El 1979, l’editorial Selecta, dintre de la seva col·lecció El tresor popular de Catalunya, publicà aquest llibret extret de l’ingent llegat que Joan Amades deixà a càrrec de Consol Mallofré, la seva cunyada. Més tard l’Associació Cultural Joan Amades s’encarregà de la seva difusió. El llegat d’Amades, el nostre folklorista més prolífic i un dels més importants –si no el més important–, comportà moltíssims materials publicats de manera dispersa i, en algunes ocasions, mai publicats.
Aquest quart volum d’El tresor popular de Catalunya, un dels menys coneguts i difícils de trobar del folklorista barceloní, té dos treballs ben interessants, inèdits en l’estudi de la rondallística catalana quan Amades va escriure’ls. Dos treballs que, potser, per no estar en consonància amb la voluntat «científica» de l’etnologia de després dels anys seixanta van quedar relegades al calaix de sastre de la voluminosa obra d’Amades com a meres «curiositats». Però, com veurem, malgrat ser obres sintètiques, també són pioneres en el context cultural català.
El primer d’ells és El llibre dels somnis, on Amades ens parla dels somnis, i en fa interpretacions en el context del folklore, de la narrativa oral catalana. No és tant un llibre d’interpretació simbòlica, psicològica, com una descripció en format diccionari de diferents elements que apareixen en somnis de la tradició catalana. Així, per exemple, tenim entrades com: «Llenya: Somniar llenya per a encendre el foc és averany de fer coneixences noves però cares, tot i ser profitoses» o bé: «Serp: Anuncia una gran traïció i cal fer tot allò que hom pugui per guardar-se’n, puix que pot derivar-ne molt de mal». En aquest sentit, trobem El llibre dels somnis en un format similar, especialitzat, que tots aquells reeditats en format facsímil pel Mèdol en la Biblioteca de Tradicions Populars.
L’erudició i el coneixement del folklorista es fan paleses en la quantitat de referències creuades, tant de Catalunya com d’altres contrades. En ell se’ns revela un Amades molt original, atrevit fins i tot, diferent de la figura que potser imaginem, Per exemple, quan ens diu: «Els oniromants comunicaven el resultat de la seva penetració als qui els anaven a consultar, en un llenguatge figurat, cabalístic i molt enigmàtic. Això feia que l’interessat no entengués ben bé allò que li deien, que mai no podia prendre al peu de la lletra i que ell havia d’interpretar (…) la saviesa dels oniromants era molt gran, però el poble moltes vegades no la sabia capir i destriar».
L’interès d’Amades pels somnis és natural, té molt a veure amb la seva època, amb l’èxit que van gaudir les teories de psicòlegs de l’escola psicoanalítica com Carl G. Jung, Emma Jung, Michael Fordham o Marie–Louise von Franz. Però també té a veure amb la seva inesgotable fam per explorar i endinsar-se en tots i cadascun dels àmbits de la cultura popular, fins i tot en el seu vessant oníric perquè, com bé ens diu en el pròleg, els somnis, les llegendes i la cultura oral estan profundament relacionats a molts nivells: històric, material, simbòlic, narratiu, personal, col·lectiu.
Això sí, com amb qualsevol autor clàssic, l’hem de llegir amb un bocí de sal i interpretant-lo en el seu context, per exemple quan fa servir expressions com «en la concepció simplista de l’home inculte», que també trobem al costumari. Perquè lluny de semblar una actitud de menyspreu cap als materials que tracta, s’han de llegir en el context del positivisme materialista del seu moment, que veia la societat humana com un seguit de conquestes i avenços, d’un passat prehistòric primitiu i brutal fins a una societat tècnica i pròspera. Avui aquesta concepció en un nivell popular, i en gran part, acadèmic, encara es manté malgrat que sabem que és errònia.
La segona obra inclosa en aquest llibre és Geografia fabulosa que, com el seu nom indica, tracta d’aquells països fantàstics que mai van existir. Si al Llibre dels somnis s’endinsa en la geografia oculta de la ment, aquí ho fa en la geografia poètica-física i, d’alguna manera, llegir ambdós llibres seguits té una mena de fil de continuïtat poètic. Aquests països impossibles, com la Terra de la Cucanya o L’illa de les dones perdudes, beu de materials molt diversos: clàssics, populars, orals i literaris. És un recull, com l’anterior, pioner i fins on jo sé tracta un tema molt poc –o gens– treballat, amb excepcions com la de Joan Soler i Amigó.
La «mitopoètica» d’amdbues obres fou seminal, en el sentit de què els materials que recullen van acabar o influir en altres, com el molt més conegut Fabulari Amades, recollit per en Jan Grau, o en El gran llibre dels indrets fantàstics de Catalunya, de Joan de Déu Prats i Maria Padilla, entre moltes altres –de manera directa o indirecta–. Solament per això, per les interessants il·lustracions que acostumen a acompanyar els llibres d’Amades i pel seu caràcter pioner, ja mereixen ser recuperades de l’injust oblit, tot esperant que alguna editorial s’animi a reeditar-les de manera contextualitzada en l’obra del folklorista i en relació amb les riques referències que cita.
Enllaços
Associació Cultural Joan Amades
