Torre Salvana II. Exemple de folklore modern

La Torre Salvana 2
La Torre Salvana. Fotografia de Josep Recio. El grafit ja no hi és.

El primer article d’aquesta sèrie, on parlo dels orígens medievals de la torre, el podeu llegir aquí:

Torre Salvana I. Orígens del Castell de l’Infern

O bé podeu anar directament a la tercera part d’aquesta sèrie d’articles, on parlo de llegendes urbanes i misteris al voltant del que diu la veu popular és «el lloc més maleït de tot Catalunya»:

Torre Salvana III (i final). Un lloc on trobar-se amb el Diable


Tornem a la Torre Salbana seguint el camí que porta de l’Edat Mitjana a la modernitat, fins a arribar als anys 80 del segle XX en el que serà tercer i últim article d’aquesta sèrie sobre l’anomenat Castell de l’Infern.

En aquest segon article la visitarem en la seva època de decadència, assistirem a diverses caigudes i renaixements, per les seves estances trobarem comtes i reis, escoltarem el brogit de les armes i els canons, els crits dels moribunds i els dolços acords del llaüt. I si un s’apropa amb les orelles atentes, potser encara escoltarà el xoc de l’acer i els crits dels combatents, les flames crepitant, la suavitat dels somriures. Testimoni de la història de Catalunya, la Torre Salbana participà en les revoltes contra Jaume I, Pere II i la Guerra Civil Catalana, en la Guerra de Successió i en la Renaixença. De tot això en parlaré avui. De moment, tornem a l’època medieval.

La Torre de Sacort: Dels Cervelló a mans del Rei

Fins al segle XIII la baronia1 de Cervelló es mantingué i s’amplià, essent una de les nissagues més influents a la cort dels reis d’Aragó, però malgrat ser una família rica i poderosa, durant el segle XIII la branca principal de la família trobà la seva perdició i violent final. Del segle X al XII els Cervelló es mantingueren fidels a la Corona, reforçant els llaços matrimonials i de sang entre ambdós llinatges, vinculant-se a la casa comtal de Barcelona. Fins a l’arribada de Jaume I, on el seu patrimoni serà dividit entre diversos descendents.2 Encara que la branca principal arribà a l’extinció natural, sobrevisqueren a través d’una branca il·legítima, els barons de Santa Perpètua-Vallespinosa, i els Cervelló seguiren el seu ascens dins de la noblesa catalana a través de les branques de Querol-Montagut i especialment de la més poderosa de la Llacuna-Vilademàger, arribant a emparentar amb els ducs de Medinaceli, un dels llinatges castellans més importants.3

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.