D’entre totes les serralades catalanes la més imponent és la dels Pirineus. La seva alçada i la seva inaccessibilitat l’han convertit en un lloc que els homes han temut i respectat, un lloc on han nascut llegendes i personatges cabdals de la nostra història mítica, com el mateix Comte Arnau. I és el bressol de Catalunya, de la seva identitat i la seva història. Però no solament ha sigut pel caràcter físic i històric del territori, sinó també pel que hi ha darrere del vel i que s’amaga als seus gorgs, les seves valls i als seus senders entre la fronda, on s’allarguen les ombres i els rajos de sol.
El seu nom ens indica el caràcter feréstec i orgullós de les muntanyes, una etimologia críptica que condueix a diversos camins, amb orígens que es perden en el temps. Ja l’historiador grec Diodor de Sicília els anomena Pirineus al segle I aC. Les teories romàntiques diuen que el seu nom podria vindre del celta «poranaia», que comprèn les paraules «pora», enorme, i «naga» muntanya… o serp –en sànscrit, la cobra, el rei de les serps–, i Coromines va reblar el clau dient que venia d’un suposat iberobasc «Ilene os», les Muntanyes de la Lluna. Però el més probable és que, com va dir Diodor, Pirineu vingui de l’antic grec «les muntanyes del foc», doncs en aquella època i, en alguns llocs fins avui mateix, era tradicional cremar els boscos per fer-hi pastures o fer altes fogueres en dates assenyalades, dels grans focs que van fer els pastors del Pirineu i que observaren els grecs emporitans, aquesta serra agafà el seu nom… O va ser per algun altre motiu, més secret, més intangible?
Les muntanyes de la gran serp, de la lluna i del foc. Tots són elements que ens remeten el caràcter soterrat de la serra, que ha mantingut fins als nostres dies.
