Montserrat (I): La llegenda del Cavall Bernat

Fa uns dies publicava l’article dedicat a la víbria, on parlava de la llegenda de Melusina i, especialment, de la versió clàssica de Jean d’Arras. El que em vaig reservar és que Raymond, el cavaller que trenca la promesa a la fada Melusina, ha de viatjar a Montserrat com a peregrí per la seva falta i així tornar la vida a la terra que la dama drac deixa enrere erma i morta. És una coda simbòlica, que ens mostra la fama de Montserrat arreu d’Europa, en un temps tan reculat com el segle XIV. En aquella època, on podríem ballar al ritme de les tonades del Llibre Vermell, ja hi havia catorze ermites i el cicle artúric també l’escollí com el possible lloc on el cavaller Perceval troba el Greal, que pot guarir la terra malalta i al mateix Artur, doncs rei i territori són un i el mateix –ja sabeu el que m’agraden les llegendes artúriques, gairebé tant com els gats–. Com amb el mite de Melusina, el cicle artúric caracteritza Montserrat com un lloc on la terra pot tornar a florir.

Amades va ser els primers a recollir una d’aquestes llegendes relacionades amb sexe, fertilitat i la capacitat generativa del territori. És la llegenda del Cavall Bernat, el pic més emblemàtic de la serra. La seva etimologia, segons Coromines, fa referència al carall, el penis i Bernat podria fer referencia a «varanda», «voltat d’un penya-segat» o a la més prosaica «trempat». La veu popular, d’ençà de temps molt antics, relaciona el Cavall Bernat amb cultes fal·lofòrics i de la fertilitat.

Jo vaig conèixer aquesta llegenda perdut pels viaranys de Montserrat, sota l’ombra del roure i l’escalfor de la boira. I així és com la veu del fum me l’ha xiuxiuejat a mi.


Ser pobre és la malaltia més comuna de l’ésser humà. La misèria és una malaltia capciosa i traïdora, que porta de la mà altres malures com la fam, la febre i la tristesa. Per guarir la pobresa l’home ha mentit, robat i assassinat, s’han fet guerres i s’ha venut l’ànima. Però la medicina a la qual s’ha castigat l’home i la dona des de temps ben antics és el treball. Malgrat que no sol guarir la pobresa, com a mínim pot pal·liar els seus símptomes més agressius.

Pobre de misericòrdia era un matrimoni de llenyataires que vivia als encontorns de Collbató, sota les faldes de Montserrat. Eren gent com la que ens creuem cada dia, podrien ser tu. Per menjar havien de començar a treballar abans que sortís el sol i anaven a dormir amb les mans ferides i els estómacs queixosos, quan la lluna naixia més enllà del vel nocturn. No tenien fills, perquè no haurien pogut alimentar-los, la seva única companyia era una egua lletja i magre de potes trencadisses, que havien comprat amb molt d’esforç al mercat d’Olesa.

Amb ferro feien caure arbres i dels seus esperits en feien llenya. Com havien fet els seus pares abans que ells, donaven pietat als que morien o tallaven els braços d’aquells que ho permetien. Sabien que si acabaven amb el bosc, la fam acabaria amb ells, no serien els primers i tampoc serien els últims. Era un diàleg antic, que parlaven bosquerols i arbres d’ençà que vam robar el secret del foc, descobrint que l’esperit de la fusta estimava la llengua de les flames. De la llenya en feien llargs feixos que carregaven a l’esquena i a lloms de l’esquelètica egua, per després anar-los a vendre per les masies disperses que s’aixecaven a la plana, allà on el Llobregat escampa.

Era una vida dura on la felicitat era un bé escàs i a poc a poc, a mesura que s’anaven fent grans, els seus ànims s’ennegriren i la seva voluntat, així com la seva salut, s’anaven tornant fines com un filferro a punt de trencar-se. Arribà el dia que a dures penes parlaven més de dues frases entre ells.

Un migdia d’un asfixiant mes d’agost, en aquella hora justa on el sol penja impassible del cel com una dalla afilada, el llenyataire tornava cap a la seva cabana, on la dona l’esperava. Ja havia passat feia temps la joventut i sentia el dolor dels ossos enganxat a la pell, que rebullia com si estigués enfonsada dins d’un brou espès. El pobre cavall suportava a dures penes els gruixuts feixos de llenya i les potes li tremolaven.

Així arribaren a un encreuament de camins i el rossí s’aturà, negant-se a seguir. La bèstia coneixia de memòria el trajecte i sabia que ara començava una costeruda pujada, serra de Montserrat amunt. El llenyataire tirà i tirà de la brida, però el cavall esbufegà fins que va perdre peu i caigué de genolls fent un fort esclafit, vomitant dolor i bromera per la boca. El bosquerol maleí a la bèstia, amb la que malgrat tot se sentia identificat. Maleir-lo era maleir-se. Brandà el bastó i anà a colpejar-lo, quan escoltà un xiulet darrere seu.

Era un romeu, assegut en un marge cobert de pudent herba talpera. No tenia res que el distingís d’altres peregrins, com tants havia vist a Montserrat. Despullat de cintura cap amunt, barbat, fumava d’una llarga pipa i un ample barret de palla, amb una ploma vermella, li cobria gran part de la cara. Al seu costat descansava una forca de noguer. El llenyataire li tornà la salutació, sobtat de no haver-lo vist abans.

– Bon dia!

– I bon hora! – respongué el romeu, rialler.

Veient que era català, el llenyataire li prestà més atenció. De la pipa sorgia una fumera espessa, que feia una ferum que no era pas desagradable. Era olor a fusta podrida, sang i mel.

– No li foteu més cops, bon home, que el matareu –seguí, sense deixar el to jovial.

– Ah, coi d’animal! Ja m’agradaria no fer-ho pas! –li contestà el vell llenyataire, eixugant-se la suor del front–, però si no carrego ‘questa llenya a ca’ meva ‘questa semana no tindrem fato.

El romeu aixecà la mà dreta.

– Au, va, que sí que en tindrà –digué, aixecant-se i agafant la forca, en la que es recolzà.

Li estava prenent el pèl? El llenyataire estigué a punt d’insultar-lo. Aleshores s’adonà que era un individu alt i fort, molt més alt que ell. Per la bona planta potser era un noble. Decidí no dir res.

– Jo li portaré – digué el romeu, aixecant-se el barret i mirant el llenyataire de fit a fit. Aquell home tenia el cabell castany, tallat molt curt, i els ulls blaus i brillants. Com tot ell, semblava que reien.

– Caratsus, com? Vós?

– Sí, si m’ho permet jo portaré la llenya fins al final del camí, a peu de riu, no més enllà.

– Dimoni, ja m’estaria bé, ca’ meua és allà al cantó. Però…

– Sí? –l’interrompí.

El llenyataire reprimí un calfred malgrat la forta calor. No arribaria a casa amb el cavall viu. Què podia perdre? Res. Si li estava prenent el pèl, ja li fotria una bona garrotada.

– D’acord – acceptà. Qui sap el que saben els nobles, que no sap la gent senzilla?

El romeu s’apropà al cavall, que jeia a terra moribund i amb la mirada ennuvolada. Va donar la volta al seu voltant tres vegades, en direcció contraria al sol. El romeu no mirava el cavall sinó que mirava cap a una direcció fixament, com si observés alguna cosa meravellosa davant seu. Quan s’aturà li acaricià el front i la bèstia obrí molt els ulls, quedant immòbil. El bosquerol pensà que s’havia mort, perquè la bèstia no semblava respirar. Aleshores el romeu va fer una curta pipada i xiuxiuejà a cau d’orella del cavall, amb la boca plena de fum escolant-se entre els seus llavis. El llenyataire solament escoltà això:

…Cavall Bernat

porta aquesta llenya

a baix al Llobregat…

El cavall s’aixecà a dures penes com suportat per una mà invisible, sense queixar-se, sense renillar. Aleshores el romeu tocà amb la forca el front de l’animal i aquest sortí cap endavant, carregat amb els impossibles feixos de fusta. Primer lentament, cada vegada més i més ràpidament, del pas al trot. I, en començar a pujar per la serra, galopava com si el perseguís la mateixa Por.

– Què collons… –el llenyataire no sabia que pas dir.

– Ara? Esperar. No trigarà gaire. Li fa? – li oferí la pipa.

– No pas, gràcies –negà el llenyataire.

– Llàstima, vós s’ho perd –xiscà l’estrany romeu, arronsant les espatlles i fent una nova pipada.

No havia acabat de dir això, quan el llenyataire veié un cavall baixant per la serra. Quan s’apropà veié que no era la seva egua escarransida, sinó un cavall català roig, un mascle. Quan el tingué davant sentí que la realitat no tenia sentit. Aquell era el cavall més alt i gran que havia vist en tota la seva vida. El colossal cap, de llarga crinera rossa, estava suportat per un coll vermell i gruixut com un tronc d’alzina, que l’observava en silenci.

– D’on ha sortit aquesta bèstia? –preguntà el bosquerol.

– L’he cridat jo. Us abelleix? –contestà el viatger.

El cos del matxo era com el d’un carro miner i les musculoses potes acabaven en peülles grans com un roc. El romeu l’acaricià i la prengué pels arreus, que eren els mateixos que els del seu cavall.

– És per vós –li oferí.

– Però… Valga’m Cristo beneït. I el meu? On…

– No es preocupi! La llenya la trobarà al límit del riu, com li he promès.

– Potser no hi sóc atalaiat… –no s’atrevia a apropar-s’hi.

– No, ja li dic que tot està bé – apostà el romeu.

– I què he de fer amb ell? Què vol a canvi?

– Què vull a canvi? –rigué sorneguer– Miri, aquest matxo el proveirà de força i riquesa, mai li fallarà, ni es negarà a seguir carregant. Pot posar-li totes les branques i fusta que vulgui a sobre. És un cavall esplèndid –palmejà el seu coll. El cavall no es mogué ni un dit–, ja ho veurà que n’és de bo. Amb ell, vós i la seva dona seran feliços, ja ho ben crec que sí! Solament té un petit defecte, que no pot travessar cap riu, ni anar més enllà de Montserrat.

– Però què coi vol? I com sap què…?

– Jo? Res. Solament una cosa senzilla. D’aquí a onze anys, onze mesos i onze dies, de la mateixa manera que ara és just migdia, a l’hora puntual de la mitjanit tornaré i voldré un matxo exactament igual que aquest. Amb la riquesa que farà en tindrà de sobres per comprar-ne un igual, oi que sí? Què me’n en diu? Fàcil.

– I si no… no el tinc? –vacil·là el llenyataire.

Els ulls blaus del romeu cobraren un reflex ferotge, va ser com si el cel es partís en dos i darrere solament hi hagués la Nada.

– Si no, haurà de venir a viure amb mi.

– On?

– Al meu palau, lluny de Catalunya, sempre necessito nous servents a les meves terres –mormolà el viatger, donant una calada llarga a la pipa. La seva cara s’envoltà d’aquell fum pudent i dolç.

«Bé, no està pas malament», pensà l’humil bosquerol. Viure en un castell no ho hauria imaginat mai. A més a més, faltava molt per complir la promesa, sempre tindria temps de trobar un nou cavall. Amb aquella bèstia colossal podria triplicar la feina.

– Fet? –insistí el romeu.

– Em sembla bé –va conclouré el llenyataire.

El romeu recuperà el seu posat juganer.

– Molt bé. I ara vaig a fer una becaina, necessito somiar una estona –i s’estirà tot el llarg que era sobre l’herba talpera, com si fos el millor llit de plomes del món.

El bosquerol observà sense creure-s’ho com, en sis batecs de cor, l’estrany noble ja roncava sumit en el més profund dels somnis. Es girà i mirà el cavall, que estava en el mateix lloc on l’havia deixat. Els seus ulls eren negres i no denotaven cap expressió. Estaven buits. Malgrat tot va resultar ser mansoi i, com li havia dit el romeu, es deixà muntar dòcilment, accedint a tot allò que li manava.

Al principi la seva dona defugia el cavall, perquè semblava tenir-li por i respecte. «Aquesta bèstia no és normal», deia. «És del dimoni, la vull fora». Ell no li digué mai d’on l’havia tret i ella s’imaginà que seria el palafrè d’algun noble que havien assaltat els bandolers. Era un animal silenciós i diligent. Per molt que el carregava, per molt que li posava quilos i quilos de branques i troncs tallats, tot ho acceptava sense queixa.

Així, amb els anys, va fer molta feina. Ja no necessitava a la seva dona per ajudar-lo i ella va poder entrar a servir a casa d’un comerciant de Monistrol. La relació entre ambdós i la seva salut millorà, solament els hi quedava la recança de què els hi hauria agradat tindre fills. I resultà que aquell cavall roig no solament li serví per treballar, sinó que li proporcionà gran fama, fins al punt que la gent dels masos va començar a anomenar-lo pel nom «del Roig». Ell l’anomenava Cavall Bernat, però no ho digué a ningú, doncs era el nom que havia pronunciat aquell home estrany, que cada dia que passava recordava menys. El matrimoni deixà la decrèpita cabana del bosc i compraren una petita casa d’adob als afores de Collbató i, quan ja començava a pensar a retirar-se d’aquella vida perquè s’havia fet molt gran, oblidà per complet la seva promesa al romeu.

Però passaren onze anys, onze mesos i onze dies. I un dia el llenyataire, quan estava enfonsat en el somni profund i sense imatges que tenen els homes esgotats, sentí que algú trucava amb forts cops a la porta de casa seva. Quan obrí els ulls donà gràcies a Déu perquè la seva dona no s’havia despertat. Va obrir la porta i es trobà de fit a fit amb el romeu. Estava igual que el mateix dia que el deixà dormint sobre l’herba talpera, però la ploma del seu barret de palla era negre i portava una camisa en la qual, en lloc de botons, hi havia falanges de dits i closques de caragol. Per ell no semblava que hagués passat ni un sol dia, malgrat que el cabell del llenyataire era blanc i els seus braços ja no podien brandar la destral. A l’esquerra sostenia la forca de noguer. A la dreta, una calavera pelada que mirava el bosquerol com si demanés ajuda.

– I bé, bon home, té el que em va prometre? – li preguntà directament el romeu. En la seva cara no hi havia cap expressió, era com un full en blanc que no vol ser escrit.

El llenyataire recordà la promesa i el dia que trobà el romeu i, molt en el fons del seu cor, es reconegué que va oblidar la promesa perquè va voler fer-ho, era massa feliç per preocupar-se. L’únic que volia era fer contenta a la seva dona i recuperar tot el temps que no havia tingut fins aquell moment, perquè tota la seva vida, d’ençà que era un infant, que havia treballat al bosc amb son pare de sol a sol. Aquells onze anys havien sigut com un somni. I ara tocava despertar.

– Ca! –negà amb el cap–. Què no hi ha cap cavall aixins. Cap de tan valent i fort com el Cavall Bernat. Cap enlloc del món. Però l’aviso que no faré un bon servent, sóc vell i no serveixo per a gaire cosa.

El romeu somrigué. La seva cara s’anà esquerdant com si fos un mirall i, darrere, anà apareixent la mateixa cara del bosquerol.

– Oi tant que farà un bon servent – digué amb la seva mateixa veu.

– Qui és vós? – cridà horroritzat l’ancià llenyataire, fent-se enrere.

– Jo sóc tu. Sóc tots –contestà el romeu.

– No! –cridà la dona del bosquerol, que aparegué amb el Cavall Bernat agafat de la brida– Emportis el seu cavall de l’Infern i deixi’ns viure en pau!

El romeu es mogué com es mouen els somnis i acaricià el front del Cavall Bernat, que per primera vegada renillà, amb un to profund i alegre.

– Massa tard, el deute s’ha de pagar. Tothom acaba pagant. Tots… –digué el romeu amb tristesa, com si en aquella frase pesessin segles i segles, com si també parlés d’ell mateix.

El llenyataire s’abraçà a la seva dona. Un fort vent s’aixecà d’enlloc i els envoltà. Demanaren clemència, però el romeu els apuntà amb la forca. Aleshores la dona del llenyataire s’agenollà i començà a pregar a la Mare de Déu de Montserrat, enfonsant les mans a la terra i trencant-se les ungles. La terra tremolà ferida i el Cavall Bernat renillà com si la seva veu fos humana, s’encabrità i fugí muntanya amunt, molt amunt, galopant a una velocitat impossible fins que el perderen de vista.

El romeu rabià com si l’haguessin ferit a ell mateix, perquè ell també era de la terra. La seva cara ara es mostrava feta d’una nit més antiga que qualsevol déu. Va córrer darrere del cavall i el trobà convertit en una llarga roca, dreta com si fos un udol a les estrelles. El vell romeu, el viatger infatigable, el pària, l’exiliat, maleí la roca. I d’ençà d’aquell dia ningú podria escalar la roca que havia sigut el seu cavall i, qui ho fes, si és home es tornarà dona i, si és dona, es convertirà en home. Desfer el malefici solament es pot fer tornant a escalar el Cavall Bernat.

I el matrimoni de llenyataires? Simplement despertaren del seu somni. Com vosaltres ara.


La versió que he utilitzat per a aquesta narració és la inclosa a Llegendes de Montserrat, d’en Josep Albert Planes Ball, editat per Farell. La podeu llegir seguint aquest enllaç.