Minairons (IV i final): La falç esquerdada

Castell d'Alós de Balaguer, Artesa de Segre

Acabem el recorregut per la figura dels minairons amb la relació que guarden amb la mateixa terra.

Mines

En el primer article ja vam trobar-nos-hi de passada, quan vaig citar on és cull l’herba menaironera: Profundes coves, en cruïlles, a sota dels ponts –com els de la Vall de Cardós–, entre les roques o sota la terra. En el segon vam trobar que, com van recollir Bellmunt i Violant i Simorra, fins i tot Jacint Verdaguer en unes troballes molt antigues, els minairons sorgien de dins mateix de la terra, no tant dels canuts o d’una falguera mítica.

La primera relació que s’estableix en la seva etimologia, que he anat analitzant en les seves diverses possibilitats durant els quatre articles, és amb les mines, amb allò que hi ha sota terra. Minairó, com diu Coromines i com després van hipotetitzar Amades, Violant i Simorra, Pujol i Fericgla, podria tenir a veure amb els genis de la terra, els guardians dels tresors, a l’estil dels gnoms de Paracels. Però en realitat, com va dir Cels Gomis «Lo gnomo no és pas entrat may á la literatura oral, y encara menos á la de la nostra terra. Los diccionaris antichs ni tant sols l’esmenten. Y és que’l gnomo és d’invenció cabalística. Lo primer qu’empleà aquest nom fou, segons Littré, Paracels, sense que se sàpiga d’ahont lo va pendre». La classificació de les criatures per elementals dels quatre elements va entrar en la cultura popular sobretot a causa de la propagació de Paracels per part dels romàntics. De la mateixa manera que per Paracels i, sobretot, per la medicina medieval, com comenta Pau Castells a «Un judici en terra de bruixots» la metzineria es va veure separada de la medicina doncs «metzina» originalment no era un verí, sinó sinònim de medicina.

Però encara que els minairons no siguin gnoms, ni tinguin res a veure amb elfs dels turons, nans o follets, i fugim de les categoritzacions en elementals de Paracels i el romanticisme vuitcentista, sí que les nostres criatures pirinenques estan relacionades amb l’Inframón. Per això la seva relació amb les mines és tan intrigant.

Hem de tindre en compte que les zones on els minairons tenen més força són zones tradicionalment mineres. Tavascan, la Vall Ferrera, la Bonaigua, Esterri d’Àneu, Alós d’Isil… tots són llocs on s’hi van fer mines i on va haver-hi propietaris que, de la nit al dia, van enriquir-se quan van trobar-s’hi vetes importants. Bellmunt, en els seus llibres sobre el Pallars, ens ho indica: «El nostre informant vol matisar que aquí –Tavascan– la paraula manairó pocedeix de minaire, ja que aquí abans hi havia moltes mines i la gent que hi va treballar es féu rica. Llavors es deia que els minaires tenien uns éssers petits i màgics als quals feien treballar i ells s’enriquien, els anomenaven manairons. Després, aquests diminuts éssers van passar a ser propietat dels segadors o de les cases fortes del país.» En el record popular els minairons estaven relacionats, entre d’altres coses, amb les grans fortunes, amb aquells que es feien rics de sobte en terres on la pobresa abundava i ningú sabia avenir-se de com s’ho havien fet, per això a vegades deien que posseïa el canut dels minairons.

Però també ens parla de com els minairons eren portats per homes que treballaven sota terra, a prop de les arrels. Com aventuren Casanova i Creus: «De ser real aquesta especulació, se’ns acut ara: suposaria això que abans de les mines ja existia la creença en uns éssers del tipus menairons?, i que aquesta atribució a l’àmbit de les mines provindria d’una analogia amb llur paper de guardians de tresors?; i si, encara, aquesta funció de guardes de tresors tingués l’origen en una altra analogia, la d’uns esperits que fecundaven la terra per a obtenir-ne els fruits de la collita?»

Com vaig comentar en l’article de la víbria, tot aquell que coneix el Secret de la terra ve representant, en el mite i la llegenda, per l’assoliment d’una joia o un tresor. Per dir solament alguns, pot ser la joia que té un drac o una sirena al front, les robes d’una bruixa o una dona d’aigua, o els tresors que guarden un grapat de dimonis innumerables com a Joan de l’Ós, o com els de la rondalla de Blancaflor: «Lo príncep ne fou tot espantat i trist, més n’anà a trobar Blancaflor, la quina va dir: –No t’espantis. Aquí tens un canó d’agulles; ves al bosc i escampa-les ben escampades; de cada una n’eixirà un home, i, mentres uns homes tallaran lo bosc, los altres sembraran lo blat, lo segaran los altres; i vindrà la batuda i demà al matí tindràs tot lo gra a les golfes dels pares…»

Hi ha una sèrie de fets i rondalles, trobades per Casanova i Creus als 90, que tenen molt a veure amb la que va conèixer Verdaguer al segle XIX sobre el santuari d’Alós d’Isil que guardava un tresor entre les seves ruïnes: «Hi havia or. La meva sogra m’ho va explicar perquè li havia explicat la seva mare, i van pujar dos i vinga llegir un llibre, anar llegint un llibre, i a llavons hi havien carregat l’or, se van enganyar i van sortir els dimonis… i van baixar… no van tornar més, l’or va quedar allí. Això és un “dicho” eh? Allò ve dels nostres antepassats».

I, aquesta vegada, una rondalla que diu: «Es diu que a la muntanya de Clavera, propietat d’Isil i d’Alòs, hi ha una mina d’or a la qual mai ningú no ha pogut entrar» Un pastor, noteu l’ofici, troba l’entrada a la cova misteriosa, secreta, i mitjançant el seu enginy assoleix el tresor, però aleshores d’entre ell surten una munió de tàvecs, mosques i altres éssers similars a insectes que acaben amb ell. I mai més ningú trobà el tresor fabulós, ni l’enigmàtica cova d’Alòs.

La falç esquerdada

En la relació d’aquest «geni de la terra» on trobem més correspondències és amb el seu nexe amb els segadors. Amades ho deixa ben clar: «Els segadors, que fan prodigis amb llur ajut, els porten amagats dins d’una esquerda del mànec de la falç, la qual fan córrer mil vegades més de pressa que al llamp». I també: «La veu popular explica que subjectes, tinguts per bruixots, que havien fet colles de segadors i que havien obtingut grans resultats en una feina, ajudats per arts de meravella i encís (…) però dels camps segats per mal art no en resulta res de bo».

Aquests segadors bruixots, que poden posseir el canut dels minairons, Amades ens diu que a vegades poden portar una corbata de cintes vermella i que així els posseïdors dels canuts s’identifiquen entre ells. No m’estendré gaire aquí sobre els segadors bruixots perquè els tractaré en un article propi, però en aquest sentit, el color vermell torna a estar relacionat amb la sega. Així ens recorda Amades que en algunes zones de Catalunya, per exemple a la Terra Alta: «Els segadors creien que havien de portar obligadament faixa vermella i que del mateix color havia d’ésser la cinta del gran barret de palla amb què es resguardaven dels raig batents del sol».

Una de les rondalles clàssiques de minairons i segadors és la del Manresà de Farrera, que vaig citar de passada en l’anterior article: «A casa el Manresà de Farrera tenien llogat un dallaire de casa Marçal, el qual sempre duia un canutet a la butxaca i mai no explicava a ningú què hi guardava. Un dia els amos li van manar que dallés el prat més gran que tenien a l’argenda. El mosso es llevà a punta de dia i se n’hi anà…» El que passa ja us ho podeu imaginar, el jove s’estira a dormir o passar l’estona fins que arriba el capvespre, cosa que posa molt nerviós a l’amo. Però quan ja creu que aquest no farà res de res, quan es pon el sol el xicot torna al mas i mostra a tothom que ha segat tot el immens camp en un tres i no res, amb l’ajut del canut de canya dels minairons.

Noguera de Cardós

Corrents subterranis

Ara ja puc dir que en la figura dels minairons conflueixen tres esperits o criatures principals: Per un costat els esperits o genis de la terra; per un altre, com deia Violant i Simorra, els familiars o dimonis personals; finalment les figures diabòliques o daimòniques clàssiques. No es poden separar un dels altres en cert sentit. Això ve reforçat per com els anomenen a d’altres llocs, recordem els «diables boiets» mallorquins, els diablorins o diapleróns de la Ribagorça aragonesa, que a l’Urgell els anomenen familiars o familianos, també són anomenats «es fameliàs» a Eivissa i Mallorca.

El canut de canya minairons, com hem vist amb molts exemples, és un tret compartit amb els dimonis familiars d’arreu d’Europa. L’herba manaironera troba el seu nexe amb els minairons en la seva relació tant amb els dimonis familiars com amb els esperits de la terra. D’alguna manera, en terres pirinenques van anar confluint moltes corrents subterranis, alguns de pròpis del territori pirinenc, d’altres possiblement de foranes. En d’altres llocs de Catalunya i, fins i tot a l’altra banda dels Pirineus, a l’Occitània, els esperits coneguts com a minairons van adoptar altres formes, amb altres influències, però són per dir-ho d’alguna manera «cosins-germans».

No és que s’estenguessin dels Pirineus en totes direccions, sinó que en aquella terra van trobar una formulació pròpia i original, de la mateixa manera que a les Balears van trobar un altre. Abans que els firaires vuitcentistes els venguessin per enganyar als incauts.  És molt curiosa la cita que fa l’antropòloga pionera Margaret Murray a «El culte de la bruixeria» d’un bruixot d’origen francès, Silvain Nevillon, que posseïa una cosa que us sonarà força, segons declarà en el seu judici de 1626 Nevillon posseïa un canut amb uns dimonis o esperits familiars atrapats en ell, que anomenava «marionettes». També Verdaguer va dir que els minairons que sorgiren d’entre les ruïnes de l’ermita cridaven «Que voulez vous? Que voulez vous?».

Els minairons avui són fills de la terra pirinenca i en un temps molt reculat ho van ser de tota la terra catalana. Però en la seva essència hi ha quelcom propi d’aquella serralada mítica, bressol de l’esperit català. De les seves pròpies arrels, de les seves coves ocultes,d els boscos on s’hi perd la imaginació i els indrets en l’ombra que solament es poden veure amb ulls interiors.

Tot sovint els Pirineus han actuat de refugi de tradicions, de gents i d’esperits, que esperen el moment per rebrotar de nou i tornar a la plana amb formulacions noves i eternes, de sempre.

I els minairons no són diferents, han esperat fins aquest moment. Fins avui.

Què fareu? Què voleu?