Tots hem tingut la mateixa sensació: és tan agradable arraulir-se a dins de les mantes càlides, deixar-se portar per la carícia suau que res demana, com si la son, les ganes de dormir, fos la mà d’una mare. Quan el fred regna al carrer i les nits són llargues, el somieig arriba com una abraçada que et convida a oblidar-te de les preocupacions, a entrar en un altre món d’imaginació on tot és possible. Somiar ens retorna a l’estat primer del nounat, al més senzill dels mots, el que no s’expressa amb un mot sinó amb un somriure o una ganyota, amb un gest involuntari de les mans, amb un caure despreocupats a dins de les bombolles oníriques. I en somnis podem volar, travessar totes les portes, caminar salvatges i estranys, habitar mons que mai hem vist amb la mirada diürna.
Però el son, estar adormits, té una altra cara més inhòspita. Quan dormim no veiem què passa al voltant del nostre cos, ni qui pot haver-hi al costat del llit. Com l’infant que encara no pot caminar o parlar, no podem moure’ns si algú s’apropa, no podem dialogar, ni convèncer, ni dir: prou, deixa’m! Poques situacions són tan esgarrifoses com ser atacats mentre dormim. Potser ho van aprendre els nostres ancestres més llunyans, quan encara vivien en boscos i coves, a la mercè de les bèsties, maltractats pel fred i la gana. Qui sap, potser el reflex inconscient que ens convida a protegir-nos quan dormim ve d’aquells temps boirosos, quan l’home sorgia de la letargia de l’animal.
Aliens a tot el que s’esdevé al nostre voltant, el son ens guareix, el cos es regenera i la imaginació pot transitar a llocs millors, però també ens afebleix i de pressa, sense avisar, allò que semblava un horitzó de meravella pot esquerdar-se. En les pràctiques de tota mena de religions són nombroses les pregàries d’abans d’anar a dormir o els amulets que protegeixen al somiador, siguin en forma de pedra gravada, de fusta tallada o de creu al capçal del jaç. I un dels personatges més universals del folklore són els dimonis que ataquen als dorments. Entren per les esquerdes dels somnis, per viaranys on ningú vol anar. Hi ha pobles on aquests atacants nocturns són altres persones, gent viva que es desdobla i xucla als vius. Hi ha altres on són dimonis, sorgits de la bogeria i l’insomni.
Els dimonis del malson són tan antics com les primeres civilitzacions, l’egípcia i les mesopotàmiques. A Catalunya gaudeixen del seu propi folklore compartit amb moltes altres cultures d’arreu, arrelant en un passat remot i barrejant-se amb les llegendes i creences de personatges de la fantasia popular, com els bruixots, els follets o el Diable. En aquesta primera entrada coneixerem els seus orígens, les funcions que tenien en el context social del passat, les maneres que la tradició emprava per a defensar-se d’ells i els enllaçarem amb el folklore català dels malsons, molt ric i suggerent.
Continguts de la primera entrada:
Alu, lil i altres dimonis de l’antiguitat
Làmies, íncubes i la recreació medieval del dimoni del malson
Paràlisi del son i la mort sobtada en infants
Sandmann i els protectors dels somnis en el folklore europeu
Sonalls, mòbils, gorres de cop i altres objectes per protegir a la mainada
Fórmules oracionals i cançons per protegir-se dels malsons
Continguts de la segona entrada:
La pesanta i les formes de bèstia en el folklore europeu
Les bèsties que ofeguen: plomes, pèls i urpes
Follet, bruixot, dimoni o malson? Malentesos
Fixant la forma de la pesanta: el segle XX
D’un dimoni espantós a un ésser ridícul i torna a començar
Continguts de la tercera entrada:
La cruïlla entre el folklore de bruixots i els dimonis del malson
Atacs nocturns a la mainada
Els malsons i els difunts
Els grans de mill i la mà foradada
Les tasques impossibles i Lo follet de Verdaguer
