Sibil·la de Fortià: llegendes d’una reina empordanesa

Sibil·la de Fortià a San Miguel de Daroca

No sabem quan va néixer Sibil·la, la Reina Fortiana. La majoria d’historiadors que s’han apropat a la seva figura dedueixen que cap a l’any 1350. Tampoc sabem on va néixer. Suposadament, al poblet de Fortià, a l’Empordà. Del llinatge homònim, senyors del poble, se’n sap ben poca cosa abans d’ella. El seu pare, Berenguer, era donzell o gentilhome, és a dir, era fill d’un cavaller sense haver-se armat cavaller ell mateix. La seva mare, Francesca de Vilamarí, era filla del veguer de Lleida. Tenia dos germans, la gran, Marquesa, es casà amb un cavaller de la cort. El seu germà, Bernat, també va ser cavaller i, potser, va morir sense descendència… o no, però d’això en parlarem més endavant.

Fins aquí no hi ha res que sobresurti de la vida de qualsevol membre de la petita, molt petita, noblesa rural del segle XIV. Tenien migrades possessions al comtat d’Empúries i van voler viure a prop de la cort, a Barcelona. Com tants altres. Què va fer que una noia senzilla, sense cap formació especial, molt jove, esdevingués reina d’Aragó, una de les dones més poderoses d’Europa? Durant segles, la seva figura ha estat objecte d’una llegenda negra que l’ha volgut descriure com una dona fosca i malvada, sempre disposada a conspirar per assolir el poder, mitjançant el sexe, els verins i la fetilleria. A l’altra banda, també se l’ha idealitzat com algú molt intel·ligent, víctima de les enveges i la política de la cort, un reu innocent de les lluites de poder. Entremig, probablement hi ha la Sibil·la de Fortià autèntica, una persona real amb llums i ombres, com tothom.

Com és natural en un personatge fascinant, d’ella s’han escrit novel·les, obres teatrals i assajos històrics, amb més o menys encert. I és que les característiques de la seva vida, el que sabem i el que queda a la imaginació, són gairebé més pròpies d’una ficció que de la realitat. Però en aquest article no parlarem de la història real, solament l’esmentaré com a introducció i marc contextual quan sigui necessari i ens centrarem, sobretot, en les llegendes, rumors i històries fictícies que va anar generant la seva figura, ja en vida de Sibil·la i segles més tard, fins avui.

La comunió dels reis d’Aragó. A la capella de Sant Tomàs, a l’església de Sant Miquel de Daroca, obra del Mestre de San Miguel de Daroca, 1377-80, conservats al Museo Provincial de Zaragoza. El llarg cabell ros sembla que era una de les característiques que més destacaven de la reina, però aquesta imatge segueix els models idealitzats de l’època. A la dreta del mateix Jesús, donant la comunió a la reina, trobem el rei Pere.
Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.