La relació de la humanitat amb el temps atmosfèric ha sigut cabdal d’ençà dels nostres mateixos inicis com a civilització. Al capdavall, nosaltres també formem part del medi i, com qualsevol altre ésser viu, som de la terra i ens envolta el seu llenguatge, expressat en forma de núvols, pluja, neu, vent i sol. Una altra cosa és que l’hi prestem atenció o no. En el passat, però, aquesta atenció era necessària, com necessari era conèixer aquest llenguatge del temps, de la terra, perquè d’ell depenia la supervivència de tota la comunitat. Aquesta dependència va agreujar-se encara més amb el descobriment i l’expansió de l’agricultura. Una mala collita podia suposar la desgràcia de tot un poble. El camp sembrat necessita la pluja i el sol, però una mala tempesta pot desfer la feina tan preuada i dura que s’ha fet durant mesos, una sequera, matar la llavor. Una bona collita, en canvi, l’alegria de saber que es sobreviuria un any més sense penúries.
Aquest equilibri entre les comunitats humanes i la natura, aquesta necessitat de saber llegir el llenguatge de la terra, d’avançar-s’hi amb astúcia o evitar-lo esgarrifats, el trobem expressat amb les abundantíssimes tradicions «màgiques» que existien entre la pagesia, també la catalana, per poder enfrontar-se a la tempesta, a la sequera o els mals vents. L’ús de mitjans sobrenaturals per calmar la mar que pot enfonsar la barca del pescador, per tallar els nuvolots negres, per cridar a la tan preuada pluja, no són gaire allunyats en el temps. I més que veure-ho com supersticions sense vàlua, ens estan parlant de la relació íntima que existia entre les persones i el temps atmosfèric, de la fragilitat d’un diàleg imprevisible fins a temps recents. Ens estan parlant de com eren les comunitats antigues, de com era la Catalunya pagesa. Conèixer el temps era, en el passat, la clau de la vida.
Avui, i cada vegada més, a través de la tecnologia ens hem anat desfent d’aquesta dependència. Però alhora que això ens ha fet, aparentment, més forts, menys fràgils, menys dependents, també ens ha desconnectat progressivament de la relació amb la terra, fins al punt que hem acabat per ignorar del tot si plou –solament es veu com una mera molèstia–, si fa molt de vent –o d’on ve aquest vent, si del nord o del sud, ja és igual– o si el sol ha malbaratat tota una collita, per excés o per mancança. Més enllà de Catalunya, hi ha contrades on encara viuen amatents al cel, com els nostres besavis. A Catalunya, avui, els pagesos i la gent que manté els oficis de la terra, són els qui saben reconèixer en els cels el llenguatge de la terra. Potser no treuen les estisores a la porta, com veurem que es feia, per tallar les tempestes. Potser hem substituït el comunidor i les campanades, per satèl·lits i ordinadors. Però la terra ens segueix parlant i ho farà sempre.
Continguts:
Toc de bon temps: campanades i oracions per desfer la pedregada
Tempestes, ocellots negres i bruixots
Els comunidors i les seves diferents tipologies
Trets als cels: ferro, foc i força
Amulets i relíquies: altres ritus populars per espantar el mal temps
Els tempestaris i com feien ploure els amos del llamp
La lluita secreta: els bruixots que estimen la terra i els que volen assecar-la
Els tallanúvols
Conclusions i resum
