Fa uns dies publicava l’article dedicat a la víbria, on parlava de la llegenda de Melusina i, especialment, de la versió clàssica de Jean d’Arras. El que em vaig reservar és que Raymond, el cavaller que trenca la promesa a la fada Melusina, ha de viatjar a Montserrat com a peregrí per la seva falta i així tornar la vida a la terra que la dama drac deixa enrere erma i morta. És una coda simbòlica, que ens mostra la fama de Montserrat arreu d’Europa, en un temps tan reculat com el segle XIV. En aquella època, on podríem ballar al ritme de les tonades del Llibre Vermell, ja hi havia catorze ermites i el cicle artúric també l’escollí com el possible lloc on el cavaller Perceval troba el Greal, que pot guarir la terra malalta i al mateix Artur, doncs rei i territori són un i el mateix –ja sabeu el que m’agraden les llegendes artúriques, gairebé tant com els gats–. Com amb el mite de Melusina, el cicle artúric caracteritza Montserrat com un lloc on la terra pot tornar a florir.
Amades va ser els primers a recollir una d’aquestes llegendes relacionades amb sexe, fertilitat i la capacitat generativa del territori. És la llegenda del Cavall Bernat, el pic més emblemàtic de la serra. La seva etimologia, segons Coromines, fa referència al carall, el penis i Bernat podria fer referencia a «varanda», «voltat d’un penya-segat» o a la més prosaica «trempat». La veu popular, d’ençà de temps molt antics, relaciona el Cavall Bernat amb cultes fal·lofòrics i de la fertilitat.
Jo vaig conèixer aquesta llegenda perdut pels viaranys de Montserrat, sota l’ombra del roure i l’escalfor de la boira. I així és com la veu del fum me l’ha xiuxiuejat a mi.
