Muntanyes de Foc: La llegenda de Pirene

Hércules entre les flames fa el túmul de Pyrene. Néstor Martín (1887-1938).

D’entre totes les serralades catalanes la més imponent és la dels Pirineus. La seva alçada i la seva inaccessibilitat l’han convertit en un lloc que els homes han temut i respectat, un lloc on han nascut llegendes i personatges cabdals de la nostra història mítica, com el mateix Comte Arnau. I és el bressol de Catalunya, de la seva identitat i la seva història. Però no solament ha sigut pel caràcter físic i històric del territori, sinó també pel que hi ha darrere del vel i que s’amaga als seus gorgs, les seves valls i als seus senders entre la fronda, on s’allarguen les ombres i els rajos de sol.

El seu nom ens indica el caràcter feréstec i orgullós de les muntanyes, una etimologia críptica que condueix a diversos camins, amb orígens que es perden en el temps. Ja l’historiador grec Diodor de Sicília els anomena Pirineus al segle I aC. Les teories romàntiques diuen que el seu nom podria vindre del celta «poranaia», que comprèn les paraules «pora», enorme, i «naga» muntanya… o serp –en sànscrit, la cobra, el rei de les serps–, i Coromines va reblar el clau dient que venia d’un suposat iberobasc «Ilene os», les Muntanyes de la Lluna. Però el més probable és que, com va dir Diodor, Pirineu vingui de l’antic grec «les muntanyes del foc», doncs en aquella època i, en alguns llocs fins avui mateix, era tradicional cremar els boscos per fer-hi pastures o fer altes fogueres en dates assenyalades, dels grans focs que van fer els pastors del Pirineu i que observaren els grecs emporitans, aquesta serra agafà el seu nom… O va ser per algun altre motiu, més secret, més intangible?

Les muntanyes de la gran serp, de la lluna i del foc. Tots són elements que ens remeten el caràcter soterrat de la serra, que ha mantingut fins als nostres dies.

Estany del Rosari d’Arreu, Parc de l’Alt Pirineu (font)

La donzella de la serp

Hi ha una llegenda que recull tots aquests elements en la seva narrativa i que va ser citada per primera vegada pel poeta romà Sili Itàlic, que va viure al segle I dC. Itàlic, en la seva obra més important, la «Bella Punica» –La Guerra Púnica–, on ens parla de les guerres de romans i cartaginesos, ens diu que «les muntanyes que divideixen la Gàl·lia de la Hispània són anomenades Pirineus, també Pirineus és una font d’Acrocorint», però el fragment més interessant, que he adaptat de la traducció anglesa clàssica de J.D. Duff per la Universitat de Harvard, ressona amb una força i una poesia que encara ens fa estremir:

«Però ara Anníbal llançà un món pacífic a la confusió i l’horror, des dels frondosos cims dels Pirineus. Des de l’eminència dels seus cims arrasats per la pluja, el poderós comandant tingué una àmplia perspectiva, aquella que divideix Hispània de la Gàl·lia, fent una eterna barrera entre els dos grans continents. Aquestes muntanyes van prendre el seu nom de Pyrene, filla del rei Bebryx, que va ser víctima d’Hèrcules. Quan Hèrcules, en el curs dels seus famosos Treballs, viatjava cap a la llunyana terra del gegant de tres cossos Gerió, va ser dominat per l’esperit del vi a la salvatge cort de Bebryx, i va robar a Pyrene la seva virginitat, per després marxar a lluitar contra Gerió; la seva extraordinària bellesa no va ser la causa del dol de la donzella. El Déu, el Déu era la causa de la mort de la pobra donzella!

Fruit de l‘ardent trobada amorosa, Pyrene va donar a llum una monstruosa serp, i va fugir horroritzada de la casa que tant estimava, tement la ira del seu pare. Aleshores, a les coves solitàries, va plorar amb llàgrimes ardents per aquella nit que va jeure enamorada amb Hèrcules, i va cridar terribles promeses als foscos boscos del Pirineu; fins que finalment, mentre plorava la ingratitud del seu botxí i estenia les seves mans a la nit, implorant l’ajuda d‘Hèrcules, va ser espedaçada per bèsties salvatges.

Quan Hèrcules va tornar victoriós de la terra del Gerió, va mullar els alts pics amb les seves llàgrimes; i quan va trobar el cap esquarterat de la donzella que tant havia estimat, empal·lidí, destruït per la pena. Aleshores, els alts cims de la muntanya, ferits pels seus crits, es van sacsejar; amb un gran lament va cridar a Pyrene pel seu nom; i tots els penya-segats i les bèsties salvatges es feien eco del nom de la donzella Pyrene. Després, amb un últim homenatge de llàgrimes, va posar el seu cos a la sepultura sota les roques. I el temps mai eclipsarà la fama de la donzella de foc; perquè les muntanyes retenen per sempre el nom que va causar tal pena.»

Aquest intens fragment, sembrat de poderosa simbologia antiga, és ben probable que Itàlic el recollís de mites i tradicions orals anteriors al seu poema i l’inclogué en la narració de les Guerres Púniques, amb elements manllevats d’altres mites o inventats pel poeta. D’aquesta narració en parlarem més endavant.

Il·lustració de la donzella, per a l’exposició “Al calor de Pirene, Mitos y Leyendas del Pirineo” (font)

La donzella de les arrels

Tots els pobles del món han forjat un naixement mític. Aquests mites fundacionals normalment són pensats per monarques, que ho demanen als seus escriptors. Aquests recullen idees i conceptes anteriors a ells i, també, n’inventen un bon grapat. En aquest recull de conceptes moltes vegades el que fan els escribes és imprimir, inconscientment, el caràcter soterrat del seu poble. En una mostra molt avançada de «cultura pop», els elements escollits –bíblics, mitològics, pagans, històrics– són buidats del seu contingut original i els hi donen un de nou, en relació a les seves intencions de glorificar i donar carta de presentació al món d’una cultura.

Un dels exemples més clàssics d’aquests mites fundacionals el trobem en la figura del monjo gal·lès Geoffrey de Monmouth, que va escriure «Les profecies de Merlí» –un bestseller de l’edat mitjana, equivalent a les profecies de Nostradamus– i, sobretot, «La història dels reis de Bretanya», on Monmouth, copiant l’esquema fundacional de l’Eneida, fa de Brutus, un heroi troià, el colonitzador de la Gran Bretanya. Aquest llibre és una de les peces centrals de la «Matèria de Bretanya», el Cicle Artúric, doncs Monmouth coneixia bé les tradicions i antigues rondalles dels gal·lesos. El poble català no va ser diferent dels altres i també tenim els nostres mites fundacionals.

Existeix una tradició apòcrifa que diu que Tubal va ser el primer rei de Catalunya, recollida per diversos historiadors, essent potser la versió més important la de l’historiador i cronista Jeroni Pujades –d’ell en vam parlar a l’article de l’espasa Vilardella–, que visqué a cavall entre els segles XVI i XVII. Pujades va escriure un volum equivalent a «La història dels reis de Bretanya», anomenada «Crònica universal del Principat de Catalunya», publicat el 1609. Pujades va realitzar un extens treball de documentació, bevent de molts i diversos historiadors i cronistes, i creà una història de Catalunya, real i mítica, que anava des de l’antiguitat fins a la mort de Ramon Berenguer IV, crònica que influencià molt als historiadors que vingueren després d’ell.

En ella Pujades explica com, després del diluvi universal, Noè mana repoblar el món als fills que van sobreviure. Tubal va ser el que va arribar a Catalunya, per la desembocadura del Francolí, on va fundar la ciutat de Tarragona –Tarraho, nom del seu primogènit segons la llegenda–. Tubal seguí el viatge i arribà fins al delta de l’Ebre, on va instal·lar-se. Això és un detall molt important per datar la tradició, perquè a l’antiguitat el delta de l’Ebre no existia i a l’edat mitjana era molt més petit que actualment. Tubal fundà Amposta i altres ciutats, va anomenar al riu Ebre i a la terra Ibèria, pel seu segon fill, Íber. La nissaga de Tubal segueix i, sempre segons aquest mite fundacional, els seus descendents van fundar diverses ciutats de la costa d’Hispània com Cartagena o de l’interior, com Lleida. Un d’aquests descendents de Tubal, Betus, va morir sense hereu i aleshores el monstruós Gerió va ocupar la península Ibèrica, fent-se’n l’amo i senyor fins a l’arribada de l’heroi Heràcles.

Aquest Betus és el rei Bebryx que cita Sili Itàlic, el pare de Pyrene. Fins aquí tenim una clàssica llegenda fundacional, feta per donar llustre a una nissaga aristocràtica i justificar el seu dret de dominadors de la terra, a més de glorificar a un poble i una cultura. És interessant, però, que Pujades i els historiadors i crònistes dels que begué situen el regnat de la nissaga de Tubal, d’una manera força fidel, amb els límits de la sèrie de tribus i pobles que conformaren la cultura ibera.

Hèracles lluita contra Gerió, en una àmfora datada del 540 aC

La donzella del foc

Va ser el nostre poeta èpic per excel·lència, mossèn Jacint Verdaguer, el que recollí durant la Renaixença el text d’Itàlic i altres fonts, com la història de Pujades, adaptant-les al seu temps. Com convenia en un moment on l’esperit de Catalunya tornava a sorgir de les seves cendres, l’esperit de la donzella de foc tornava a cridar les seves promeses d’entre la fosca i la boira del temps.

Verdaguer, en un fragment de l’Atlàntida, ens explica que Hèrcules, mentre s’enfrontava amb gegants i monstres a la Provença, troba la donzella Pirene, l’última hereva del rei bíblic Tubal que vingué d’Israel –no el confongueu amb Tubal-cain, del que en vaig parlar en l’article de la metal·lúrgia, tot i que poden estar relacionats són personatges totalment diferents–, i que viu exiliada a les muntanyes perquè el gegant Gerió ha pres possessió del seu regne. Pirene mor consumida per les flames del monstruós gegant i Hèrcules la venja matant el monstre i bevent la seva sang, després amb el seu dolor fa caure grans rocs i enterra la donzella sota la serra.

Així ens ho narra el poeta, en un català que potser avui es fa difícil de llegir, però que val la pena recuperar amb el seu lèxic original, de gran força:

Pirene, lluny dels homens, vivía allí, dels ossos
y llops en lo feréstech, rellent amagatall,
sobre un roch, mal coberta d’ un mant de cabells rossos,
de por y esgarrifances fent lo derrer badall.

Del bosch de flames mústiga la trau, com vera rosa,
que anyora trasplantada son marge regadiu,
y tant bon punt d’ un sálzer al dolç frescal la posa,
colltorcentse esllanguida:—¡Jo moro ací!—li diu.

—Y á tu que entre les ales del cor m’ has acullida,
d’ Espanya que tant amo vullte donar la clau,
d’ eix hort del cel que en terra te guarda una florida
d’ amor, si tráurel d’ urpes tirániques te plau.

(…)

Mes sola jo restantli de sa real niçaga,
á Espanya ve, com á arbre caygut un llenyater,
Gerió de tres testes, dels monstres lleigs que amaga
la assoleyada Libia, lo més odible y fer.

Lo ceptre ‘m pren dels avis, vehentme débil dona,
y á Gades mercantívola ab torres enfortí;
al dárten de més fermes á tu, immortal Girona,
sabé ‘l congost hont, vehentme perduda, m’ amaguí.

Tement pot ser que ‘l trono li reprengués un día,
cremá, pera abrusarmhi, les selves del voltant;
y al veure clos lo rotllo de flames, pren la vía
de Gades, ab ses vaques feixugues tot davant.

¡Espiro! De ses viles y sos ramats so hereva:
si ‘ls vols, jo t’ en faig gracia; suplántal amatent;
revenja ‘l nom de Túbal y sa corona es teva;
¡així en ton front la faça més gran l’Omnipotent!—

Digué, y la mort, ab freda besada geladora,
li empedreheix y deixa per sempre ‘l llavi mut,
y vora ‘l sech cadavre lo grech sospira y plora,
com arbre á qui ses branques florides han romput.

Mes ja al incendi rojes esclatan les montanyes,
y per esqueys y balmes, filera de volcans,
foragitan los fosos tresors de ses entranyes,
que copçan en llur falda les planes verdejants.

(…)

Quant los llevants plorosos anaren la montanya,
ab llurs arruixadores de núvols apagant,
posá en son cap, que al naixer l’ albor del día banya,
les cendres de Pirene, que anyora son cor tant.

Y esmarletant de timbes y grops aquelles terres,
escrestant les montanyes, llevant als puigs lo front,
un mauseol alçáli de serres sobre serres,
que mal arrestellades fan gemegar lo mon.

Desde esta gesta d’ Hèrcules, ma dolça Catalunya
d’ altre castell de roques seure pogué á redós;
de la vehina França dormí Espanya més llunya,
fins al mar allargantse lo Pirineu boyrós.

Com era natural segons la moral de l’època, Verdaguer evita la trobada amorosa i el part de la serp, però conserva el dolor d’Hèrcules, el valor simbòlic del foc i la donzella morta, sota les muntanyes.

Quadre de la pintora del moviment stuckista, Elsa Dax (font)

La donzella de la salvatgia

Com ja he dit en altres articles, interpretar símbols i secrets és equívoc. Símbols, somnis i secrets no són fets per ser explicats amb la lògica; però ara parlarem del que tenim, sense oblidar que cap «és això» o que aquell de més enllà no és «allò altre», simplement ens aproparem als seus aspectes i intentaré explicar-vos-ho en un sentit aproximat.

En les narracions que he recollit en aquest article –Sili Itàlic, Pujades i Verdaguer– hi ha mesclades dues tradicions: L’oral i popular per un costat, d’arrels arcaiques, que pesa més en Itàlic; i la culta i política per un altre, molt més moderna, que agafa molt més protagonisme en Pujades. Verdaguer, com deixa entreveure en la seva poesia, les coneixia totes i ens serveix de pont entre ambdues.

Curiosament, Itàlic anomena el rei Bebryx per un nom d’arrel celta, mentre que Pujades i les fonts de les que begué utilitzen un nom de ressonàncies bíbliques, Betus. Com sigui que el text de Sili Itàlic és molt anterior a la confecció de la Bíblia com a antologia, podria ser aquest nom una pista d’un possible origen o influència celta del mite? No ho sabem, però seria interessant estudiar-ho. En la narració d’Itàlic és on ens centrarem ara, desglossant la sèrie d’elements principals que hi tenim i fent comparacions amb altres narracions mítiques i simbòliques.

El primer que remarca Itàlic és el caràcter de frontera dels Pirineus, entre la Gàl·lia i la Hispània. Ja n’he parlat en altres articles de la importància dels marges, dels temps entremig, els encreuaments i les fronteres, aquells territoris que estan a mitjan camí entre un estat i un altre i on tot és possible, perquè el vel és fi. A un nivell de lògica materialista, és en la frontera on es produeixen els intercanvis, on hi ha una gran riquesa cultural i econòmica, i és en ella on solen haver-hi fets heroics, però això és a la frontera on es situen sagues èpiques antigues –els cants de gesta medievals– o modernes –el «western»–.

Hèrcules i Pyrene. Aleix Clapés. 1890

Itàlic també ens parla de l’esperit feréstec i salvatge dels Pirineus, «frondosos cims», «arrasats per la pluja», recursos de l’èpica llatina, però que també ens parlen de com es veia la serra en aquella època. Torna a remarcar aquest caràcter quan anomena «la salvatge cort de Bebryx» i, en fragments anteriors que no he citat però que podeu trobar en la seva Guerra Púnica, ens caracteritzen als ibers com a guerrers bel·licosos i temuts, i a les tribus –en plural– pirinenques, com a salvatges i arrauxades. Aquest caràcter dels pobles que habitaren antigament Catalunya concorda perfectament amb com en parlen altres historiadors, com el mateix Diodor de Sicília.

Hèrcules, el semidéu heroic dels grecs, és tractat simbòlicament com una força civilitzadora, perquè arriba a la península Ibèrica per posar fi al regnat del brutal i despietat Gerió, el gegant de tres caps. Aquests tres cossos o tres caps fan referència a la seva naturalesa monstruosa, però també a la seva capacitat màgica i de domini: Tres caps té el déu eslau Triglav; tres caps pot mostrar la deessa grega Hècate, senyora de la màgia, l’inframón i els encreuaments; en algunes versions, tres formes té la irlandesa Morrígan –Badb, Macha i Nemain–. En la cultura grega –i en d’altres d’origen indoeuropeu–, tindre tres o diversos caps és sobretot símbol del Caos, el Desordre primitiu i desfermat dels titans: Tres caps té el gos Cerber que guarda l’infern; el mateix gos de Gerió, Orthrus, té dos caps; i un dels déus monstruosos més importants, el representant del mateix Caos en persona, Tifó, és una gran serp totpoderosa d’infinits caps.

Com va reblar Carl Jung i després estudiaren antropòlegs com Dumézil, les triades de déus i els aspectes triples d’aquests són molt habituals en la història de la humanitat. La seva significació oculta és, de nou, ambivalent: Poden ser una expressió del desordre original on tot es dissol, o del coneixement i domini sobre aquest. O, per què no, de les dues coses alhora.

Pirineus, entre Ribes i Camprodon (font)

La donzella dels secrets

Entrant pròpiament en el relat de Pyrene, se’ns la presenta com enamorada d’Hèrcules, dominat aquest pel vi, que en la cultura grega i romana era un equivalent de tragèdia pròxima, doncs a través de l’esperit del vi ets controlat per l’hubris i la passió desbocada, que grecs clàssics censuraven. Se’ns diu que Pyrene era verge, el que podria parlar-nos del caràcter ritual de la narració. Verges eren les sacerdotesses que guardaven els secrets de la terra, com les Vestals, protectores del foc sagrat. La trobada amorosa entre Pyrene, la terra, l’esperit local, i Hèrcules, allò celestial, l’esperit foraster, és un element central de moltes narracions mítiques. En algunes versions, Pyrene és filla d’una nimfa de l’aigua i del rei Bebryx.

Una de les parts més importants de la narració és quan aquesta verge allitada amb el déu –doncs Itàlic parla d’Hèrcules com a déu–, dóna a llum a una serp. Aquesta porció de la narració té ressons antiquíssims que podem trobar en altres narracions mítiques i tradicionals. De la serp i dels grans cucs que habiten la terra en vaig parlar a l’article de la víbria, però necessita un article propi. El que ens està dient aquest fragment també pot tenir diverses lectures. La més prosaica pot ser la que vegi la serp com una mostra de la desgràcia de Pyrene, un fill nascut de l’hubris i l’excés –Hèrcules dominat pel vi a la cort salvatge de Bebryx–. En alguna versió és la mateixa donzella la que transforma en pedra la serp, que es converteix en la serralada.

O pot ser un símbol secret, un fill de la terra; la serp és, tot sovint, la guardiana d’allò ocult. Pyrene, en donar llum a la serp, dóna el caràcter mistèric a la terra del Pirineu. Les serps han sigut associades als ritus més antics de la història de la humanitat, arreu del món. Amb un caràcter dual, sobretot s’ha associat amb ritus de fertilitat, el cordó umbilical que uneix els homes i dones a la terra, l’inframón, la regeneració i el naixement. Pyrene dóna a llum simbòlicament a la serralada. El que acaba de reforçar aquesta idea és que, com diu Itàlic, sempre serà recordada pel seu nom.

Pyrene i els grius, quadre de Jennifer Andrews (font)

A més a més del que ja he comentat, Itàlic recull tres idees que reforcen aquest caràcter de ritu tel·lúric de la narració: Un lloc, la cova on Pyrene va a raure; un moment del dia, la nit; i el seu espedaçament per part de les bèsties salvatges, talment com en una versió dels ritus de les Bacants o dels ritus del llop, dels que ja en vaig parlar. En nombroses cerimònies d’arreu del món l’iniciat és espedaçat o devorat simbòlicament per les bèsties o pel seu esperit animal, abans de ser reconstruït de nou per aquest, tal com li passa a Pyrene, que assoleix un nou estat com a esperit de la serra després de ser desfeta per les feres.

La tornada d’Hèrcules té diversos elements a remarcar, una és la trobada del cap de la donzella. Per moltes cultures i tradicions, però especialment pels ibers els caps eren elements de poder que, fins i tot, clavaven amb llargs claus a les portes. Era la dominació sobre l’enemic, però també el seu ús en aquest món com a element màgic i transcendent, una porta a l’altre món. Hèracles, en trobar el cap de Pyrene, traspassa a l’altre món, és el toc de la mort, que el transforma, d’aquí la seva tristesa i la mateixa transformació de la terra, fins i tot els penya-segats i les bèsties ploren la mort de Pyrene.

Quan l’heroi grec enterra la donzella sota la serralada amb els seus mateixos rocs, aquesta passa a formar part d’ella i ella de la serralada, són el mateix. A l’antiguitat, conviure amb els mateixos morts dels avantpassats o d’animals no era res estrany; en algunes cultures, com a l’antiga sumèria, es vivia a sobre mateix dels morts dels familiars i es comunicaven amb ells per forats a terra. Els ibers enterraven llops o senglars a les seves llars, perquè els seus esperits passessin a formar part d’elles i les protegissin.

La dama de Brassempouy, és una de les més antigues representacions detallades del rostre humà. Trobada a les landes de la Gascunya , té uns 25.000 anys d’antiguitat, al Paleolític Superior.

Al que hem assistit és, en primer lloc, a un ritu de sacrifici. Pyrene aquí forma part instrumental de la narració, aquesta nimfa apareix o s’ha associat a molts altres llocs i mites. No és la donzella en sí el que ens interessa. I quedar-nos en la idea del sacrifici seria solament la superfície de la narració mítica. En realitat, el que hem vist és molt més, és el naixement màgic del mateix esperit de la serralada, personalitzat en la donzella Pyrene, que dorm a sota de la terra i on mort i naixement –la serp–, són un.

Aquest és el valor d’aquest conte, si voleu, travessar a l’altre costat i conèixer, a través de la seva mort i renaixement, l’esperit d’aquest territori. Els Pirineus són ella i ella és els Pirineus, i tenim els seus trets: Salvatgia, foc, misteri. Per suposat, això solament és el principi del seu secret…