb la seva riquesa que no volia compartir-la amb ningú.

Els seus amics li deien: “i quan ja no hi siguis? A qui deixaràs el mas?” I el capellà: “Ser solter no fa per home cristià, casar-se fa bona família!” I, encara més, el seu oncle: “On vas a parar, un conco sol en un casalot tan gran com el teu?” Però s’enfotia de tots i de tot.

Un vespre de Nadal, quan l’hereu de can Fenals passejava per un camí i, en una cruïlla, va sentir plorar un nounat. Espantat i preocupat, va seguir els plors endinsant-se pel bosc. A la vora d’una riera va trobar-hi un estrany nadó embolicat en un farcell de mantes verdes.

Sí, potser tenia els ullassos massa grossos, verds com maragdes; sí, potser tenia unes mans una mica grans, amb ungles llargues i plenes de terra; però era un nounat ferm i saludable. Algú l’hauria abandonat, potser per aquelles mans o per aquells ulls. I va fer-li molta llàstima.

L’hereu de can Fenals va decidir afillar-lo i criar-lo com si fos seu, un Fenal més. I durant déu anys tot va ser com un somni: bé i més que bé. El nen va créixer fort i molt intel·ligent. Va aprendre del camp i de comptes, seguia l’hereu arreu i s’estimaven com pare i fill.

Els negocis van anar-li d’allò més bé, obrint vendes a ciutat i a l’estranger, on els seus vins i licors eren apreciats. La casa pairal va créixer, els camps van rendir com mai, omplí els estables de bestiar i contractà més famílies i jornalers. Aquell nen era un regal de Déu!

Amb el temps la gent, atreta per tanta riquesa, van construir-se cases i masos fent néixer el poble antic que avui és Platja d’Aro. No obstant això, quan va fer deu anys i va arribar un nou vespre de Nadal, algú trucà a la porta del mas de can Fenals amb greus i forts cops.

Era una dona. Ni jove ni vella. Ni gran ni petita. I com vestia? Ningú en aquella contrada havia vist a algú vestir així. Verd i fils d’or, ni en aquella contrada, ni en cap altre. I si era muda o no, ningú va saber-ho mai. Perquè no van haver-hi paraules entre ella i l’esfereït hereu.

La dona mirà l’infant, que treia el cap darrere de l’home. L’infant va tornar-li la mirada fixament, somrient alegre, els ullassos verds brillants i joiosos. I, de sobte, va fondre’s com si fos fet de fum.

La dona va observar de fit a fit a l’hereu, inexpressiva i silenciosa. Quan parpellejà no hi era i, esgarrifat per l’ensurt, es diu que va perdre el seny i enfollí. Mai més tornà a ser ell, vagarejant pels camps i els boscos, parlant amb ell mateix i amb personatges que ningú veia.

Tot allò que fins aleshores havia sigut bo i pròsper va tornar-se desgràcia i misèria, portant a l’oblit i la ruïna la gran casa pairal de can Fenals.

*

Aquesta llegenda la recullen de la veu oral diferents autors. El més antic, probablement, és Josep Pella i Forgas en el seu “Historia del Ampurdán” de 1883. També la recullen Joan Amades, Xavier Cortadellas i altres autors i folkloristes.

Castell de Ciutadilla. Fotografia pròpia.

El cavaller de Ciutadilla

Quan la llei de la Terra es trencà un Rei Traïdor va proclamar-se amo de Ponent. Però d’entre tots els lleidatans un va mantenir-se fidel a l’autèntic rei de la Terra: el cavaller de Ciutadilla.

I quan van cridar-lo a jurar fidelitat a Lleida va dir que ell solament tenia un rei: Aquell que era un amb el territori on s’aixecava el seu castell, el que era les pedres i les aigües, el que era l’udol de les bèsties i el plor de les criatures, la terra tota.

El Rei Traïdor va declarar-lo enemic confiscant-li castell i terres. I va fer que Ciutadilla fos la seva capital celebrant-hi un gran torneig on van presentar-se set cavallers, els millors de regnes llunyans. Cap cavaller català podia fer-los front, excepte un. Muntava un silenciós corser, vestia de negre i portava una màscara fosca.

Un a un, el cavaller català va derrotar els set poderosos forasters. Tanta va ser la seva valentia, habilitat i força, que va assolir gran glòria. El poble l’adorava i el Rei Traïdor va dir-li que demanés el que volgués, que ell li donaria.

El cavaller pronuncià una paraula, greu: «Justícia». El Rei Traïdor s’enutjà, perquè va dir que en els seus dominis es respectava la llei de la Terra. Però el cavaller negre va negar amb el cap, en silenci. El rei hauria ordenat fer-lo presoner allà mateix, però tot el poble era al davant, aixecant visques i lloant l’heroi. Així que tornà a repetir que demanés el que volgués. Mormolà una sola paraula: «Justícia».

La gent va esclatar: «Justícia! Justícia!». El Rei Traïdor, atemorit perquè no hi hagués una revolta, va tornar a demanar amb un fil de veu què volia. I el cavaller, llençant la mascara a terra, cridà amb tot el poble: «Justícia!» En veure que era el cavaller de Ciutadilla i que tot el poble cridava el Rei Traïdor va tornar-li castell i les terres, fugint del poble.

Poc temps després el cavaller de Ciutadilla encapçalà un grup de valents que derrocaren el Rei Traïdor, retornant la llei de la Terra.

Pont del Diable d’Estavill. Font

El Pont del Diable d’Estavill

Elles explicaven que una jove pastora, feréstega i amb caràcter, guardava el bestiar al costat d’Estavill. Forta i eixuta com el garrigar, de paraules curtes i renecs amples, no estava per hòsties. Així, els xicots de la contrada li tenien un xic de por i no se li apropaven.

Fins que una albada, un pastor de cabres que no havia vist mai va apropar-se al pont on la noia acostumava a descansar i dormir. Deia que venia del costat de Bellera, i per això, no creuava a l’altra banda. Al principi no li va fer gaire gràcia aquell estrany homenot.

Ella mai havia vist un home tan curiós. Era un xic massa elegant, sempre ben afaitat i guapot, amb llargues i gruixudes patilles; i potser era un bocí massa ben parlat, com un poeta. I mai, mai, es movia de l’altra banda del pont. Però, a poc a poc, ves, s’anaren amistançant.

Cada albada xerraven i reien, cadascú a un extrem del pont. I un dia ella no va poder aguantar més l’atracció que sentia per aquell homenàs alt i cepat, mig poeta mig bandoler, i prenent la iniciativa li escridassà lo molt que li agradava. El pastor va somriure i, aleshores, el vell pont començà a esquerdar-se i, com si l’hagués colpejat una grossa maça, s’enfonsà fent gran terrabastall.

El galant pastor, encara somrient entre la polseguera que s’aixecà, li va respondre que si era veritat que n’estava tant d’ell que creués l’esvoranc que s’acabava d’obrir. La valenta pastora va estar a punt de fer-ho, però mirant-se el profund barranc s’adonà que per molt forta i àgil que era mai podria saltar-lo. I així ho digué. Ell, amable, va respondre-li: “Si faig un pont perquè passis, seràs meva?”

Ensumant-se alguna cosa estranya de debò la pastora va respondre que sí, amb una condició, que l’acabés abans no cantés el gall ros, el de l’albada. L’estava provocant, perquè allò era impossible. Era una manera de dir-li que bon vent i que s’oblidés d’ella. Però ell va acceptar-ho, com si fos la cosa més fàcil de fer del món.

Sorpresa per l’actitud segura i cofoia del pastor, la xicota va fer que marxava i s’amagà a prop de l’esvoranc. Fins que no es féu fosc no va veure res i pensà que aquell home l’estava entabanant, però en morir el sol un estol d’estranyes lluminàries vermelles i blanques sorgí del barranc.

La foscúria es tenyí de tons roigs i, entre les llums, es formaven caps esfereïdors que udolaven, urpes deformades que portaven pedres d’aquí cap allà, llargues llengües que llepaven les juntures i ulls enfollits de mirada terrible. Era aquell un exèrcit furiós, una cavalcada de malsons.

La fressa que feien els dimonis era insuportable de veure i sentir i la pastora, al moment, va adonar-se que aquell galant pastor era el Diable en persona i que ella, sense voler-ho, havia tancat un pacte amb ell: si acabaven el pont abans de l’alba, la seva ànima era perduda!

Fugint d’aquell indret maleït, la xicota va córrer més enllà de la Pobleta de Bellveí i va caure en una cruïlla, sense saber on anar ni que pas fer. Amb les mans a la cara i somiquejant, no veié l’anciana que li clavà una lleu garrotada a l’espatlla. “Aixeca el cap i mira’m”, digué.

“Et diré que pots fer per guanyar al Diable, però hauràs de ser valenta. Ho ets?” Després de veure un estol de dimonis res la sorprenia, era en el regne dels somnis, tot podia ser màgica. La pastora, eixugant-se les llàgrimes, assentí. “Ho ets?” Repetí. I ella tornà a assentir. La tercera vegada que li preguntà ella s’aixecà, enfurismada, dient-li el nom del porc si allò era també cosa del Diable.

L’anciana esclafí a riure i li feu uns copets a l’esquena amb la mà. “Ho ets”, va dir finalment. “Doncs t’ho diré, ara para atenció i escolta’m…”

Més tard la noia enfilava a córrer turons amunt, cap a l’esvoranc, sense fer cas de les branques que li colpejaven la cara, ni de les pedres que li trencaven les espardenyes. I quan va veure l’exèrcit furiós de dimonis va sentir com el cor s’abrusava de coratge. Fent-se de ferro, arribà al pont tot just quan el sol treia el primer raig pel damunt dels boscos. Tot era perdut!

I aleshores féu el que va dir-li l’anciana, fotent una bona puntada de peu a la base del pont, fent caure una pedra per l’altra banda. I clavada la puntada, cantà el gall ros, anunciant el naixement del Sol. Els dimonis xisclaren d’ira, enfonsant-se per l’esvoranc, que es tancà.

Com no estava acabat, perquè faltava una pedra, la pastora guanyà al Diable, que mai més tornà a molestar-la. I sempre, fins que va ser anciana i morí en pau, portà el renom de ser la dona de més braó de la Vall Fosca, admirada i temuda per tots.

I el pont? Fou anomenat del Diable i així s’explicà el forat que hi té al bell mig.

*

Aquesta contalla oral fou recollida per un dels folkloristes catalans més importants, Joan Bellmunt, qui ens llegà una obra de gran valor centrada en les terres lleidatanes. Jo l’he reescrit, però bàsicament és la mateixa que li explicaren i que podeu trobar a Pallars Jussà II.

Coll de la Marrana. Font

El Coll de la Marrana

La contalla té un marcat estil vuitcentista i romàntic, ahistòric, com fer referència als sarraïns o “moros”, que també era un apel·latiu comú per definir a tots aquells que no eren cristians. Però conté intrigants elements que remeten a narracions més antigues, de temps romans i de l’edat del ferro, com quan Odisseu arriba a l’illa de Circe i aquesta transforma els mariners en porcs, entre altres històries de vella tradició.

*

Entre el Pic de Bastiments i el Gra de Fajol s’estén el Coll de la Marrana, una elevada planúria d’intrigant nom que explica la llegenda. Eren temps de l’emperador Carlemany, qui envià a Catalunya el seu més gran heroi, Rotllà, a lluitar contra el poderós Ferragut.

Quan l’heroi victoriós tornava al Nord fou emboscat pels musulmans, al coll sota el Gra de Fajol. Malgrat que les seves tropes eren escasses per la lluita contra el gegant, es llençà contra l’exèrcit brandant la seva famosa maça encantada, esclafant homes i ferro per igual.

Aixafava escuts com si fossin de paraules i esberlava ossos amb furiosos udols, glaçant la sang de l’enemic. I quan arribà el vespre, de la host musulmana en quedà un garbuix esgarrifós de sang i carn. L’heroi i els seus homes s’admiraren de trobar una truja al mig dels vençuts.

Era una bestiota grossa i maca, molt ben cuidada pels musulmans i Rotllà ordenà sacrificar-la l’endemà, per celebrar la victòria. Aixecaren fogueres, ballaren i begueren vi fins a quedar adormits. Però quan despertaren trobaren que, més avall del coll, tornaven a estar rodejats.

La host enemiga renovada i els camps nets de sang. Com podia ser? Però no hi havia temps per pensar-s’ho, els francs s’armaren i corregueren ràpids a la batalla. I per segona vegada, més esgotats, venceren, però aquesta vegada per un bri no trobaren la derrota i la mort.

Els valerosos guerrers lluitaren fins que arribà la nit i, esgotats, dormiren un somni sense somnis. L’endemà l’enemic tornava a estar dempeus. I fins a 7 jornades lluitaren, moriren, dormiren i despertaren de nou al malson, atrapats en una espiral de mort sense fi.

Cada dia eren menys, fins que solament quedaren vius l’heroi i un grup d’amics, els seus soldats més propers, arrauxats i hàbils. El vespre del setè dia Rotllà decidí que, a desgrat li costés la vida, aquella nit no dormiria ni descansaria.

Va passar-la vigilant i descobrí com la truja que guardaven per la victòria es transformava en una anciana bruixa que greixava un a un els cadàvers dels morts, tornant-los a la vida amb l’intrigant ungüent. Rotllà la segui d’amagat i, quan era desprevinguda, la feu presonera.

El matí del setè dia els francs tornaren a vèncer l’enemic i de la fressa que aixecaren, de sang i plors, diuen que nasqué el riu Fresser. Rotllà, enfurismat, llençà una maledicció a l’anciana bruixa, convertint-la en un alt penya-segat: “Així tots els llamps caiguin damunt teu!”

I per això l’indret és conegut com a Coll de la Marrana, que molts segles més tard els homes esmicolaren cercant fabulosos tresors. Els trobaren o no els trobaren? Això no ho sabem pas… potser solament l’esperit de la vella bruixa que encara habita aquest paratge feréstec.

Cap d’un dimoni. Segle XIV. Olèrdola

El Diable del Socors de València

“Xe, pareixes el diable del Socors!” es deia a València quan algú anava pel carrer exageradament mudat, ostentant i vantant-se de la seva aparença fins a resultar ridícul. Aquesta expressió té el seu origen en una curiosa llegenda.

On avui trobem la capella del col·legi de Jesús i Maria, a la ciutat de València, antigament s’aixecava el convent de frares agustins de la Mare de Déu del Socors. Fundat el 1501, el Socors va ser incendiat el 1822 i després de la desamortització va quedar abandonat i ruïnós.

D’ell avui no en queda gran cosa. Però abans de la seva ruïna, a la façana del convent hi havia esculpit un dimoniot en actitud de dolor i submissió a la Mare de Déu. Els valencians, davant l’expressió de patiment realista del dimoni, van començar a imaginar: per què?

La llegenda diu que una mare, no podent alimentar el seu fill, va fer el que acostumaven en aquelles èpoques antigues: portar-lo davant la porta del convent dels frares del Socors, per si podien acollir-lo. Però el Diable, amatent, volia fer-se seu el nounat així que, quan la mare va deixar l’infant, va llençar-s’hi agafant-lo amb llargues urpes.

Però per algun motiu li va resultar tan pesat, tan carregós, que va començar a arrossegar-se pel carrer, ell, que es vantava de ser fort i invencible. Com més caminava, més pesava el nounat, que se’l mirava amb els ulls esbatanats. La Mare de Déu esculpida a la façana va estirar el braç i agafà el Diable de la cama, que s’estimbà a terra. Fastiguejat i avorrit, finalment va deixar el nadó i marxà coixejant.

Els frares, que van observar el miracle, van recollir el nen, tenint-lo per molt bon auguri i senyal de Déu. I diuen les contalles valencianes que en fer-se gran va ser un bon frare i més tard abat, sempre disposat a ajudar a tothom qui ho necessitava. Però, un moment, i el dimoni de la façana, què?

Doncs diu la història valenciana (que no la llegenda) que els frares agustins, compadits pel dolor del dimoni afartat de pes, li anaven canviant la roba fent-li vestits i sabatetes cada any, sempre a la moda del moment. I d’aquí ve la dita: “Xe, pareixes el diable del Socors!”

Llibre dels Feyts d’Armes de Catalunya, recuperat per Marià Aguiló al segle XIX i suposadament escrit pel mossèn Bernat Boades a l’edat mitjana. En realitat va escriure’l el genial Jeroni Jalpí al segle XVII. Amb les seves llegendes, gestes i fets suposadament històrics, va influenciar el romanticisme català.

El Llibre dels Feyts d’Armes de Catalunya

Avui parlaré una mica d’història i llegenda, del conegut com a Llibre dels Feyts d’Armes de Catalunya i breument de l’evolució de la violència a la baixa edat mitjana i el bandolerisme a l’edat moderna, normalment encapçalat per un membre de la petita noblesa o un cavaller desposseït.

*

El Llibre dels Feyts d’Armes de Catalunya va ser una famosa falsificació històrica, com tantes d’altres d’època moderna i medieval, suposadament composta per un fictici mossèn Boades el 1420 i, en realitat, escrita pel frare blanenc Joan Gaspar Roig i Jalpí el 1673.

Malgrat que és una falsificació conta històries molt interessants i divertides, basades o no en fets reals. Per exemple, el frare Roig ens explica una aventura protagonitzada per l’infant Joan, Duc de Girona, futur rei Joan el Caçador, quan s’enfrontà a uns cavallers francesos.

La transcric aquí, resumida i amb el seu català antic: “E stant lo desús dit rey (en Pere) en la ciutat de Gerona, que li’n playa aquella terra, li’n vench nova que certs gentils homes de França volían faer entrada dins de Roysselló, si no’ls en dàvan una gran suma de pecúnia d’or e d’argent.

E tant prestament com lo sinyor rey hac ardit d’aquella malvestat, ell va aplegar moltes companyies d’a peu e de cavall de la desús dita ciutat de Gerona e de tota aquella terra, e tramet ab aquelles l’infant en Joan, qui’s apellave duch de Gerona, contra d’aquells e de la gent de Roysselló.

Com so a Perpinyà, molt abrivadament, una nit qu’ells no s’o pensaven ne se’n temian, va anar sus d’aquells e a tots los faé presoners, e lligats los va portar dins Perpinyà, hon aprés molts d’aquells na varen preterir.”

Com bé coneixia el frare Roig, els atacs de frontera no eren estranys a l’edat mitjana, on eren coneguts amb noms com ràtzies; també hi havia el que s’anomenava bandositats o guerra privada entre nobles, atacs que grups armats feien per motius com la venjança, l’enveja o la simple ira.

Sabem que les bandositats nobiliàries, en un principi dins la guerra privada, van anar degradant-se cap a baralles de grups armats o faccions nobles o no, per terres, honor, jurisdicció, matrimonis, or o, simplement, com a baralles de màfies armades i fora de la llei del rei.

Per exemple, tenim coneixement que el cabdill remença Francesc de Verntallat, abans de liderar la revolta dels pagesos, va participar de violentes bandositats. Les bandes armades, amb temps i victòries o amb derrotes i morts, s’anaven ampliant o desapareixien.

Les bandositats eren més populars en èpoques on les estructures bàsiques de la llei, com durant la Guerra Civil catalana, desapareixien. Hi ha historiadors que han fet la hipòtesi que, aquestes bandes armades, van acabar convertint-se en el bandolerisme de l’edat moderna a través d’accions com els enfrontaments entre els nyerros i els cadells.

Exiliats a Sicília i Nàpols, en aquells temps part de la Corona d’Aragó, van acabar per embolicar-se amb les estructures criminals i familiars italianes. Dedicats a extorsionar i a propagar el terror, a robar, violar i assassinar, els grups de bandolers són un fenomen que va intrínsecament lligat a l’edat moderna catalana.

Fantasia. Joan Brull. 1899

Crepuscle, Joan Brull

Tornem a parlar d’art, simbolisme i fantasia onírica amb un quadre d’en Joan Brull: Crepuscle. I a continuació una llegenda de la ciutat de València amb diables, mares de déu i dites populars.

*

Crepuscle, d’en Joan Brull i Vinyoles, és part d’una sèrie de quadres que l’artista català va pintar el 1899 formant, voluntàriament o no, un conjunt que dialoga. En aquesta imaginació onírica tornem a trobar el mestratge absolut que el simbolista tenia de la composició i el color, tal com vam veure a Somni.

Observeu, per exemple, la relació entre la diagonal de la terra i l’horitzó per crear una sensació irreal de profunditat i descens. El balanç de pesos entre la noia fent l’ofrena, els lliris (motiu molt present en l’obra de Brull) i el sol que mor, dotant l’escena d’una d’un xoc de contrastos subtils, delicats i violents alhora, com a Somni. Els colors foscos i saturats contra els colors difuminats i onírics, la diagonal contra l’horitzó. És un món de terra que anhela l’horitzó.

La línia de mirada entre la noia i el sol, amb el nexe dels pètals que se’n van, ens retorna a la idea de Somni de quelcom inabastable, de la relació entre la imaginació i el món oníric amb la realitat material, de la fantasia i l’anhel de l’impossible, de la mort i la vida. El nom del segon quadre de Brull del conjunt, Fantasia, reforça aquesta idea simbòlica.

Nenes ballant en cercle. Joan Brull. 1899

L’acció de la protagonista, oferir pètals al crepuscle, ens retorna al concepte precristià de les ofrenes als déus, però Brull va molt més enllà, suggerint la mort (les cendres) i el final de la imaginació, la melancolia d’allò que no serà i es clou en un quadre sensorial.

Les pinzellades de l’artista català tornen a mostrar-nos la seva atenció al detall, com les volves que suren del mar al fons, completant l’equilibri subtil de la composició; contraposades a la tècnica més vigorosa de la part diagonal i terrosa. Potser del que ens està parlant és, també, de la pèrdua de la innocència i la joventut. Observem aquest quadre, perquè ens pot donar una clau sobre aquesta idea: Nenes ballant en cercle. Que pertany a la mateixa sèrie.

A Nenes ballant en cercle la mainada porta robes que fan de nexe amb l’horitzó i, per tant, sembla que ens digui que “encara” pertanyen a la imaginació, el sol és molt més elevat que a Crepuscle o Fantasia, però ja avisa del seu final.

Noia amb flors. Joan Brull. 1899

La nena més petita vesteix un color rosa més intens, però la més gran porta un color blau, del rosa de l’horitzó al blau fosc quan el sol es pon en el mar. Com a simbolista educat a Paris i a la Llotja, Brull emprava el color a consciència, també per explicar i suggerir. És aquesta la seva idea?

Per acabar, sembla que Brull acabi el seu viatge a Noia amb flors, on la mateixa escena és nocturna i la composició, ara vertical, ha canviat del tot. Ara amb una noia adulta. Els lliris prenen protagonisme, lliris de l’edat adulta que contrasten amb la foscor de l’horitzó; la noia segueix oferint pètals als déus, al mar, a la seva joventut, als somnis i a tot allò perdut i retrobat. Com el temps, que mai ha sigut però és.

Castell de la Floresta. Font

La Pell de Bou

Explica una antiga llegenda de La Floresta a les Garrigues que, quan va esclatar la Guerra de Successió, els pocs joves que hi havia al poble s’allistaren per lluitar amb l’exèrcit austriacista. La gent gran, les dones i la mainada, vivien dia sí dia també amb por i preocupació.

“Què farem si venen? Com ens protegirem si els borbònics ens ataquen?” Ningú sabia què fer, tenien per segur que com li havia passat a molts altres pobles de la contrada si tenien moneda, bestiar o qualsevol riquesa, els borbònics els passarien a ganivet o a la forca si no els hi donaven.

En aquells temps la Floresta era un poble molt més petit que ara, amb poques famílies. El més ancià de tots, que havia viscut guerra i fam, un vespre cridà a tothom a casa seva:

“Mireu -començà- si els borbònics ens ataquen, ens robaran i mataran. Agafarem una pell de bou i l’omplirem amb totes les monedes, la vaixella bona i les poques joies que arrepleguem. Després ens escamparem per la muntanya i el camp, enterrarem la pell en un lloc que solament nosaltres sabrem i quan la guerra acabi, tornarem i la desenterrem”.

A tothom li va semblar una idea assenyada. I així van fer-ho. Agafaren la pell d’un bou i van omplir-la amb el que van arreplegar, fins i tot els canelobres de l’església i les forquilles de llautó, fugint del poble. Quan van arribar els borbònics van trobar-se el poble deshabitat i com a represàlia van cremar-lo i enrunar-lo del tot.

Però pocs van ser els que van tornar. Els joves van morir a la guerra, els vells van morir de vells. I els que van tornar van trobar-se que del seu poble solament en quedava dempeus el castell, força malmès. Així que van aixecar una Floresta nova, una mica separada de la vella.

Dels que quedaven, ningú sabia on era la pell de bou. Van esmerçar-hi temps i esforç, cavant arreu. Però mai van trobar-la, per molt que cercaren. Hi ha qui diu, encara, que aquella pell de bou plena de meravella i riquesa roman colgada en algun lloc que ningú coneix.

Muralles d’Arbeca a inicis del segle XX

El fetiller de cal Bolet

Una altra intrigant anècdota recollida per Bellmunt a les Garrigues ens porta a Arbeca, on hi havia una casa anomenada cal Bolet, avui desapareguda. Es deia que l’amo de cal Bolet era mig fetiller, però les fetilleries cap a inicis del segle XX eren vistes com a supersticions i ignorància.

Quan va ser temps de l’important fira de Santa Caterina d’Arbeca, que té més de 500 anys, l’amo de cal Bolet volia comprar mules joves, perquè les que tenia eren velles i no donaven tranc. L’homenot s’hi passejava com tot un senyor, malgrat que vestia com un rodamón.

La seva roba era descurada i apedaçada, la capa descolorida havia vist innombrables hiverns, els sargits se sobreposaven als sargits i la gorra semblava de l’any vuit. Endemés, el seu tarannà era de poques paraules, eixut i malhumorat. Era normal que el prenguessin per foll i que ningú hi volgués tractes.

Finalment, va trobar un rambler foraster que no el coneixia i no va témer fer tractes amb ell. Això sí, en veure el seu aspecte de rodamón va fer-li la pregunta de rigor: “I vós, que no porteu les fiances?” Que eren els dos testimonis, per si s’havia de fer un préstec per les mules.

L’amo de cal Bolet, amb el seu habitual tarannà sec, va respondre: “Sortiu fiances!”, inclinant-se damunt de la taula. D’un dels descosits de la vella capa van començar a sorgir unces d’or, fins a caure el valor just de les dues mules, ni una menys, ni una més.

I agafant de les corretges les dues mules joves, va enfilar carrer major d’Arbeca amunt, ignorant les mirades de por i sorpresa de ramblers i vilatans. Acostumat, com estava, a què la gent li tingués por. Diuen que cal Bolet va desaparèixer per manca de descendència. Qui sap.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada