Més ràpids que el llamp, més vius que el foc: Dansant amb els esperits de la Terra

Més ràpids que el llamp, més vius que el foc és un dels millors llibres que he llegit sobre antropologia cultural i etnologia¹ de figures tradicionals i populars de les terres de parla catalana. S’endinsa en un passat històric ja perdut amb una clara vocació de conservació, investigació i reconstrucció d’aquells fenòmens culturals, socials i màgics que és donaven al voltant d’aquells éssers que els antropòlegs anglesos anomenen «Little Folk», la Gent Petita. No endebades el seu subtítol és: «Petits éssers fantàstics en l’àmbit lingüístic català». Hi trobareu estudis i aproximacions complertes dels Menairons i els Follets catalans, els Barruguets i els Diables Boiets de les Illes Balears, els Cerdets i els Gambosins del País Valencià i moltes d’altres criatures ancestrals lligades a la Terra. I ho fan amb un gran rigor acadèmic apte per a tots els lectors, a més d’oferir citacions, documentació i proves de treball de camp, amb una visió crítica i alhora constructiva de tot allò que recullen en el seu assaig.

L’estructura escollida facilita l’enteniment del llibre i les tesis que proposen els autors, però no estem davant una estructura tancada pensada per justificar una tesi. Aquest és un problema habitual en els llibres d’antropologia del segle XX i XXI, inclús d’alguns molt famosos, on tot sovint s’intenta encabir tota la documentació i troballes dintre d’una tesi «previa» que té l’autor, a vegades forçant les idees i els marcs culturals, o directament inventant-los. Però l’estudi de Casanova i Creus constantment s’obre a noves hipòtesis i a la participació activa del lector o l’estudiós.

L’estudi es troba dividit en tres parts. La primera parla dels autors i folkloristes precedents, que van recollir de la tradició oral aquests éssers, a més de donar una visió de la resta de Gent Petita de la Península Ibèrica –i d’Europa–; la segona és un inventari de les criatures i esperits tradicionals, classificant-los segons els seus trets antropomòrfics o carència dels mateixos, amb un afany d’erudició eclèctic i alhora minuciós, parlant-nos de totes les seves possibles morfologies, hàbitat, rondalles on apareixen, relacions amb d’altres éssers…; la darrera part de l’estudi és la que m’ha semblat més interessant, ja que Casanova i Creus parlen de la relació d’aquests esperits amb tres elements: Els avantpassats i la Terra per un costat; el foc, especialment la llar de foc com a entitat espiritual viva, per un altra; i finalment la relació que tenen aquests éssers amb diversos enteògens, bolets i plantes, especialment el reig bord, el pericó o herba de Sant Joan i certes variants de la falguera o herba manaironera.²

Si llegiu el llibre trobareu que aquest adjectiu de «petit» se’ns queda curt ben aviat, descobrireu que potser no són tan «petits» i que, a més a més, en els seus orígens, no tenien la forma que avui en dia els adjudiquem, en general formes infantilitzades i reduïdes a l’anècdota. De fet, molts d’ells eren invisibles o tenien una forma vague i difusa, meres luminescències o formes passejants, o bé figures de les quals no se’n pot parlar perquè són inaprehensibles si no et trobés en estat de trànsit, «il·luminat». Segons Josep Maria Fericgla aquest seria l’estat més pròxim al que realment seria aquesta Little Folk, solament aquells que els han vist i tractat saben com són realment i, probablement, per a cada persona s’expressin de manera diferenciada, amb nexes en comú.

Hi ha certes idees que els autors no desenvolupen, però que apunten en el subtext. Com aglutinar una criatura i al seu voltant totes les que podrien estar-hi relacionades –o ser la mateixa, canviada– i l’evolució que aquestes van patir des del paganisme de l’Antiguitat i inclús fins més enllà, en un neolític originari, fins al dia d’avui, passant per l’Edat Mitjana i Moderna. És interessant veure com aquestes criatures inclús es van desplaçant pel mapa seguint els parlants de català. Així, per dir dos exemples, les criatures invisibles i ancestrals que són els Menairons avui reduïts a l’àmbit pallarès però antigament estesos per tot el Pirineu, troben una clara correspondència amb Fameliars i Diables Boiets mallorquins, alhora que amb el vent i els esperits fecundants de la Terra; mentre que els Follets –potser la criatura més famosa del saber popular català– i els seus cosins els Joanets, l’Homo de Sa Colzada o els Barruguets, tindrien més a veure amb el foc i els esperits dels avantpassats; tot això els autors no ho diuen directament, però m’ha semblat copsar-ho entre línies en les seves propostes geogràfiques. A veure què en penseu vosaltres.

Certa idea que sí que tracten els autors i que podem trobar en altres antropòlegs europeus és com, a força de repressió -sigui pels diversos canvis de religió que han patit les zones on avui es parla català, sigui per l’acció de l’Església Catòlica, dels poders feudals o de l’acció uniformitzadora de la ciència i l’avenç tècnic–, els antics esperits associats a la terra i al poble es van anar antropomorfitzant i «empetitint», quedant lligats a l’àmbit dels jocs dels infants, com sol passar amb moltes pràctiques antigament màgiques o tradicionals. Tal com ho mostren Casanova i Coll, a les terres de parla catalana això es pot veure molt clarament en el desplaçament Est-Oest i Nord-Sud, per bé que les Illes Balears, sobretot Eivissa, contenen un talant molt especial i ben diferenciat.

Doncs ja ho sabeu, si voleu conèixer-los aquest llibre és una invitació a ballar amb els Follets a la vora del foc, a submergir-se a les cales nocturnes amb el Barruguet i volar alt, per sobre i per dins de la Terra, amb tots ells.

1. I concretant més, etnomicologia, l’estudi del bolet i els seus usos en relació al folklore.
2. En aquest punt i en l’any en què es va fer, era d’obligada citació el professor d’antropologia cultural Josep Maria Fericgla, un gran estudiós català dels enteògens, sobretot del reig bord, també conegut com a reig de fageda. El seu imprescindible treball El bolet i la gènesi de les cultures també el portaré a Llegendàrium ben aviat.

• Títol: Més ràpids que el llamp, més vius que el foc
• Autors: Joan Casanova Coll, Joan Creus Saumell
• Any: 2000
• Editorial: Publicacions de l’Abadia de Montserrat / Biblioteca de cultura popular Valeri Serra i Boldú 11
• A qui el recomano?: A tothom –estudiós o mer aficionat– que vulgui conèixer aquesta part de la nostra cultura popular que moltes vegades queda relegada com a menor, quan en realitat aquesta Gent Petita, aquests esperits lligats a la terra, al foc, al vent, als mars, als rius i als avantpassats, formen part també fonamental de la nostra cultura i del nostre passat. I no solament conèixer, sinó pensar i reflexionar sobre ella, invitació que es troba per tot el llibre.