«Jo m’anomeno Pere Torrent i de sobrenom Cufí, natural de la Parròquia de les Encies». Així comença la interrogació del judici d’en Pere Torrent, el suposat bruixot llobater de Les Encies. Es publicà el 1968 a Procés d’un bruixot, del monjo caputxí Nolasc del Molar –Daniel Rebull, 1902-1983–, qui en aquells anys vivia a Olot, exercint de mestre. Del Molar comenta i hi transcriu el judici inquisitorial que el 1619 portà a Torrent a ser executat a Sant Feliu de Pallerols, condemnant-lo a ser: «penjat per un llaç al coll d’alta forca, fins que el seu cos se separi de l’ànima». El caputxí interpreta en Torrent com un boig, un «rústic» analfabet i ignorant: «Respecte a Pere Torrent, bé sembla que el sentit de justícia i caritat ens obliga a veure-hi un cas patològic».
Uns anys després, el 1973, el sacerdot i historiador Antoni Pladevall i Font –1934-–, a Persecució de bruixes a les comarques de Vic a principis del segle XVII, publicà comentats i seleccionats una sèrie de processos a diverses bruixes i bruixots, en el moment –que coneguem– més àlgid de la persecució, durant el primer quart del segle XVII. Pladevall, defugint del presentisme, diu que: «es limitarà, per tant a l’exposició, com més objectiva i real possible, dels aconteixements de la persecució de la bruixeria i, en quant sigui possible, a una crítica o interpretació», sovint oferint diverses possibilitats. En aquests processos torna a aparèixer en Torrent, aquesta vegada delatat per la seva tieta –política, segurament, com veurem–, Joana Trías.
Pladevall també ens el caracteritza com un pobre home: «els jutges s’empassaren les mentides del pobre Torrent i aquest fou penjat» o també «en el procés es veu clarament com en Torrent, de bones a primeres, es creia que el procés era un simple tràmit i que el deixarien lliure i per això va explicar contalles poc serioses i va acusar a la lleugera molta gent, però més tard, posat en el turment, quan es va donar compte de la transcendència de les seves declaracions anteriors, va desmentir les acusacions». No solament la seva tieta, la Joana Trías, va acusar-lo. Va haver-hi més testimonis que l’acusaren de pertànyer al gremi de la bruixeria.
Torrent tenia 36 anys quan fou penjat. El que sabem d’ell, sense interpretar-ho, solament prenent les dades, és molt diferent de la imatge d’un dèbil mental, més aviat tot al contrari. Primer, ofereix una resistència sorprenent a les tècniques d’interrogació i a les tortures. Després, era bon músic i tocava l’habitual parella, tamborí i flabiol. A més a més, va criar i amistançar-se amb una llopada que, pel que sembla, el creien i el seguien arreu. Davant dels doctors en lleis que podien executar-lo –com així van fer amb altres persones que ell coneixia–, va fer-se el fatxenda i va intentar enganyar-los. Per si no fos poc, la gent del poble li tenia por i respecte. Va arribar a amenaçar i atacar amb la seva llopada a algunes persones de Sant Feliu de Pallerols, a qui sembla que extorsionava. Encara més, era conegut més enllà de la vall de la Llémena i Casserres, el coneixien pel Cabrerès i les Guilleries.
Això no és la imatge d’un home feble. Músic, llobater, amb el coratge i l’habilitat de criar tota una llopada, pastor, pagès, dur –astut?– i fatxenda. Dintre de la bogeria de les persecucions de bruixes i bruixots del segle XVII català, el seu testimoni és particularment interessant i coratjós. En aquesta primera entrada l’analitzarem amb molt detall, pas a pas, agafant tots els paràgrafs més destacats i establint comparatives amb altres processos del segle XVII i amb elements del folklore.
En la segona entrada anirem més enllà. Torrent no és un cas aïllat, de llobaters i llobateres en tenim documentades arreu d’Europa. Com Maria la lloba, qui el folklorista francès Claude Seignolle va conèixer durant el segle XX. En una segona part d’aquesta entrada, seguirem parlant del llop, com vam encetar a la primera entrada del mes de febrer, relacionat amb les primeres cultures agràries i com aquestes creences potser van perdurar –molt transformades i adaptades depenent del moment i la localitat– en grups secrets, fins ben entrada l’edat moderna. Amb Carlo Ginzburg, Eva Pócs o Willem de Blécourt parlarem d’en Thiess de Kaltenbrun i també coneixerem altres casos arreu d’Europa de creences i judicis a suposats canviaformes, com les dones-llop del Bàltic. O del culte dels homes llop de l’Arcàdia, a l’antiga Grècia.
Continguts:
El judici de la Joana Trías: les cadenes de delacions
«Ab algun mal art diabòlic amena i fa venir i anar llops i guilles»: acusacions populars
Possibles interpretacions de les acusacions populars
«Los aparegué lo dimoni en forma d’un cabró i allí ballaren»: les acusacions de bruixeria
Possibles interpretacions de les acusacions de bruixeria
«I jo li diguí que tenia mal de queixal»: La confessió
«Nos apareixia que menjàvem; i no era res»: l’aquelarre
«Pedra i neula, puja i davalla, amunt i avall!» i alguns detalls més
«Tot lo que fins ací he dit, és tot mentida»: les tortures i la resolució
Conclusions? O apertures?
