La Víbria: Melusina i la dansa dels enigmes

Giuseppe Cellini (1855-1940), Melusina, Il·lustració per "Isaotta Guttadàuro ed altre poesie", d'en Gabriele d'Annunzio

Els dracs són la criatura mítica més coneguda de tots els territoris i temps. Tothom sap què és un drac, malgrat que ningú n’ha vist mai cap. Per què ningú n’ha vist mai cap, oi? Les seves llegendes són tan nombroses i variades que fer-li un sol article seria mala justícia. El drac, encara que pensem que mai ha existit, està en la nostra genètica cultural des del principi dels temps. A la pel·lícula d’en John Boorman, Excalibur, una de les millors pel·lícules fantàstiques que s’han fet, el Drac és l’expressió del Secret, recollint la tradició celta i abans indoeuropea, però també de l’alquímia i el cristianisme místic. El Drac és el Secret que dorm a les arrels del territori, és la Natura i és el caos desfermat que hi ha darrere de tot allò que és ordenat, és el guardià d’un món on les regles que ens hem ensenyat no serveixen per a res, és el senyor de la màgia i el vigilant del tresor més preuat.

De dracs n’hi ha molts, l’expressió popular moderna tot sovint els fica a tots dins del mateix sac, però pels nostres avantpassats hi havia tants dracs com tradicions. Una d’aquestes variants és la víbria, de la que parlarem avui. La víbria –wyvern a Anglaterra, tot i que com veurem no és ben bé el mateix– està arrelada als Països Catalans d’ençà de l’edat mitjana, quan els emblemes heràldics i l’expressió de la força i el poder dels senyors feudals feia necessari diferenciar-se els uns dels altres. Durant l’edat mitjana es recollí tota la riquesa dels motius simbòlics de les criatures mítiques de l’antiguitat i, mentre que algunes s’esvaniren en el magma del temps, d’altres creixeren amb l’era de l’acer i la fusta. L’edat mitjana també donà les seves expressions originals, com és el d’aquesta criatura estranya i que, potser avui, ens és molt desconeguda malgrat, com veurem, malda per tornar a ressorgir de la terra, del Secret, mitjançant figures festives i noves rondalles.

Je cherche l’or du temps

André Breton

La fada Mélusine, il·lustració de Laurent Miny

Melusina: Un enigma de l’esperit

Una víbria és, per alguns, com pel genial folklorista i narrador francès Starcante –Claude Seignolle, que enguany ha complert la gens menyspreable edat de 101 anys–, la femella del drac. El professor Claude Lecouteux –que ja coneixeu, perquè és un convidat de luxe habitual de Llegendàrium– afegeix que durant l’edat mitjana cristiana la víbria era un símbol de traïdoria, enveja i hipocresia.

Però com és aquesta criatura que, diuen, és tan malvada? La seva figura ha anat evolucionant d’ençà de l’albada de l’edat mitjana i avui ha quedat més o menys configurada com un drac amb dos pits exagerats, bec d’au rapinyaire i ales de rat-penat. Déu ni do. Tot sovint, quan ens trobem amb un d’aquests híbrids, ens sembla que són fruit d’un Doctor Moreau a qui se li ha escapat de les mans la ciència mutant perquè ha begut massa. Però, en realitat, aquestes barreges d’animals responen a atributs simbòlics que els nostres avantpassats sabien llegir molt bé. Els seus atributs femenins, les mamelles, responen a la visió misògina que es tenia tot sovint de les dones durant l’edat mitjana, doncs per desgràcia moltes vegades s’ha caracteritzat a la dona com algú propens a la banalitat, la hipocresia i la superficialitat venjativa. El bec de rapinyaire ens parla de les seves ànsies violentes i fugaces, per bé que també ens dóna una imatge de criatura noble, per l’heràldica medieval el lleó i l’àliga eren dos dels animals més nobles del bestiari. I les ales de rat-penat ens recorden que el seu territori és el de la nit –simbòlica–, el dels secrets i els dobles sentits: La víbria és un enigma de l’ànima. I tot això, recordem, que està dins de l’aparença general d’un drac, d’ells n’he parlat més amunt.

«El Fisiòleg», llibre alexandrí del segle IV dC i un dels primers bestiaris mitològics de la història, va fer molta fortuna a l’Europa medieval seguint la tradició dels monestirs i en ell trobem ja representada una «proto-víbria» en la forma d’un escurçó femella. I el Bestiari de Berna, del segle VIII, recull les idees del Fisiòleg, mostrant-nos una parella d’escurçons mascle i femella, que ja són anomenats víbries. Podeu imaginar sense gaires complicacions el que significaven aquests escurçons pels nostres avantpassats. Però aquí encara no podem parlar d’una víbria pròpiament, sinó de la seva llavor. La criatura estava creixent dins del rovell de l’imaginari col·lectiu, esperant el seu moment per sorgir de la boira de la imaginació. Va ser la tradició francesa qui la transformà i la uní a mites cèltics, especialment al de la llegenda de la fada Melusina, que està dins la «matèria de Bretanya» –el cicle Artúric– i les més reculades tradicions cèltiques.

Representació en un capitell romànic d’un centaure i una sirena, que alguns han volgut caracteritzar com la fada Melusina. A San Pedro de la Rua, Estella-Lizarra

Segons Claude Lecouteux una de les evocacions més antigues de Melusina ens ve d’Heròdot, que en el seu quart llibre de la seva «Història» ens narra la trobada d’Hèrcules amb una dona serp. Aquesta rondalla Herodot probablement la recollí dels escites celtes, amb qui convisqué. La forma més coneguda d’història d’amor tràgica la recull Walter Map –un dels primers a caracteritzar la Cacera Salvatge– al segle XII, en el seu llibre «De nugis curialum», on fa recompte de diverses rondalles d’origen cèltic. La forma fixada de la llegenda és la que escriví Jean d’Arras el 1392, en el seu «Livre de Mélusine». Més enllà de significats misògins, la llegenda de la fada Melusina té un fort substrat simbòlic i mistèric que es remunta a l’antiguitat, és una llegenda sobretot Atlàntica i la podem trobar a la Vendée fins a la Normandia, al Poitou, on és anomenada Faramine, passant per Bretanya.

La versió d’en Jean d’Arras ens explica que el rei d’Escòcia Elynas, durant una cacera, coneix Pressyne, una bella fada, i ambdós s’enamoren bojament. Així es casen amb una sola condició: Que Elynas no entri mai a la seva cambra quan ella doni a llum o es banyi. I Elynas respecta el seu desig, però quan la donzella fada dona a llum a tres nenes el rei entra a la cambra, descobrint la forma monstruosa de Pressyne. Aquesta fuig a l’illa d’Avalon amb les seves filles, l’illa màgica on espera el rei Artur la fi dels temps i on viuen Merlí i Morgana. Quan compleix quinze anys, Melusina descobreix la història de traïció del seu pare i fuig d’Avalon amb les seves dues germanes cercant venjança, així que capturen el seu pare i el tanquen, dins d’una muntanya, amb les seves riqueses. Pressyne s’enfada molt quan descobreix el que han fet i les castiga, convertint la princesa Melusina en una serp de cintura en avall cada dissabte.

Die schöne Melusine, quadre de Julius Hubner, 1844

Més tard el cavaller Raymond troba a Melusina al bosc de Poitou i li proposa casar-se, com la seva mare havia fet. Ella accepta, amb la condició de que ell mai entri a la seva cambra el dissabte. Amb ella al seu costat, la terra de Raymond cobra vida i les collites i els rius sempre estan vius i plens, a més a més ella li dóna una sèrie de fills amb qualitats extraordinàries com gran força, intel·ligència o sensibilitat, però sempre amb alguna deformitat física, doncs són fills d’una fada i un humà i la seva natura es troba entre ambdós mons. Això fa que les sospites de Raymond vagin creixent, sumat a les enraonies de la mare del cavaller i la cort, que desconfien de Melusina. Finalment aquest trenca la promesa i descobreix la seva forma de serp-dona però ella, a diferència de la seva mare, el perdona. Un temps més tard, durant una forta discussió, ell crida que és una serp davant de tota la cort. És aleshores quan Melusina adopta la forma d’un terrible i majestuós drac i marxa a Avalon amb els seus fills, per no tornar mai més. Solament deixa a Raymond dos anells màgics, però la terra tornà a ser erma i seca.

Com podeu veure aquesta llegenda és molt similar a la nostra de la dona d’aigua i la pinta d’or. Com totes les històries d’amor entre una fada i un humà conté tots els elements arquetípics, doncs ens està explicant alguna cosa més que una simple rondalla: La naturalesa híbrida, el tabú que finalment es trenca per una traïció de l’home, la terra que torna a la vida amb la presència de la fada, l’objecte màgic…

Melusina fuig convertida en drac. Gravat al llibre Melusina. Strassburg, 1477

Heràldica de poder

El cor d’aquesta criatura es troba al centre de França, al Franc-Comtat, la Lorena i Borgonya, però el lloc exacte del seu naixement és incert. Ens trobem amb un ésser d’origen paneuropeu, i així la trobem escampada per ermites i esglésies romanes per tot el continent, en la seva forma primitiva sempre va en parells masculí-femení, remarcant el seu caràcter mistèric, amb curioses representacions on al mascle se’l representa com una serp amb cara d’home barbut i a la femella una serp amb cara de dona que dóna a llum dos escurçons pel ventre, tal com fan les serps. Una de les llegendes més vives de la criatura és la que trobem al poble de Couches –Saône-et-Loire, la Borgonya–, on la llegenda de la víbria es troba documentada el 1328 i cada vint anys d’ençà del 1888 celebren la Fête de la Vivre, on recorden la victòria del poble sobre aquesta criatura. A la mateixa regió de Saône-et-Loire, al poble de Lacrost, trobem la «Fontaine à chagrin» –La font del dolor–, on la llegenda diu que hi anava a beure una víbria i quan un dels vilatans la matà per fer-se amb la pedra preciosa del seu front, l’enterrà dins la font, que d’ençà d’aleshores resta emmetzinada.

Diferents formes de guiverns o víbries van ser utilitzades per diferents famílies nobiliàries al llarg i ample d’Europa: La família de condottieri Visconti, ducs de Milà, on l’anomenen «Biscione»; l’antic regne anglosaxó de Wessex o la casa reial de Braganza a Portugal. La noblesa veia en aquestes bèsties característiques de poder que coincidien amb o que volien adoptar per la seva nissaga. Als Països Catalans fou utilitzada per Pere el Cerimoniós, que l’afegí a la Cimera Reial, símbol que adoptaren tots els reis de la Corona d’Aragó fins a Carles I. Actualment la porta l’escut de la Generalitat Valenciana i, tot sovint, s’ha confós amb un ratpenat, gràcies a la llegenda que relaciona aquest animal amb Jaume I i la conquesta de València enfront dels musulmans.

Escut d’armes dels Visconti, a Milà

«Vouivre», així l’anomenaren els francesos de la llengua d’oïl cap al segle XII, era un drac serpentí i alat que portava una pedra preciosa incrustada al front. Noteu la potència del seu símbol? El seu nom és una barreja entre els mots «guivre» –de la mateixa arrel que l’anglès wyvern– i el llatí «vipera» –escurçó–. Al segle XVII ja adoptà la seva forma moderna i va ser al segle XIX, amb el romanticisme, que s’estengué el seu ús. La història de la víbria és especialment interessant pel folklorista i l’estudiós de com el territori modifica i dóna a llum criatures diferents. Doncs si la vouivre francesa, el wyvern anglès i la víbria catalana tenen el mateix origen, són criatures diferents. Itàlia, Alemanya i altres països també adoptaren formes diferenciades. El wyvern és un drac serpentiforme, generalment masculí, que solament té dues potes i grans ales. La vouivre és una serp alada, com ja he dit, amb trets de drac i esperit femení, a vegades es caracteritza com una noia humana que pot prendre la forma de serp o de dona-serp. L’escriptor i folklorista de Dijon, Henri Vincenot, remarcà el seu caràcter tel·lúric com a gran serp que dorm i viu dins la terra en la seva obra dedicada al Camí de Sant Jaume, Les Étoiles de Compostelle.

Aigua i tresors

Segons el medievalista Jacques Le Goff, Melusina simbolitza la fertilitat del territori, una visió encertada però bastant retallada del substrat d’aquesta fada. Com ja indicava la llegenda de la Fontaine à chagrin, la víbria està relacionada amb l’element de l’aigua. Lecouteux afirma que el seu cos pot recordar als meandres d’un riu. L’escriptora George Sand, a Légendes rustiques, ens parla que, als estanys de la Brenne, la víbria és anoemanda Gargelle. A la Vendée la víbria a vegades és confosa amb una mena de sirena reptiliana, també diferents versions del conte de Melusina la descriuen com un ésser aquàtic, mig sirena rèptil, mig dona. En moltes tradicions locals la víbria tot sovint va associada a fonts, on beu i es banya. En moltes d’aquestes rondalles és el moment en què la víbria se submergeix a l’aigua quan és més feble, i els homes aprofiten per matar-la o robar-li els seus secrets.

Un altre element habitual de les llegendes de la víbria és que guarda secrets, generalment representats com a joies o tresors. Aquest tresor el pot portar incrustat al front o pot estar al fons de llacs o rius, on la víbria el vigila amb zel. Aquest tresor sol fascinar als homes i, com ens explica Paul Sévillot a Le Folklore de France, la recerca del tresor de la víbria és un motiu molt habitual per tota França, on la trobem en nombroses llegendes. En algunes localitats, com a Brétigny en Côte-d’Or, la víbria porta una corona enjoiada que, com narra la llegenda de Lai Sarpan du Bois du Roz, és cobejada per cavallers de tot el regne.

Fontaine à chagrin, a Lacrost

Però, fins a arribar a Catalunya, la seva aparença va anar canviant i s’adaptà a les tradicions locals, que li afegiren motius diferents. A Berry la dotaren d’un cap masculí i barbat, recordant a la criatura originaria. A Bergisson adoptà la forma d’au rapinyaire, malgrat que la seva història és la mateixa que la de la Faramine. La meva mutació preferida és aquella que trobem a la Gâtine, on la víbria és una bèstia de quatre potes, cap de gat i llarga crinera, mantenint el cos draconià. En versions més extremes, la trobem sincretitzada amb estranyes criatures com la Tarasca o la Coulobre.

Totes aquestes característiques han fet que alguns etnòlegs i folkloristes relacionin a la víbria amb el culte a la Mare Terra, puix tot sovint la serp o deesses amb atributs ctònics i serpentins –com Isis o Hècate– són associades a aquesta tradició. Els antics associaren la serp a la dona i a l’inconscient femení, i ambdues a les aigües, per diferents motius: El seu moviment ondulant, com a ball sensual, remet a energies sexuals; el fet que mudi la pell –resurreccions periòdiques– l’associaren a les fases de la lluna, al creixement de la vida vegetal, a les marees i a la menstruació, en resum, a les energies latents de la terra. Així com al poder regenerador de les aigües, però com també observaren que les aigües són dissolvents –també en l’alquímia– i els cicles són inconstants i enganyosos, per això la víbria també guarda aquest caràcter que pot resultar perillós per a l’incaut que no conegui el seu llenguatge. La serp o serp-dona és una representació de les forces vitals que són alhora creadores i destructores. En el seu cos i en el seu ball lent i serpentí expressa els enigmes de l’inconscient femení, tot allò que s’oculta darrere de la vida i la mort i que no podem agafar amb la part racional de la ment. Enigmes que poden significar tresors i glòria pel noble i el valent… o la desgràcia pel fals i l’incaut.

La víbria a Catalunya

El cor de la tradició de la víbria a Catalunya el trobem a Sant Llorenç del Munt. Allà trobem una de les escasses llegendes originals que fan referència a aquesta criatura: La cova del drac de Sant Llorenç, que va fer fugir als braus almogàvers. A sota us deixo una versió íntegre de la llegenda, tal com la recollí el prevere Anton Vergés i Mirassó el 1871 d’un recitador desconegut. La nostra víbria també està associada a l’aigua, doncs la Cova de Santa Agnès, on hom situa la cova de la bèstia, està per sobre del canal de la santa, en el Morral del Drac. És probable que fos implantada per una barreja entre la tradició cortès dels nobles francs que s’establiren a Catalunya i tradicions pròpies de les gents que aquí habitaven d’abans de l’arribada de musulmans i visigots.

La seva història és l’arquetip que trobem en totes les llegendes franceses ja citades i en aquelles en que un home s’enfronta a un drac, que venen de temps precristians. La nostra geografia n’està sembrada de llegendes de dracs, com el drac de Soler de Vilardell, del que ja n’he parlat anteriorment, el de Malmercat, Banyoles o el del Coll de Canes, a Riudaura.

Morral del Drac, on s’ubica la cova de la llegenda, a Sant Llorenç del Munt

Una característica original i curiosa que trobem en la víbria de Sant Llorenç –i adés en alguns dracs catalans– és que la tradició diu que «la deixaren els moros». Aquí he de recordar que pels nostres rebesavis i rebesàvies tot allò que era de temps molt reculats, que no sabien ubicar molt bé en la història, «era dels moros». El «temps dels moros» és aquella època mítica indeterminada, com un calaix de sastre on ficar tot el que no sabien d’on venia. Per això hi ha tants «castells dels moros», «fonts dels moros»… però que tot sovint no tenen res a veure amb els musulmans que conqueriren el territori. Per això s’ha atribuït massa a l’engròs que «els moros» és un sinònim de pagans, els pobles precristians que també són el nostre. Però pel que fa a la víbria, els dracs i altres criatures mitològiques que la veu popular atribueix «als moros», com és lògic no tenen res a veure amb les creences musulmanes i sí amb les dels pobles pagans, per això no és gens improbable dir que la víbria era un ressò d’un vell mite o culte pagà situat a les coves de Sant Llorenç, que els senyors feudals cristianitzaren de bon o mal grat. De fet, la víbria original de la llegenda era occida per un noble anomenat Guifré –en representació del primer comte del casal de Barcelona–, però més tard fou cristianitzat per l’Església i sincretitzat amb el mite de Sant Jordi.

Un altre motiu de molta importància és que, amb la llegenda de la víbria o drac de Sant Llorenç, és probable que estem davant del drac «original» que donà origen a totes les figures festives de drac de Catalunya, tan habituals avui dia i que remunten la seva idea a l’edat mitjana. Anton Vergés ens diu en el seu llibre on recull la llegenda que «Se establí després que en totas las festas ó funcions espirituals y cívicas en ques’ practicás la professó portessen en mitj de ella la figura del fiero drach; y perque aixó estaba en ús se continuá també quant la Iglesia establí la professó del Corpus, y se observá fins que lo il·lustríssim bisbe Climent pochs anys há ho suspenguè».

El primer lloc del que tenim notícia que creà una figura festiva amb forma de víbria és a Barcelona, el Llibre de les Solemnitats de la ciutat, de 1399, la descriu amb diversos noms «Vibre», «Brivia», i sortia en seguici en motius especialment importants com coronacions de nous reis i reines o canonitzacions. La Víbria de Barcelona forma part del Bestiari Històric i el Seguici Popular i va acompanyada d’altres animals nobles, com l’Àliga, el Lleó, el Drac i la Mulassa. En ella podem veure la forma tradicional que prengué a Catalunya: Cos de drac, pits de dona, cua de serp, ales de ratpenat. Fins i tot té un ball propi, «la Dansa de la Víbria», interpretada per grallers i tambors, i que serví de model a altres danses de dracs de Catalunya.

Víbria de Barcelona

Joan Amades, en el seu Costumari, ens diu que «l’any 1671, el Capítol va decidir la construcció d’un drac semblant al que ja hi havia abans de la guerra de Felip IV, que degué fer-se malbé durant aquell període. Diu el document que era un drac que recordava al que va matar el comte de Barcelona a la muntanya de Montserrat –Amades confon Montserrat amb Sant Llorenç–. Als darrers temps del segle passat encara existien desferres d’un drac que havia assistit a la processó, les quals es guardaven en un desori d’andròmines velles de l’església parroquial de sant Llorenç». Al segle XVIII els rei espanyol Carles II prohibí tota actuació de figures festives i la víbria, com tota la resta, s’oblidà. Però el 1993 es recuperà i l’escultor Xavier Jansana creà una nova víbria. Actualment apareix en les festes i ocasions importants de la ciutat.

Una nota molt important que ens deixa Amades és quan diu que «la víbria havia format part de la representació de la batalla de sant Miquel i els àngels contra Llucifer i els diables, en l’entremès anomenat de l’Infern. El drac ajudava als diables en la brega contra el sant. I concorria en la processó un altre animal anomenat en vell i bon parlar, víbra, o sia víbora i modernament, per corrupció dels mots, víbria…. que no tenia cap relació amb l’Infern i acompanyava la donzella alliberada per sant Jordi, figurant el drac o bèstia ferotge que volia devorar la donzella i al qual va matar el sant». De la víbria a més a més comenta que «desaparegué fa anys i el que en queda ara és el que acompanyava Llucifer», i encara més curiosa és aquesta anotació: «La víbria figurava ésser la femella del drac i, segons la documentació molt endavant del segle XVII, anava coberta coberta de pells d’ovella blanques». Així doncs tenim que la víbria era associada per l’Església amb figures diabòliques, com convenia a un ésser que estava relacionat amb altres figures mitològiques com la diablessa Lilith dels textos apòcrifs de la Biblia, o amb la bèstia que cavalca la prostituta de Babilonia en l’Apocalipsi segons Sant Joan del Nou Testament. I és que a Catalunya, com he comentat a l’inici de l’article, la víbria representava la traïdoria i la falsedat, en una versió ja molt medieval i cristianitzada.

Víbria de Tarragona

A partir dels anys 90 del segle passat la víbria es començà a estendre per tot el territori, com una representació de les forces tel·lúriques de la terra ressorgint. El 1993 també aparegué la Víbria de Tarragona, que és portada per la Colla de Diables Voramar i actua per Santa Tecla i altres festes importants, decorada amb cascavells que simbolitzen les diferents associacions de la ciutat. Tres bastaixos, tres encenedors i vuit músics interpreten amb ella el Ball de la víbria de Tarragona, adaptació d’una dansa del renaixement feta per Roser Olivé. L’any 2006 es creà la Vibrieta, una víbria petita que fa festa per la canalla i acompanya el seguici infantil.

Altres víbries amb gran importància són la del Poblenou, que rivalitza amb antiguitat amb la de Barcelona, doncs és de 1992 i està esculpida per Manel Ollé i Xavier Virgós. Aquesta víbria té la curiosa tradició de donar-li al xumet, que neix d’un acte espontani de 1994, quan un nen que s’estimava molt a la fera li donà el xumet en símbol de maduresa, d’aquí que els nens i nenes del Poblenou li donin aquest objecte infantil i la bèstia dansi la «Ballada dels marrecs». També tenim víbries a Reus, creada el 2007, a Manresa, Igualada, Canovelles, Badalona, Nou Barris, Canyelles, Castelló de la Plana i Castellar del Vallès. El seu nombre, com veieu, no deixa de créixer.

Recordem el diàleg entre Merlí i un jove Artur, quan aquest dorm a la part més profunda i fosca del bosc: Merlí: Què tens por? / Artur: No ho sé. / Merlí: Et dic què hi ha allà fora? / Artur: Sí, si us plau. / Merlí: El drac. Una bèstia de tal poder que, si la veiessis del tot, en un sol cop d’ull, et convertiria en cendres! / Artur: On és? / Merlí: És a tot arreu! És tot! Les seves escates brillen a l’escorça dels arbres, el seu rugit s’escolta en el vent! I la seva llengua bifurcada colpeja com… com… un llampec!

Si quan us n’aneu a dormir us trobeu a la víbria en somnis, no us espanteu, ni li feu cap mal. Balleu amb ella, parleu-hi i escolteu-la, si presteu atenció i feu les preguntes correctes, potser us desvetllarà el Secret que guarda en el seu interior. Secret que, també, és català.


Aquí podeu llegir la transcripció complerta de la llegenda del Drac de Sant Llorenç

Lectures

MADDOX AND STURM-MADDOX (eds.), 1996, Melusine of Lusignan: Founding Fiction in Late Medieval France. Athens: University of Georgia
Sylvia HUOT (2003), “Dangerous Embodiments: Froissart’s Harton and Jean d’Arras’s Mélusine” Speculum 78, núm. 2
Claude LECOUTEUX (1998), Mélusine et le Chevalier au cygne, Imago, Paris