Els golluts o Nans de Ribes: El reflex d’uns homes i dones oblidats

A vegades les rondalles no són fets inspirats en una realitat fugissera i imperceptible, sinó en una realitat que conviu al nostre costat. I tot i que sempre és així, quan és una realitat que enguany ens semblaria impossible, no sabem ben bé on acaba la llegenda i on comença la història. Si hi ha alguna diferencia entre ambdues, és clar. Aquest últim és el cas que us porto avui, el dels golluts o Nans de Ribes. Homes i dones que van patir una terrible malaltia, el goll, molt habitual en zones de muntanya fins fa quatre dies, per les raons que veurem durant l’article. Heu sentit a parlar d’ells alguna vegada? Podrien ser, fins i tot, avantpassats vostres. La seva història és la d’una realitat que pot ser horrible i terrorífica, pròpia de les històries per fer la Por, d’un temps de misèria i privacions, de fam i del desconeixement dels mecanismes secrets que regeixen la vida i la mort. Una història que ens parla de nosaltres mateixos com a comunitat i de tot allò que no volem veure.

El goll

La gutteria struma o, com es coneix a Catalunya, el goll, és una malaltia tumoral produïda per un creixement desmesurat de la tiroides, glàndula que tenim a la part anterior del coll, sota la laringe. Quan la glàndula tiroide presenta alguna deficiència, especialment de iode, pot començar a créixer i créixer, produint deformacions a tota la resta del cos, greus deficiències psíquiques i físiques, parla grotesca i un aspecte monstruós. Quan el tumor era escrofulós, és a dir, amb molts bonys i molt fina, era també anomenada «porcellana».

Ruïnes del Castell de Sant Pere, a Ribes de Freser, a la Vila d’Amunt, on vivien els golluts

Els nans del Pirineu

El 1886, el polític madrileny Miguel de Morayta, que es trobava fent una campanya electoral per la circumscripció de Catalunya, va voler visitar la vall de Ribes perquè li havien recomanat com a lloc molt bo per a la salut, el que en aquella època anomenaven «prendre les aigües», que consistia en un règim de tranquil·litat, aigües termals i una bona dieta. Morayta era tot un personatge de l’època, poeta romàntic, catedràtic d’història, republicà, anticlerical, francmaçó, lliberal i d’idees utòpiques, va ser excomunicat per l’Església per posar en dubte el diluvi universal. Era el que anomenaríem un «llibertari», que gaudia de passejar per la muntanya i pels viaranys més fressats després de descansar en el balneari. Com era científic i historiador, va voler visitar el castell de la Vila d’Amunt i allà va trobar el poblat dels golluts, habitat per un centenar de persones que fins aquell moment van restar ocultes o amagades del món, vivint entre les ruïnes del castell de Sant Pere.

Els poblats aïllats de golluts no era quelcom únic de la vall de Ribes, pels Pirineus hi havien comunitats aïllades de persones que, fos perquè naixien amb una deficiència psíquica o amb malformacions que feien que la societat els rebutges, establien les seves comunitats en els marges d’aquesta. És per això que la reacció dels habitants de Ribes, quan Morayta els va plantejar l’existència d’aquest poblat de golluts, no va ser positiva. Lògicament ells coneixien l’existència d’aquests homes i dones, molts d’ells eren familiars, però no volien enfrontar-s’hi i encara menys que un foraster els hi volgués replantejar la relació amb ells.

Aquesta relació la podem trobar arreu d’Europa en zones rurals, però també urbanes: Les illes de leprosos o les leproseries urbanes, els llatzarets, que van ser atacats durant l’edat mitjana i moderna perquè els leprosos van ser acusats de ser aliats dels jueus, les bruixes i els heretges en el seu complot diabòlic, són un dels exemples més terribles d’aquest aïllament social. La relació que s’establia amb aquests malalts era de vergonya o pudor i de voler ocultar-los del món. Els golluts tot sovint baixaven a la vila de Ribes per demanar almoina. I se sospita que golluts d’altres zones boscoses, que vivien en les parts més fressades i inhòspites del Montseny i el Collsacabra, podrien haver anat fins a les valls de Ribes o els boscos dels Pirineus, fugint dels bosquerols i la civilització que els menyspreava i maltractava.

Verneda de la fàbrica de Recolons, tèxtil de Ribes

Però, abans de seguir, qui eren els golluts? La seva aparença física era la de gent molt baixeta, amb nanisme, algunes deformacions menors com braços curts o colls inexistents, fins a algunes d’elles molt més greus. La gran majoria d’ells era el que en el segle XIX s’anomenava «simples» o «beneits», és a dir, que presentaven certa deficiència psíquica més o menys acusada. Avui en diríem que eren persones amb «diversitat funcional». No estem parlant d’una deficiència profunda, però si d’aquella que presenta rusticitat de pensament.

Morayta, en una carta de 1886 al doctor i arqueòleg Manuel Antón, el descobridor de l’anomenat Home de Cro-Magnón, en diu d’ells que: «Tenen les faccions molt carnoses, i la seva carn és flàccida, descolorida, sembla com que no tenen nervis, i d’aquí que se’ls formi multitud d’arrugues, fins i tot en els primers anys de la seva vida. Concorre a donar un aspecte estrany d’aquests nans la seva boca gran, amb els seus llavis excessivament carnosos i bífids que cobreixen unes dents llargues i fortes, entre les quals sobresurten molt els canins. Com si la saliva fos en ells sobrada, sempre els porten humits i, diria millor, plens de baves, que és el que per a mi almenys els fa del tot repugnants…» Per molt que les seves idees fossin progressistes, Morayta no deixava de ser un home de la seva època i un burgès.

La seva dieta contenia molt poca carn i era molt pobre, i per la manca de iode en la seva alimentació, perquè les aigües d’alta muntanya solen ser poc iodades, presentaven la deformació i la malaltia dels golls en relativa abundància, d’aquí el nom de «golluts». Gairebé desconeixien l’existència del vi o de l’oli. La tipologia de golls que presentaven era endèmica, també coneguda com a mixedema o disfunció de la tiroides, que augmenta per compensar un greu dèficit hormonal. El famós arqueòleg Eudald Carbonell, un dels caps de les excavacions d’Atapuerca i que és fill de Ribes de Freser, a la seva família van haver-hi casos de golls i ens diu que: «S’hauria d’explicar a la població que aquest grup d’humans eren patològics com a conseqüència d’una sèrie de factors, com per exemple, l’encreuament genètic entre ells, la falta d’higiene, la manca de proteïnes en la seva dieta diària i la ingesta d’aigua poc mineralitzada. Científicament parlant, formen part de la variabilitat específica de l’espècie

Carrer de Sant Quintí de Ribes de Freser, segle XIX

Morayta els descrivia així: «Mesuren màxim un metre i quinze centímetres d’alçada, tenen el metacarp excessivament desenvolupat, són força amples de maluc, i això comporta que semblin més robustos del que són en realitat. Els trets facials són tan típics que, quan se n’ha vist un, se’ls ha vist tots. Si no fos per la roba que porten no es distingiria un home d’una dona. Tots tenen els cabells rossos, descurats, i la cara rodona. Els seus pòmuls prominents i les mandíbules molt desenvolupades els donen l’aparença quadrada. El nas és xato, la boca gran i els llavis carnosos, morruts. No tenen els ulls horitzontals; els lacrimals estan més avall que la cua dels ulls, la qual cosa els fa semblants als xinesos, o, encara més, als tàrtars. Tots els homes són mecs.»

Els golluts, com altres poblacions «maleïdes» d’Europa, eren fruit de l’endogàmia, de la mala alimentació i de l’aïllament. Tenien una vida molt pobre i miserable, en cabanes gairebé sense taulada, amb els mateixos animals, sense relacionar-se amb cap persona, sense cap mena d’higiene i amb molt poca calefacció, a dures penes alguna foguera. Vivien barrejats entre ells, en famílies mesclades, com una comunitat barrejada. Alguns nens, ens explica Morayta, no sabien ben bé qui eren els seus pares. No se’ls deixava treballar en fàbriques o qualsevol feina que requerís complexitat, perquè les seves característiques psíquiques no els hi permetien fer-ho, però sí que podien fer de pastors i, sorprenentment, de mainaderes, on eren molt apreciats.

Estació de Ribes de Freser, construïda al segle XIX per a la indústria tèxtil i el turisme burgés d’aigües termals

Llegendes i licors

Riques famílies cerdanes, ripolleses i garrotxines contractaven nans de Ribes perquè fessin de mainaders i mainaderes de la seva canalla. Els golluts i les golludes eren molt bones mainaderes perquè, com ens diu Morayta i altres metges que van tractar-los, malgrat la seva deficiència psíquica tenien una gran bondat i una mena d’intel·ligència natural i, a més a més, eren un autèntic tresor de llegendes i rondalles. Aquest gran coneixement de les llegendes i les històries antigues feien que n’expliquessin moltes a la mainada, que quedava embadalida amb les rondalles de follets, de pesantes, dones d’aigua i moltes altres criatures i esperits avui oblidats. És a dir, que els golluts eren molt bons narradors d’històries.

També eren molt bons fent licors, la història més o menys documentada diu que la recepta d’una de les ratafies d’Olot ve d’un nan de Ribes que feia de mainader per una rica família olotina. Aquest coneixement dels licors té més relació de la que ens pensem amb les llegendes, no hem d’oblidar que el seu nom «licor espirituós» o, com es diu en anglès, «spirits», fa referència a l’esperit que habita en l’herba, destil·lat en l’alcohol en la seva quintaessencia –terme alquímic–, com en els perfums. Més prosaicament, podem pensar que era una de les maneres que tenien de guanyar-se la vida, doncs la societat els hi oferia de ben poques i el seu ingeni i ànims de supervivència van fer que es dediquessin a allò que coneixien més. I d’ençà de temps molt antics es deia que els licors servien per fer passar la gana, gana que aquestes gents deurien conèixer bé. D’aquí que la ratafia també se la conegui amb el nom del «licor gollut».

Hotel la Corba, un dels hotels construïts al segle XIX per a la burgesia. El contrast amb les barraques on vivien els golluts és esfereïdor

La seva vestimenta era molt senzilla, quan guardaven el bestiar, cabres, ovelles, porcs, ho feien amb una capa amb caputxa i poc més per abrigar-se. Al sarró podien portar quatre patates rostides i pa negre i, sobretot, la seva pipa, on fumaven les herbes que collien pel camp, el coneixement de les quals se’l traspassaven de pares i fills. Del tabac no en sabien res tampoc.

Com he dit més amunt, no hi havia golluts o comunitats de nans solament a la Vila d’Amunt de Ribes de Freser. Es té notícia de comunitats de golluts aïllades, per exemple, a la vila de Pardines. Va ser el cineasta, periodista i psicòleg Sebastià d’Arbó qui, als anys 60, reprèn la descoberta dels golluts, tot coneixent-ne una casa a Pardines: «A Pardines hi vivia tota una família de nans en una casa que encara ara es coneix com la casa dels golluts. En aquella època la zona era molt feréstega i és cert que hi havia grups de nans que vivien al bosc, en coves, ben amagats. Acostumaven a baixar a Ribes per anar a demanar menjar.» També Eudald Carbonell ens indica que podien haver-hi altres comunitats de nans perdudes pel bosc o entre velles ruïnes.

Avui, com a record d’aquella gent, a Ribes de Freser podem trobar la font de la Margarideta, que porta el nom d’una de les nanes d’aquella comunitat. Era una font on hi anaven a beure sovint els nans. La gent de Ribes, per por a tornar-se com ells, n’evitaven beure tot i que l’aigua era ben bona. Aquesta tradició o prejudici va perdurar fins ben entrat el segle XX.

L’adéu dels golluts

No hem d’imaginar que la gent de Ribes desconeixia la comunitat que vivia a la vila d’Amunt, entre les ruïnes del castell, al contrari. Quan Morayta publicà un article al diari madrileny El Globo ho feu amb la intenció de denunciar la situació d’aquella gent, seguint les seves idees de progrés llibertari, influenciades per l’ideari francmaçó d’igualtat i fraternitat. Però això no agradà a la gent de Ribes, que en aquell moment estava visquen una revolució industrial, amb l’aixecament de la indústria tèxtil i la proliferació d’hotels i banys termals per als fills i filles de la burgesia industrial. És per això que des de les instàncies adinerades de la vila es va fer una gran contrapropaganda, negant l’existència de la comunitat de nans, doncs no es volia que les aigües de Ribes, que en aquell moment i també avui atreien el turisme, fossin vistes malament.

Morayta fins i tot va arribar a especular que eren una altra raça, cosa que també van viure altres comunitats «maleïdes», com els agotes bascos. Això no va agradar tampoc als polítics conservadors espanyols, que no volien que hi hagués altres «races» que no fos la raça «goda» catòlica espanyola. Els científics europeus van mostrar-se interessats pel fet i en un Congrés Catòlic Científic a Brussel·les el 1894 es publica un estudi anomenat «Les nans de Ribes», en francès, on s’explica que no són una raça diferent, sinó gent colpejada per l’endogàmia i la mala alimentació.

La seva mera existència incomodava a les persones de la societat que els rebutjava, l’Església no podia donar una explicació real a la seva existència des d’un vesant creacionista. Es per això que en el Congrés Catòlic celebrat a Bèlgica, on s’intentava escatir l’origen adàmic de la humanitat i, per tant, la creació de l’Home Perfecte, «l’Home de Déu» –remarco: l’home, no la dona–, s’intentà desacreditar la idea de que els nans de Ribes eren una altra raça. Morayta va intentar enquadrar-los, seguint l’antropologia pionera del segle XIX i la craniometria del doctor suec Adolf Retzius, en una altra raça, teories que influenciaren molt el colonialisme.

La polèmica arribà fins al diari científic-cultural ripollès El Taga, dirigit per l’arquitecte Joaquim Nolla, on es rebaten les idees de Morayta. Si Morayta volia dir que els nans de Ribes eren restes d’una població original tartàrica –els seus ulls eren axinats, eren baixets, tenien els llavis molsuts i el seu cabell ral–, vinguda de les estepes eslaves abans del neolític, Nolla i El Taga ho neguen utilitzant les restes arqueològiques i arquitectòniques, dient que cap d’elles era tartàrica. En realitat aquesta disputa amaga una que enfronta als conservadors i els lliberals que, en aquell moment, s’havien enfrontat en diferents guerres carlines i havien incendiat Ripoll. La confrontació s’agreuja entre diferents habitants de Ribes, Ripoll, Olot i Sant Joan de les Abadesses, cadascú prenent partit segons la seva ideologia i sense tenir en compte la vida d’aquelles persones ni fer res per millorar-ne la seva situació, que tothom intenta seguir amagant.

Font de la Margarideta, on recollien l’aigua la comunitat de golluts al segle XIX

No sabem ben bé, pel caràcter fugisser d’aquestes persones, quina va ser la seva vida després del «descobriment de Morayta». Però no és cert que van «desaparèixer» sobtadament com alguns diuen. Un dels membres del Centre Excursionista de Catalunya, Jacint Aragonés, ens explica que el 1918: «Fent camí vers l’hostal de ca’n Saura, va cridar-me l’atenció (serien les 11), un home prenent el sol i menjant amb les dues mans. A mesura que m’hi atançava, aquell home perdia la fesomia de persona, i es transformava, a mos ulls de una faisó extraordinària. Era un exemplar dels cretins o idiotes; jo no havia tingut mai ocasió de contemplar-ne. A Espot i així mateix a Boí, encara se’n poden veure molts i cregueu-me que son dignes de llàstima. De baixa estatura, tenen el cap grossíssim; el front quelcom sortit, lo mateix que el ventre; amples d’espatlles, cames gruixudes; la cara de una grogor que espanta. Parlen a batzegades, i tot el seu tarannà l’integra una ganyota estrafolària. Els veureu sempre bruts i greixosos, sens donar-se compte de lo que fan; insensibles a tot, i… bavosos, estrafets sens dubte pels aires que son puríssims, o per les aigües fortes, que necessiten un règim d’alimentació especial, adequat a elles…» La seva visió la podem veure com cruel i molt dura, però també hem de tenir en compte que Aragonés ens explica, molt honestament, com els deurien veure la major part de la població de l’època. I estem parlant solament de fa 100 anys.

I l’important pintor català Isidre Nonell, que el 1896 va passar un temps en un balneari de la Vall de Boí, va retratar-ne alguns que, en aquella època, se’ls anomenava «cretins». En aquest retrat que podeu veure a sota fins i tot s’aprecia el goll que pateix la mare:

Paisatge nevat, Isidre Nonell, 1896-1897. MNAC. Font

Nosaltres podem veure’ls avui amb cert sentit de la «commiseració», pensant que eren pobres persones atrapades per la misèria de l’època. I sentir-se així respecte a ells és ben lògic i normal en algú amb una mica d’empatia i humanitat. Però també ens poden donar grans lliçons, sense que ens tinguem que sentir «superiors» a ells de cap de les maneres. Per començar eren grans supervivents. Si avui a gran part de vosaltres us obliguen de cop a viure enmig del bosc o a la muntanya pirinenca, probablement no sabríeu que fer i moriríeu en pocs dies. Però ells sobrevivien, a la seva manera, amb quatre coses i maldades, però ho feien. També sabem que eren gent més aviat bondadosa, senzilla, estimada per alguns que els valoraven com a mainaders, que guardaven en el seu coneixement tresors de llegendes, de folklore, d’herbes i licors que avui probablement són perduts, és a dir, que valoraven més que ningú la terra i el territori. Vivien en comunitats fetes a la seva necessitat, sense les lligadures de la modernitat, fills dels mateixos rierols i turons.

Però tampoc hem de caure en el parany d’idealitzar-los com una comunitat «llibertària» o veure’ls des d’un punt de vista esotèric o pastoral. O sentir una fascinació malsana per ells. Sí que és cert que hi havien comunitats similars escampades per tota Europa, se’n tenen notícies a França, Alemanya i Itàlia i que, d’alguna manera, en ells podem trobar influències d’algunes rondalles o llegendes. Rondalles que ells mateixos atresoraven. Personalment, donaria el que fos per haver pogut fer-me amic i parlar amb un d’ells llargament, potser compartint pa i sagí, una mica de ratafia i fumant d’aquelles pipes on hi cremaven herbes que avui desconeixem. I quines històries m’explicarien.

D’Arbó ens explica un final molt trist d’un dels últims nans d’aquesta comunitat: «Quan vaig tornar a la vall als anys vuitanta, ningú no en volia parlar, només vaig aconseguir que el mestre, i després d’insistir molt, me’n donés informació. L’últim el van matar amb una escopeta quan tornava de Ribes a Pardines, ningú no va saber qui ho havia fet, i només duia una saca per vestir. També en vaig conèixer un altre que em sembla que provenia del Montseny, no parlava i vivia amb les monges d’un asil d’Arenys de Mar. Se’ls escapava i tenien feina per saber on s’havia ficat.» Un d’ells, en Quico de les Vernedes, era una figura coneguda i estimada i se li ha fet un capgròs.

Potser, no ho sabem, el «descobriment» de Morayta, carregat de «bones intencions» va fer que els burgesos els foragitessin. Alguns van ser traslladats a la força al Montseny, el 1890. Perquè així les «aigües medicinals» de Ribes no espantessin a les famílies burgeses. És probable que aquestes comunitats fossin delmades, perseguides per les autoritats i la modernitat, que no volien que la vall de Ribes tingués mala fama, potser se’ls va obligar a marxar o simplement van anar morint i desapareixent de manera natural. Morayta, al segle XIX, ens explica que anaven en davallada: «Només s’uneixen entre si, i d’aquí que conservin pura la raça i que cada dia vagin sent menys en nombre…» I altres coses ben tristes d’aquesta dissortada gent, que els uneix amb la tradició vuitcentista dels circs ambulants de fenòmens o, com es coneix en anglès, «sideshows»: «Habitualment els nans són venuts o llogats pels seus propis parents més propers a circs ambulants o a les fires per a la seva exhibició, com a mitjà d’aconseguir uns miserables ingressos familiars extres, o simplement abandonats a la seva sort que els aboca a la mendicitat ambulant

El mirall i les mentides

Els «altres» també som nosaltres. El vel que van voler fer caure sobre ells, perquè fossin ignorats, oblidats i menystinguts, ha arribat fins al segle XXI en mans d’alguns «investigadors» que els volen vendre com una «raça maleïda», com «éssers perseguits» i com una secció més del «misteri», però en realitat eren persones com nosaltres. Ells eren una comunitat apartada de la civilització, rebutjada i, fins a cert punt, perseguida, quan al segle XIX un polític madrileny va destapar-ne la seva existència, en una societat, la de la burgesia industrial del segle XIX, que no volia mirar-se a la cara, que no volia veure el reflex del que realment era. Talment com ens passa a nosaltres. I potser és aquesta la lliçó més profunda que podem aprendre d’ells: El nostre reflex. El marginat, el perseguit i l’oblidat habita dins nostre. I si us fixeu en el mirall veureu que allò que no volem mirar és també nosaltres.

No us penseu que els golluts són persones «d’un altre temps» que ja no pot tornar. Solament que caiguessin les migrades i dèbils barreres que hem construït amb la modernitat entre nosaltres i el caos més absolut, el temps de la violència, de la llei del més fort i d’una natura despietada tornarien a caure sobre nosaltres, com així es veu a molts llocs del món, també avui, com així ho van viure els nostres avis i avies.

La modernitat no és res més que una il·lusió que hem construït amb acer, cables i asfalt, amb comunicacions instantànies i mentides.


Per saber-ne més

Un dels millors estudis que s’han fet sobre els golluts és el que va realitzar Ramon Ferrerons el 1994, i que podeu descarregar-vos aquí.

Reportatge a TV3 amb el filòleg i historiador Miquel Sitjar, fill de Ribes.

Llegendes i creences de vall de Núria i vall de Ribes. Miquel Sitjar i Jordi Mascarella. Editorial Farell

Pàgina web del Festival Gollut, festival d’alta muntanya i cultura popular