Els que seguiu Llegendàrium d’ençà dels seus inicis, cap a l’estiu de 2017, sabreu que en aquell moment l’apartat del fantàstic en català ocupava gran part del seu contingut. Amb el temps, la pàgina ha anat derivant més cap a les llegendes i el folklore. Però això no vol dir pas que m’hagi oblidat de la literatura fantàstica, sempre em complau tornar al fantàstic, ficció germana del folklore i les llegendes i en alguns casos, com en la gran obra de Joan Perucho, com hem vist amb els articles del Comte Estruch i els Dips aquesta ha acabat entrant en el folklore popular en un transvasament extraordinari. Els vasos comunicants entre la ficció i les llegendes són molt més profunds del que ens puguem pensar i, per això, no deixaré pas la secció de literatura o cinema fantàstic en català a la que tornaré de tant en tant, com avui.
El creador d’El Biblionauta, el figuerenc Daniel Genís, ens parlarà en aquesta entrevista dels seus orígens, de l’estat del fantàstic català, que ell coneix molt bé, dels autors i de la seva obra, i de moltes altres qüestions, algunes d’elles relatives a la llengua i la cultura catalanes.
El Biblionauta va sorgir el 2012 com una aposta personal i ha acabat per omplir un espai al món digital molt important per la cultura del país. Un gènere, el fantàstic, que tot sovint es titlla erròniament de «minoritari» o es categoritza, encara, com «d’oci i escapisme» o es relega a les lectures juvenils. I és possiblement el gènere més contracultural, revolucionari i d’idees de tots els gèneres. Ens ho mostraren Orwell, Huxley, Phillip K. Dick, Kafka, Oscar Wilde o, sense anar més lluny, Manuel de Pedrolo. Aquest caràcter de lluita a ultrança, d’iniciatives personals, és una característica molt pròpia del fantàstic en català, que allà on no arriben les institucions arriben les persones i els seus somnis, sovint amb tot en contra.
En el cas del Biblionauta espero que tots els que gaudiu del fantàstic, si no la coneixíeu ja, us la feu vostre, perquè els seus articles i ressenyes són dels millors que podreu trobar en el mar d’Internet.
El Biblionauta i el fantàstic
Com presentaries «El Biblionauta» a algú que encara no conegui la pàgina?
El Biblionauta és un espai on, un grup d’amants de la literatura fantàstica en llengua catalana, en parla de manera fonamentada, crítica i sense caure en fanatismes. O almenys ho intenta!
Quan va començar la vostra aventura, com i per què?
El Biblionauta va néixer el 29 de desembre de 2012 com un web personal, on jo feia ressenyes de tot el que llegia. Era una manera d’obligar-me a llegir i a ordenar les idees sobre allò que havia llegit. Mica en mica vaig anar convidant col·laboradors a participar-hi i a acotar la temàtica a la literatura de gènere fantàstic en català, una branca de la literatura molt menyspreada tradicionalment al nostre país i on no hi havia gaire espais a la xarxa que hi dediquessin esforços.
Qui sou els que escriviu habitualment a El Biblionauta?
Els tripulants han anat variant, al llarg dels anys. Avui en dia som una bona colla. A part de mi mateix, hi ha l’Enric Bassegoda, en Joan M. Soldevilla, en Jordi Casals, la M. Mercè Cuartiella, en Miquel Codony, l’Antoni Herrero i l’Hugo Camacho. Una bona combinació de lletraferits on hi predominen els docents, però on també hi ha escriptors i editors.
Si algú vol col·laborar amb vosaltres, com pot fer-ho?
El web té una tripulació fixa, formada pels 8 noms que t’he dit. És la manera de mantenir uns estendards de qualitat. És cert, però, que esporàdicament també convidem a participar-hi a alguna personalitat del món de la literatura fantàstica en català.
Endemés de ressenyes també teniu articles molt interessants. La web va començar inicialment amb ressenyes o ja incloïa articles d’opinió?
La raó de ser del web ha estat gairebé des de l’inici la literatura fantàstica en general, i s’ha centrat en la ressenya de llibres. Habitualment novetats, però no només. També revisitem algun clàssic de tant en tant. Els articles d’opinió (i fins i tot alguna entrevista, que també n’hi ha!) van aparèixer força després, quan l’espai ja estava consolidat quant a col·laboradors i temàtica. Els articles apareixen de manera més espaiada que les ressenyes, aproximadament 1 al mes. Acostumen a ser d’alguna temàtica que creiem que pot ser d’interès als nostres lectors: les traduccions d’obres de ciència-ficció clàssica al català, la gentrificació del que s’ha anomenat friquisme, el masclisme en el món dels còmics en català, etc. Com que cada tripulant coneix més una faceta del fantàstic que una altra, procurem que cadascú parli d’allò que més domina, per oferir un article de qualitat als nostres lectors.
Trobo molt necessari aquest apartat d’articles, perquè ens apropa a pàgines web de països on el gènere fantàstic és molt més consolidat. Parlo de pàgines en anglès, com «tor.com», de l’editorial Tor, o en francès la clàssica i imprescindible «Solaris» o «Psychovision». Recomana’ns algun article recent i algun d’antic.
Buf… ara em poses en un compromís. Si vols et recomano els que han tingut més acceptació entre els nostres lectors, obra de col·laboradors externs: “Aprendre ciència i tecnologia llegint ciència-ficció”, del professor i escriptor Jordi de Manuel, i “Manuel de Pedrolo, escriptor de ciència-ficció (1973-1987)” de l’Antoni Munné-Jordà. Aquest últim, a més, ens va fer molta il·lusió, perquè ens va servir per commemorar el centenari del naixement de l’autor de gènere fantàstic més popular de casa nostra. I ni més ni menys que amb un article de qui segurament el coneix millor avui dia!
He llegit recentment el teu article sobre la literatura fantàstica i els joves. És cert que, tot sovint, a Espanya –per herència del franquisme– s’ha relegat el fantàstic a «una cosa per nens». Per molta gent encara és així… Més enllà de l’article, que enllaço al final, com creus que enguany es viu el gènere per la major part del públic «foraster»?
No tinc clar que el cas d’Espanya sigui igual que el cas català. A l’article, jo em centrava en el cas de Catalunya, perquè precisament com a resultat de la postguerra les elits culturals catalanes van estigmatitzar els gèneres no realistes en favor d’aquells que servien per a denunciar la realitat atroç de la postguerra. Aquesta situació, comprensible els anys 50 i fins i tot 60, es va perllongar molts anys en el temps, fins al punt que va desaparèixer de la perspectiva professional dels autors la possibilitat d’escriure sobre gèneres no realistes (almenys si volien que alguna editorial seriosa els publiqués). El mecanoscrit de Pedrolo és segurament l’excepció que confirma la regla, però fins i tot ell va ser encasellat en la literatura per a nens (la ciència-ficció no es podia considerar literatura per a adults en la mentalitat dels garants del realisme!). També, com a resultat, aquest menyspreu va provocar a la llarga que la tradició fantàstica anterior a la guerra (que n’hi havia!) s’acabés oblidant, fent l’efecte que a Catalunya no havia existit mai. No ha estat fins fa pocs anys que s’ha començat a besllumar una certa normalització del gènere, gràcies a editorial valentes, a nous autors i a un públic que ja no està de romanços i vol llegir en català el mateix que pot llegir en castellà (que no ha patit tant el llast del realisme) i sobretot en anglès (on el fantàstic gaudeix des de fa anys del mateix prestigi que la resta de gèneres). En aquest canvi d’actitud de la gent estic convençut que hi ha tingut molta importància internet i les xarxes: han permès als lectors d’aquí saber què es llegeix a tot el món i, evidentment, ens hem començat a fer preguntes: per què en les Històries de la literatura catalana no hi figuren els autors de gènere fantàstic? Per què en les sinopsis dels llibres les editorials dissimulen el component de ciència-ficció d’una novel·la dient sovint que es tracta d’un thriller? Per què el fantàstic ha de se obligatòriament per a nens o infants?
Com a web sense ànim de lucre, m’agradaria que ens expliquessis el vostre projecte de donacions. I aprofitar per comentar-te què en penses de la «institucionalització» de la cultura: Moltes vegades la cultura al nostre país sembla que corri gràcies a empentes de subvenció o, a l’altre costat, per persones enginyoses que s’arrisquen i guanyen –o perden–.
El Biblionauta és un web amateur. Això vol dir que tots els que el fem possible hi participem per amor a l’art. Això per una banda està bé, perquè et dona independència, aspecte fonamental, crec, quan algú es dedica a fer crítica d’alguna cosa: política, esport, també literatura. Per altra banda, però, hi ha una sèrie de despeses derivades del propi manteniment del web i del que l’envolta: domini, allotjament, campanyes publicitàries a les xarxes, Premis imperdibles, regal de llibres i punts de llibres, publicació de la revista en paper, etc. No és cap fortuna, però la idea, com a mínim, és no perdre-hi diners. D’aquí va sorgir el projecte d’iniciar una campanya de mecenatge a través de Paypal i que tothom qui se sentís compromès amb el nostre projecte pogués participar a assegurar-lo amb una aportació. Depenent de si és més o menys gran, a més, li oferim alguns regals. La idea és implicar tots els aficionats perquè, en el fons, que això tiri endavant creiem que ha de ser cosa de tots. Si algun dia veiem que no hi ha interès, senzillament tancarem la paradeta. En aquest sentit, també crec que ja t’he contestat la teva pregunta sobre les subvencions: jo crec que s’hauria de subvencionar projectes que generessin interès, no “cultura zombi” (permet-me la picada d’ullet amb el gènere), aquella que només es manté dempeus pels diners de les subvencions, sense cap interès per a la gent ni incidència en la societat. Com està el país no podem permetre’ns invertir a fons perdut, en cultura!
Creus que, d’ençà que vas començar amb la web, ha canviat alguna cosa en el panorama del fantàstic català? Teniu una acollida diferent a la del principi?
Sincerament, crec que sí. Fa l’efecte que els últims anys alguna cosa s’ha mogut a casa nostra en el gènere fantàstic. I amb això no vull dir que nosaltres n’haguem estat la guspira, sinó que en som un efecte. Un més. Hi ha hagut una feliç coincidència que em sembla que no s’havia donat mai fins ara: ha coincidit que amb la crisi econòmica s’ha fragmentat el mercat editorial, provocant el naixement d’un mosaic interessantíssim d’editorials independents, amb una clara vocació heterodoxa, que ha anat molt bé perquè publiquessin fantàstic. També hi ha hagut una sèrie d’autors de qualitat que s’han sentit atrets pel gènere, autors joves, nascuts en el món audiovisual, dels còmics, de la influència de la literatura pop anglosaxona… absolutament desacomplexats. També els lectors, els nous lectors adults, els de la franja dels 30-40 anys, crec que miren el fantàstic amb uns altres ulls. Són molt més tolerants, oberts i no fan distincions per qüestions de llengua. Al contrari, molts prefereixen llegir fantàstic en català, si poden escollir. Potser el que encara s’ha de normalitzar és l’atenció que li presta la premsa especialitzada i el món acadèmic. L’última frontera! Però mentrestant, el lector que vulgui informar-se’n pot trobar a la trinxera digital espais com el nostre.
I pel que fa al fantàstic als altres territoris de parla catalana? País Valencià, Mallorca, Andorra, Catalunya del Nord…
Buf… segurament no sigui jo la persona més adequada per parlar-ne. Poca cosa, em sembla, no només pel que fa a fantàstic, sinó a publicacions en català en general. Al País Valencià et destacaria l’antologia Canalles (amb relats de George Martin, Neil Gaiman, Patrick Rothfuss, etc.) que ha publicat aquest any la petita editorial Llibres de l’Encobert. A Andorra segueixo atentament les publicacions a Males Herbes de David Gálvez, que em sembla molt interessant. També m’ho vaig passar molt bé llegint els contes de Teresa Colom aplegats a La senyoreta Keaton i altres bèsties. A la Catalunya Nord tenim en Joan-Lluís Lluís, un autor no estrictament de gènere, però que en les seves novel·les sempre juga amb l’element fantàstic, com en aquesta última, Jo sóc aquell que va matar Franco, un llibre excel·lent que pertany al gènere de les ucronies. Per cert: que en la segona edició de la Convenció Catalana de Ciència Ficció i Fantasia, que se celebrarà els propers dies 24 i 25 de novembre a Vilanova i la Geltrú, en Lluís serà un dels convidats d’honor.
Els vostres «Premis Imperdibles» i la revista també són una part important del projecte, així com el concurs de «La masmorra de l’androide». Parla’ns d’ells.
Els Premis han anat variant al llarg del temps. Actualment s’atorguen per votació popular (els lectors del web ho poden fer a través del propi web) i es donen en dues categories, a millor llibre fantàstic en llengua catalana de l’any anterior i a millor llibre fantàstic traduït al català. No hi ha distincions de gènere (tant pot ser novel·la, com teatre, com novel·la gràfica). El concurs de microrelats ja duem fent-lo quatre anys. Coincidint amb la celebració del Dia de l’orgull friqui, des del web muntem un concurs de microrelats fantàstics a través de les xarxes, amb dues categories: per a majors de 18 anys i per a menors d’edat. Això és així perquè ens sembla que enganxar els més joves és fonamental. Però costa… Finalment la revista, un projecte que ens fa molta il·lusió. En la publicació, que es fa a finals d’any i que és en format digital i es pot descarregar gratuïtament al web, s’hi poden trobar molts espais: articles, cròniques, entrevistes… Però evidentment el que ens enorgulleix més és la secció “Ficcions”, on publiquem 6 relats inèdits de gènere fantàstic, obra de plomes amigues (algunes molt conegudes, d’altres amateurs). A més, també comptem amb un grapat d’il·lustradors magnífics que ens donen un cop de mà. I tot per amor a l’art! És una passada… Només dir que aquest any fins i tot tenim un relat, d’en Salvador Macip, que ha aconseguit arribar a la final dels Premis Ictineu que atorga la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia. Increïble!
D’entre tots els autors i obres de les quals heu parlat a El Biblionauta durant aquests anys, quins recomanaries a algú que no acostumi a llegir fantàstic en català i per què?
Com a qualsevol altre lector: li recomanaria que llegís les millors que pogués, dels millors autors. El gènere, en el fons, és indiferent.
El fantàstic en català
En aquest apartat m’allargaré una mica més amb les preguntes. Hi ha una pregunta, que fa una dècada o una dècada i mitja era cíclica, que és perquè lectors que són catalanoparlants, després, escolleixen consumir cultura en castellà. Creus que encara és així? I si es així, què podem fer, com a lectors, crítics, divulgadors o editors per canviar-ho?
De respostes n’hi deu haver tantes com lectors. Jo sempre que puc llegeixo en català. Si llegeixo en castellà és perquè l’autor escriu en castellà i a mi m’interessa aquell autor (no puc entendre en aquest cas aquells lectors que prefereixen la traducció al català. Soldats de Salamina? de debò? En fi…) o bé perquè no n’hi ha traducció al català i sóc incapaç de llegir un llibre que m’interessa en la llengua original. La diglòssia estic segur quer encara existeix, però vull pensar que els últims 40 anys han canviat moltes coses. TV3 ha adoctrinat molt bé, en aquest aspecte. A més, per sort hi ha molts autors bons en català i cada dia més es dediquen també a fer fantàstic, la qual cosa ha ajudat a normalitzar-ho. De traduccions, aquest, per exemple, ha estat un gran any (Le Guin, Atwood, Goldman, King…) , però és cert que és on la cosa fluixeja més, sobretot pel que fa a novetats.
Si és una qüestió, en part, de fer «atractiu» el fantàstic en català, hi ha quelcom que resulta força contradictori. Tenim, per exemple, un dels festivals de cinema fantàstic més importants del món, Sitges, a més a més porta dècades en funcionament. També teníem, als 80 i 90, la indústria del còmic, els jocs de rol i el fantàstic, sobretot la ciència-ficció, gairebé tota a Barcelona. Tenim els salons del còmic i del manga, que cada any creixen i creixen més; un gran interès pels jocs de taula i un «triangle friki» on cada dia hi obren més tendes… En resum: Catalunya és una terra on sempre s’ha apreciat moltíssim el fantàstic. Però, des de la teva experiència, per què no hi ha hagut fins ara una incidència més gran del fantàstic en català?
És cert que com a indústria, Catalunya pot ser considerada la capital del fantàstic. Però no pas del fantàstic en català. Crec que té a veure amb una qüestió comercial: el fantàstic s’ha associat sempre a entreteniment i qui se n’ha ocupat han estat les grans companyies que buscaven guanyar diners. Ara, almenys en la literatura, aquelles petites editorials que et deia, sembla que tracten el producte amb més respecte, els interessen altres coses. Evidentment busquen l’èxit comercial, però també senten passió pel que fan. Tenen vocació de servei i se saben al servei d’una cultura i una llengua. I això es nota, per exemple, quan una petita editorial com Males Herbes publica la traducció al català d’una obra de teatre de terror de 1914, Entre dos mons: El dibbuq, o quan una altra encara més petita com Orciny Press s’atreveix a treure un llibre d’assaig del Mecanoscrit de Pedrolo. D’assaig! Són realment increïbles, aquesta gent…
Quan es va celebrar la Eurocon a Barcelona va haver-hi una xerrada molt interessant de l’Albert Sánchez-Piñol, un dels nostres autors més importants que ha cultivat el gènere fantàstic. També va ser una bona oportunitat per fer una bona edició del «Mecanoscrit» en versió trilingüe. Malgrat tot, vaig trobar que la presència del català era molt minsa. El mateix passa quan un entra a la majoria de llibreries d’aquí. És lògic que un llibreter o editor pot editar en la llengua que li vingui de gust i, encara diria més, que editen allò que els fa guanyar diners i és ben lògic. Però sembla com que la «literatura en català» sigui, no una literatura normalitzada, sinó un «gènere» en sí mateix, arraconada en un espai propi, quan hauria d’estar en igualtat de condicions a la resta. Què en penses de tot això?
Crec que el fantàstic català s’ha de guanyar el lloc a les llibreries per mèrits propis. No hi ha d’haver una quota de llibres en català. Si tot va com ha d’anar hi ha un grapat de títols i autors que poden competir amb qualsevol autor espanyol o estranger. És clar que primer de tot ens ho hem de creure nosaltres. Fixem-nos en Marc Pastor, per exemple, tot un best-seller-man! Ara, cal competir en igualtat de condicions, i em fa l’efecte que en les grans superfícies es fa molta trampa. Es margina el català. Passeu per la llibreria de l’FNAC o El Corte Inglés. Per què? Com en els Premis, els “grans” no volen córrer riscos i no sempre es promociona el millor, sinó el més segur. Després hi ha casos com el de Planeta, que compra la gran editorial catalana, Edicions 62, sense tenir un autèntic interès en la cultura en llengua catalana ni en el mercat en català. Hi ha molta política, també, al darrere d’algunes decisions culturals. I així anem, en aquest país… Per cert, un apunt sobre el que deia d’en Marc Pastor: Com és que té tan poca premsa a Espanya i en canvi a diversos països europeus se’l coneix molt bé? No serà perquè vengui poc.
Voldria fer-te una pregunta que potser és una mica «polèmica». Creus que també pot considerar-se «literatura catalana» obres i autors que escriuen principalment en castellà? Si és que sí, per què? I si és que no, per què autors irlandesos en llengua anglesa, per exemple, ningú dubte que són irlandesos i aquí a casa nostra sí? O, simplement, depèn d’on i de quan se senti l’autor? La literatura «té nacionalitat», pertany a un «context cultural determinat» o no, és més aviat «universal»? És estúpid buscar un context «cultural» concret a un autor o obra? Sé que potser són moltes preguntes, no sé si s’entén el meu punt…
Buf… jo et diria que sí. Avui dia, a Catalunya, tenim dues expressions literàries, una en català i l’altra en castellà. I totes dues són literatura catalana. No m’imagino que Pepe Carvalho fos més català si Vázquez Montalbán l’hagués fet parlar en català. Ara bé, també crec que la literatura catalana en castellà ja té un estat, l’espanyol, que la promociona, i que per tant és la que es fa en català que s’ha de promoure en esdeveniments internacionals i salons. I d’aquesta tasca és la Generalitat que se n’ha d’encarregar. Si no ho fem nosaltres no ho farà pas l’estat espanyol. Ho dic sobretot per l’enrenou que hi va haver fa uns anys quan la cultura catalana va ser la convidada d’honor a la Fira de Frankfurt, i que va suposar que alguns autors catalans que escriuen en castellà no hi anessin. En aquest sentit, crec que dels pocs que ho va voler entendre i va estar a l’alçada va ser Eduardo Mendoza.
El fantàstic, avui
Quins autors de fantàstic en català actuals recomanaries? A qui hem de seguir la pista de ben prop?
Existeix una llista d’autors de fantàstic en català ben coneguda i amb una carrera ben consolidada al darrere: Carme Torras, Montserrat Galícia, Salvador Macip, Jordi de Manuel, Ricard Ruiz Garzón, en Sergi G. Oset (en els microrelats), òbviament Marc Pastor… Menys prolífics, i per tant menys coneguts, però no per això menys interessants, serien Joan Maria Arenas, Enric Herce, Jordi Masó Rahola o Joan Marcé, que acaba d’autoeditar la tercera i última part d’un thriller de ciència-ficció que val molt la pena.
I dels clàssics?
Jo, els clàssics, els recomanaria tots! Des de Wells a Asimov, des de Verne a Le Guin. I en català n’hi ha un bon munt de traduïts. Més dels que la gent es pensa. El problema és que molts, al cap del temps, estan descatalogats i és impossible trobar-los. Fa uns mesos, en Miquel Codony va fer pel web un article on en parlava, i exposava un cas ben conegut: el de la traducció al català de Neuromàntic de William Gibson, molt millor que en castellà. L’extinta editorial Pleniluni va fer molta feina, però no s’ha aprofitat gaire i moltes coses s’han “perdut”… Per cert, que Raig Verd, que aquest any ha publicat una edició magnífica de Els desposseïts de la Le Guin amb una superba traducció de Blanca Busquets, ha promès treure en breu La mà esquerra de la foscor, de la mateixa autora. I també els llibres de Terramar! Seria una gran notícia. Pels llibres i perquè una nova editorial se sumaria a la tasca de publicar fantàstic en català sense manies.
D’entre tots els gèneres del fantàstic, la ciència-ficció potser ha sigut una de les més cultivades a casa nostre, molt més que el terror o la fantasia. Creus que és així?
Tradicionalment potser sí, o almenys és la que ha tingut més rellevància. Les col·leccions de gènere fantàstic en català han tendit a centrar-s’hi més que en els altres dos gèneres, crec. I ho dic pensant en Pleniluni i en la col·lecció “ciència-ficció” de Pagès editors, sobretot, les que han tingut una vida més llarga a casa nostra. Allà tenim per exemple la primera novel·la de gènere fantàstic, Homes artificials, escrita per Pujulà el 1912 i que ens parla de la manipulació genètica, i moltes altres, fins arribar a Pedrolo, és clar. Però també hi ha hagut des de sempre un gran interès a Catalunya pel gènere del terror. Passa que no s’ha conegut tant. Pensem per exemple en Joan Santamaria, una mena d’Edgar Allan Poe nostrat que des de fa uns anys alguns estan provant de reivindicar. O en Espriu, que també va fer alguna cosa, o en el grandíssim Perucho! I també pel gènere fantàstic, és clar que un fantàstic passat pel sedàs particular del nostre Modernisme, molts cops. La Víctor Català, en Santiago Rusiñol, en Joaquim Ruyra… En Víctor Martínez-Gil, que en sap molt en això, va encunyar un terme per a definir la nostra literatura fantàstica (la nostra weird literature) que em va agradar molt: “fantàstic feréstec”. I a part, és clar, un altre gran del fantàstic (dins del realisme màgic): Pere Calders.
També tenim autors i «pistolers solitaris» que han tractat el terror o el fantàstic. A vegades ens trobem com genis, com Pedrolo, que ho toquen tot. I altres vegades tenim autors molt desconeguts que van cultivar el gènere però que per trobar-los has de fer «arqueologia», fins i tot autors molt clàssics, dels que s’ensenyen als instituts, que ningú sap que van cultivar-los. Recomana’ns alguna obra o relat d’aquests dos gèneres –terror i fantasia–, d’autors catalans.
La millor recomanació que puc fer per trobar rareses és que la gent llegeixi l’antologia de relats Els altres mons de la literatura catalana, a cura precisament de Víctor Martínez-Gil. És esplèndida i descobreix l’obrada fantàstica d’un munt de noms de la nostra literatura ben coneguts. En la mateixa línia, també valen la pena les antologies de l’Emili Olcina, l’Antoni Munné-Jordà o la darrera (centrada en el decadentisme) d’en Ramon Mas, un dels editors de Males Herbes. Com a pistolers solitaris del panorama contemporani, potser dos noms: Josep Sampere i la seva novel·la de terror Aquesta nit no parlis amb ningú i l’inclassificable Jair Domínguez, que amb el seu western apocalíptic Perímetre va guanyar el Premi Ictineu a millor novel·la fantàstica en català l’any passat.
El fantàstic, sigui quin sigui el seu gènere, sol ser una vessant de la literatura que sempre ha sigut subversiva, política, fins i tot quan ha sigut més reconeixible en unes coordenades «genèriques». Només cal veure la militància insubornable d’un Pedrolo. Què diries a la gent que considera que el gènere fantàstic és, solament, pur escapisme i que fins i tot arriben a dir que Fahrenheit 451, Ubik, El Procés o 1984 no són fantàstic?
A aquestes persones jo els diria… que no han entès res! Tornem al que et deia abans: a Catalunya el món acadèmic ha estat el causant d’aquesta visió reduccionista. Pensa que en les Històries de la literatura encara avui dia es presenta la tria de Pedrolo pel fantàstic com l’única manera que va tenir l’autor d’escapar de la censura. És a dir, semblava que l’home escrivís ciència-ficció quasi com una obligació, com l’única manera de fer denúncia i escapar de la restricció franquista. En realitat sabem que no era així, que Pedrolo coneixia bé el gènere i s’estimava els clàssics universals de la ciència-ficció. El fantàstic és el gènere més revolucionari de la literatura, perquè et permet destruir la realitat i refer-la tal i com hauria de ser.
Ja hem parlat de Pedrolo, de qui ara s’està celebrant el centenari. Pedrolo és un dels nostres clàssics més importants i té una obra ingent. Recomana’ns una de les seves obres fantàstiques que hàgiu ressenyat a El Biblionauta.
Permet-me que et contesti amb paraules de l’Antoni Munné-Jordà: “Un homenatge a Pedrolo en el seu centenari podria ser llegir si més no els seus quatre títols canònics i tenir-los en un lloc preferent de la llibreria de casa”. És a dir, Mecanoscrit del segon origen, Trajecte final, Successimultani i la que ell s’estimava més, Aquesta matinada i potser per sempre.
I per anar acabant: Què podem esperar en el futur de El Biblionauta i quins són els vostres propers projectes? Moltes gràcies pel teu temps i molta sort!
En el futur hi tenim consolidar el projecte. Esdevenir referència dels lectors de gènere en particular però també de qualsevol lector desacomplexat, que vulgui conèixer què més es pot llegir. Ser altaveu de les coses interessants que fan editorials independents i valentes i llibreries dinàmiques. Seguir promovent la creació literària de gènere fantàstic en català a través del nostre concurs i, sobretot, de la nostra revista, que intentarem algun dia treure en paper. Continuar participant en xerrades, convencions i fires al costant d’altres amics (l’Eloi, en Raül, els amics del Quimèric, etc.) per parlar del gènere i per donar-lo a conèixer. En definitiva: anirem fent bullir l’olla mentre puguem.
Podeu anar a la web d’El Biblionauta fent clic aquí.
Aquest és el seu Facebook i el seu Twitter, per si voleu seguir-los a les xarxes socials.
Si voleu recuperar altres entrevistes i ressenyes de les que hem parlat a l’entrevista, podeu seguir aquests enllaços:
La Mala Dona, d’en Marc Pastor: Des de l’Infern de la Barcelona de 1912
Bestiari i Monstruari, d’Edicions SECC: La saviesa dels monstres
Lluís Rueda i editorial Hermenaute: Portes obertes a camins lliures
Catalunya mítica: Relats fantàstics inspirats en la mitologia catalana
