El projecte musical Naakhum de l’igualadí, ara esparreguerenc, Pol Guasch, em va atreure d’ençà que vaig escoltar les primeres cançons, així que no vaig dubtar ni un segon en voler-li fer una entrevista, doncs la seva música té tot el que interessa a Llegendàrium. A Naakhum hi ha tot un seguit d’influències musicals molt eclèctiques que conformen un so únic en el panorama musical català: Música ètnica, folk, neofolk, electrònica i black metal. Però amb una base molt personal que fa que el so de Naakhum sigui totalment accessible, tant per persones que no han escoltat res similar com per aquells que saben a què s’enfronten.
En Pol ha viscut diversos anys a Sèrbia, d’on és la seva companya, així que també té molta influència d’aquelles terres, arribant a gravar un disc dedicat a un arcaic poble dels Balcans, l’enigmàtica cultura de Vinča. I, d’ençà del primer treball, el seu projecte conté idees i reflexions molt honestes sobre la terra, les llegendes i els misteris que aquesta amaga, les cultures antigues i aquella història oculta que no ens han explicat o han tergiversat, missatges molt crítics amb el món modern i sobre què estem fent amb ell; tot un seguit d’idees molt sentides, que es transporten perfectament a un paisatge musical que fa que puguis viatjar amb l’esperit fins als llocs on Naakhum ens proposa.
Us convido a descobrir el seu treball, tot escoltant diverses cançons que us he penjat en aquesta mateixa entrevista.
Per començar, explica’ns què és Naakhum, quins són els teus objectius amb la teva música i quin estil podríem dir que fas?
Naakhum és el meu projecte musical en solitari. He provat de tocar en un grup, però no em decideixo per un instrument o un rol en específic en el grup, amb Naakhum tinc llibertat màxima. És també un mètode individualista d’expressar-me, tot i que m’agrada pensar que com a projecte és inclusiu, en el sentit que està obert a col·laborar amb altres músics…
Diria que els meus objectius amb Naakhum són expressar certes emocions pròpies, compartir allò que em desperta la sensació de misteri, o intentar representar idees que formen part de l’imaginari propi o col·lectiu, en alguns casos també reivindicar o exposar certa informació.
L’estil és de les coses que em costa més de definir, sempre he volgut que Naakhum fos dual en el sentit que es mostri en les diferents cares que te. Una de més amable i una altra de més demoníaca. No volia haver de fer dos projectes musicals per separat, un per la faceta Metal i l’altre per la faceta més folklòrica i ambiental. Precisament crec que és quelcom que fa el projecte més especial, el fet que a alguns només els hi agraden les cançons més tranqui-les i a uns altres les més agressives, també hi ha però aquells a qui els hi agraden ambdues.
És part del caràcter català, no n’hi ha prou amb el seny, també és necessària la rauxa, no?
És aquest equilibri el que busco amb la meva música, una fluctuació o alternació de sons agressius i primitius amb altres de més aviat relaxants i transcendentals. És Metal però també és música ètnica i ambiental. La gent ho defineix com Blackened Folk Metal, però no és del tot explicatiu.
És cert que el Black Metal és l’estil de música que més llibertat em dona, però no sempre faig Black Metal, i de fet, els individus del mundillo del Black Metal “true” s’ofendrien si diguessis que Naakhum en si és Black Metal. Penso que la música evoluciona, i ha d’evolucionar, si ens estanquem només fem que perdre’ns altres possibilitats i usos de la música.
Què significa el nom, Naakhum?
Naakhum significa avarícia en la llengua negra, l’idioma de Mordor creat per Tolkien. Crec que l’avarícia és un dels fenòmens més despietats i més recargolats de la naturalesa humana.
En els temes de Naakhum he vist que parles molt de cultures ancestrals d’arreu, especialment per la història antiga i la prehistòria, ciutats i antics llocs de poder. Què t’interessa d’aquestes èpoques? I que vols portar d’elles a la nostra?
Doncs és degut al fet que que m’interessa molt la part més desconeguda de la nostra pròpia història i el misteri que la rodeja, crec que és transcendental estudiar els nostres orígens i la quantitat d’interrogants que suposen.
Em crida l’atenció el fet de no saber-ho tot, i de poder indagar, o interpretar les possibles realitats desconegudes de la nostra civilització. Em recorda que no ho sabem tot, és com una dosi d’humilitat sobre qui som vers l’univers. M’agradaria poder portar doncs almenys una aproximació en la imaginació del que podria haver sigut aquest temps, o fins i tot qüestionar allò que donem per sabut.
Tornant a la música. Quins són els orígens de Naakhum i com va néixer el projecte? El 2008 he vist que ja tens una demo: Procella.
Els orígens de Naakhum són foscos i fins i tot misantròpics… Tot va començar poc després de descobrir el Black Metal. Feia anys que escoltava Metal però tan bon punt vaig conèixer el Black Metal vaig saber que era el que em permetria expressar allò que portava a dins llavors, que era poca visió de futur. Va ser la manera com vaig canalitzar l’energia d’un adolescent rebel. La ràbia o fins i tot l’odi són molt perillosos, però es poden canalitzar amb l’art, i amb la música també. Alguns feien servir algunes d’aquestes emocions per deixar un missatge reivindicatiu en la seva música, com ara contra la monarquia, règims autoritaris, o per combatre injustícies i d’altres ho fan expressant la seva xenofòbia contra una ètnia o un col·lectiu (com ara el NSBM)…jo llavors carregava contra tota la humanitat, perquè em costava de veure sentit a l’existència humana moderna i em feia mal veure el que li fem a la terra i als altres éssers vius.
Els mitjans dels quals disposava llavors eren lamentables, no en tenia ni idea d’enregistrar música, renegava del solfeig, no sabia ni que era equalitzar… vaja, que només tenia la motivació, tan sols volia aconseguir un so que sonés cruel i dir de vàries maneres que la humanitat s’ha d’extingir. Procella va ser la manera de trencar amb tot. Un cop va estar ja tot destruït vaig estar un parell d’anys sense enregistrar música, per entendre Naakhum de zero. Va ser al conèixer instruments i formes de cant antics que em va tornar la inspiració per fer música, en aquest cas, però, no regit per emocions destructives sinó per la fascinació del misteri.
He conegut d’altres emocions i energies que em semblen molt més poderoses per crear, però llavors amb odi vaig crear quelcom, i crec que va ser una bona manera d’utilitzar-lo, almenys la destructivitat era part de l’obra i no la destrucció d’alguna cosa en si.
Parla’ns del primer single «Entrega d’intel·lecte» i de l’EP, Dawn of Fate Frequency, els dos del 2010. Com els vas gravar?
Doncs els vaig gravar gairebé amb els mateixos mitjans que la primera demo, realment nefastos, ja que no tenia diners per l’equip necessari, però amb voluntat d’aconseguir un so nou, i no “maligne” solament. Si no m’equivoco, feia servir l’Audacity i començava a compondre amb midis amb el Fruity Loops, vaig incorporar els harmònics, el didgeridoo i l’arpa de boca i una mica més de detallisme a l’hora de fer les mescles. En el Metal buscava un so ràpid i atmosfèric, juntament amb una veu fosca però més profunda i menys mòrbida que la de Procella. I tot això alternat amb cançons per descansar l’oïda amb sons ambientals i xamànics. En la gran majoria de cançons d’aquesta època improvisava, tret de la cançó Entrega d’Intel·lecte i la de Quantum Leap, que varen ser de setmanes de composició. Es podria dir que vaig trobar-me a mi mateix, i el meu proto-so, fent el que em sortia al moment.
També haig de reconèixer que aquestes dos EPs són el resultat de tornar a escoltar molts tipus de música, i no tan sols un com feia a l’època en que vaig enregistrar Procella, en la que només escoltava Black Metal. Jo vaig tenir el meu temps d’estancar-me amb la música, ara, però, no em vull perdre res. Mentida. Potser algunes coses sí que preferia poder perdre-me-les, com ara el reggaeton i la música de menjar ràpid.
A Naakhum la política o la crítica social també ocupa un espai important. Ja en aquests primers discos apareixen aquesta motivació per parlar del que «hi ha més enllà» del que ens mostren o ens venen. Quines són les teves idees polítiques i com les expresses en la teva música?
La veritat és que no m’identifico en cap idea política en particular, però em preocupo pel medi ambient, no m’agrada el terme ecologista, ja que s’enfoca només en certs aspectes de la qüestió com ara la sostenibilitat i en canvi no gaire o gens en regeneració i recuperació dels medis naturals. Si m’ho haguessis preguntat fa 10 anys, quan vaig començar amb Naakhum, t’hauria dit que promoc el nihilisme amb un toc de misantropia, però tot ha evolucionat, i el missatge, la meva música i jo també, malgrat que he escrit cançons més aviat filantròpiques, defensant valors humanistes o denunciant injustícies, no puc dir que m’hagi tornat un filantrop tampoc.
Almenys no quan miro la imatge general i global humana. Encara em passa que les multituds m’obliguen a anar contra corrent, i a qüestionar les coses (a vegades pel simple fet de fer-ho) i crec que els músics, així com els artistes, tenim certa obligació a transcendir respecte a tot allò que se sap i del que no se’n parla o del que fa vergonya parlar. Segurament he escrit cançons amb visions hermètiques, i potser en alguna ocasió fins i tot qui sap, puc haver parlat equívocament, però sempre he intentat expressar consciència, perquè a vegades un té la impressió que en l’actual societat viure sense consciència és guai, és cool, està de moda.
Estem cada dia més deshumanitzats, i com individus ens costa no tornar-nos en un producte narcisista de consum més. Diuen els científics que en un futur pròxim hi haurà més plàstic que peixos al mar, i això serà un resultat més que tenim de moment de la nostra avançada civilització mil·lenària que admirem des del temps de Sumèria. També parlem tots de superpoblació i del problema que suposa, però en canvi ningú parla del fet que hi ha més animals criats per al consum humà que humans, és una bogeria.
Necessitem un canvi de mecanisme, i crec que primer ha de començar en cadascú individualment si volem avançar, malgrat que també hem de lluitar col·lectivament contra els que ens volen sotmetre. No podem permetre que unes poques famílies i corporacions segueixin dominant i saquejant el planeta i tots els éssers vius que hi habiten. Això la gent ja ho comença a entendre, però no sé encara quina serà la generació que s’ho prendrà seriosament… La que ja no tingui res, ni res a perdre? Trobarem una manera de funcionar com a espècie o haurà de venir un cataclisme de grans proporcions perquè ens veiem obligats a canviar? M’agrada fer pensar en aquest tipus de qüestions en la meva música, m’agrada provocar una mica…
«Anunnaki» és una demo que m’ha sorprès molt perquè està dedicat a l’antiga cultura Sumèria. Però alhora hi ha una visió molt particular de com podria ser aquella cultura de l’Orient Mitjà. Ens podries parlar del disc i de què et va portar a dedicar-lo a Sumèria?
Em fascinen totes les cultures i civilitzacions precristianes, la sumèria era la que em cridava més l’atenció llavors, ja que era la primera segons vaig aprendre a història de l’art i la que estava més rodejada de misteri (tot i que amb els anys vaig conèixer la cultura de Vinča, que és més antiga i igual o més misteriosa). Llegia bastant sobre com Sumèria va significar l’inici de la civilització moderna en molts camps, i m’apassionava la seva cosmologia. La idea que la civilització, i allò que la formava (societat complexa, agricultura, jerarquia, justícia, ordre, religió, etc) va esdevenir, d’un dia per l’altre, és quelcom realment enigmàtic. Pensar que els seus déus venien literalment de les estrelles m’inspirava, i encaixava en una idea que tenia des de petit al cap, abans de que fos un tema de documentals, basada en la possibilitat de que molts dels déus dels nostres avantpassats fossin en realitat una interpretació religiosa del que eren en realitat visitants extraterrestres, o potser creadors, com consideraven els sumeris, de les diferents humanitats que han existit.
Alguns em pregunten si de debò crec el que explico per exemple en la lletra d’Anunnaki, i això sincerament és el menys important de tot. Cadascú ha de tenir les seves pròpies conviccions. Transmetre la idea i ajudar a poder imaginar-ho és el que vull fer prevaldre.
Els dos volums de «Backward in Times» contenen cançons que ja eren a EP’s i demos anteriors i molts temes nous. Què suposen en la teva evolució com a artista els dos discos?
És cert, Backward in Times era una manera d’aglutinar moltes cançons que tenia llavors molt diferent algunes de les altres, amb temàtiques sobre els ancestres humans i d’altres sobre els fenòmens ocults que ens podrien haver inspirat durant la història. Sonorament volia expressar els contrasts molt diferenciats de músiques, algunes de prehistòriques o ètniques i altres més aviat futurístiques i de ciència-ficció, sense deixar el Metal, però experimentant amb més instruments en cada cançó.
També va ser una manera de trobar el meu propi so i d’obrir-me a altres cultures, llengües i fins i tot alfabets. Va ser però després de la segona part que vaig aconseguir nou material d’enregistrament que vaig començar a sentir que aquest so era el que buscava, i que calia anar-lo polint.
He vist que també toques fets i llegendes o espais «de poder» dels Països Catalans, com el tema dedicat a Montserrat, a la Dama d’Elx. Quin és el teu apropament a la nostra terra?
M’interessa molt el paganisme, en el sentit que hi ha un equilibri espiritual entre el món natural, la humanitat i l’univers i aquesta connexió la té cada poble amb el seu entorn, en concret jo com a català, la tinc com amb Catalunya, i fins a cert punt amb els Països Catalans, sobretot en indrets tan misteriosos com Montserrat, el Cap de Creus o el Montseny. No segueixo cap religió neo-pagana en concret, tinc la meva pròpia, malauradament tinc la sensació que el catolicisme n’ha deixat ben poc dels coneixements ancestrals anteriors a la tradició precristiana a la nostra terra. Jo penso que ser conscient dels orígens acaba establint una certa connexió espiritual amb el terreny i la geografia, i s’entén tot més bé. Diguem que se li troba el sentit a formar part d’un col·lectiu.
Tinc la sensació que a cada racó dels Països Catalans es comparteixen certs elements comuns tot i que cada lloc és únic. Des del Rosselló fins a Alacant, així com a Ses Illes hi ha una mateixa cultura almenys gravada a la història. M’entristeix però veure que en alguns llocs s’ha aconseguit esborrar o diluir fins al punt que costa reconèixer la connexió comuna que tenim, en gran part de mà dels imperis que ens han rodejat i esmicolat durant la història o la desnaturalització de la cultura pròpia a causa del mateix capitalisme, la globalització, la religió i factors demogràfics. M’agradaria que com a poble tinguéssim menys prejudicis a l’expressar-nos i mostrar-nos com el que som.
Ara vius a Esparreguera, abans a Igualada, així que vius ben a prop de Montserrat. Què ha suposat la influència de Montserrat i les seves rodalies en la teva obra i visió personal?
Certament contemplar Montserrat sempre és un privilegi, i de fet va ser a Igualada que vaig compondre el tema dedicat a aquesta muntanya tan nostra, però des d’Esparreguera hi ha un dels millors angles i millors perspectives, en alguns moments fins i tot vertiginosos. La proximitat es nota, a Esparreguera la muntanya de Montserrat té una gran presència, mentre que a Igualada i la conca es veu però destaquen més les pròximes, com ara la Tossa o el Puig Aguilera. Cada ciutat del voltant té una perspectiva particular, però segons la meva opinió la d’Esparreguera i Collbató són les millors. També ha tingut un impacte en la meva disposició a fer música, Esparreguera té èpoques en què hi ha molta vida, però la major part de l’any és molt tranquil, i el silenci que hi ha en moltes hores em permet concentrar-me més que en una ciutat gran.
El lloc ideal per fer-ho seria una casa a la muntanya, o allunyat a la costa, però ara per ara Esparreguera m’ha acollit bastant bé.
Quines són les teves influències o grups que més escoltes?
M’ha influenciat la música ètnica del món, el rock, els 80’s, el Metal, l’Ambient, fins i tot música electrònica, gairebé tot allò bo que hi ha hagut fins a l’inici de la decadència de la música dels anys 90. No tolero el so de l’autotune d’avui en dia, no sé si sóc l’únic que ho reconeix de seguida o a tothom li molesta, crec que és un senyal dels temps que estem vivint, pura decadència artística.
També penso que els meus gustos vénen donats en part per allò que he escoltat durant la vida, el meu pare era de clàssics de rock i música disco, la meva mare més de folk i música ètnica. Els haig d’agrair a tots dos que des de ben petit em van ajudar a desenvolupar un bon sentit de l’oïda, ja que mai he entès solfeig, sempre suspenia a l’assignatura de música, i la repudiava, ningú ho hauria dit que acabaria sent músic. Com a músic em cal mirar enrere, fer retrospecció per poder oferir també renovació.
Parlant de Black Metal destacaria la influència de Burzum, Drudkh, Mayhem, Satyricon, Summoning, Bathory, Enslaved, Rotting Christ, Hypocrisy, Zyklon, Temnozor i Nokturnal Mortum.
D’altres variants de Metal diria Black Sabbath, Judas Priest, Sepultura (la primera escena), Sodom, Death, Rage, Slayer, Amon Amarth, Children of Bodom, In Flames, Sadus, Ministry, Fear Factory, Opeth i Riverside.
Parlant en termes generals d’influències fora del Metal doncs mencionaria el músic igualadí Jordi Savall, Hedningarna, Dead Can Dance, Jean Michel Jarre, Wardruna, The Cure, Death in June, Mike Oldfield i Carbon Based Lifeforms.
Pel que fa al que escolto tinc fases i temporades, a vegades depenent del clima i gairebé sempre de l’estat d’ànim, poc del que escolto és música actual, em conformo amb alguns clàssics i un grapat de grups moderns de Folk (Neofolk) i Metal. Trobo que avui en dia la música popular és forçosament alegre, és com un somriure fals, intenta generar una actitud positiva, però en realitat té un rerefons diabòlic, o fins i tot pervers.
Per això mires enrere, i fins i tot la música popular tenia certa bellesa fins i tot durant els 90’s, simbòlica del temps que vivíem, i transparent. Més comercial o menys, però era música, hi havia contingut, sentiment i certa personalitat. La indústria s’ho va carregar tot, però ara està pels terres… Per això refresca tornar als clàssics, com ara són Dire Straits, Pink Floyd, JJ Cale, Deep Purple, Led Zeppelin, New Order, Depeche Mode o en l’àmbit local per exemple Sangtraït.
També integres moltes experiències de cant diafònic, el didgeridoo, els tambors i altres instruments propis de la música ètnica, folk i ambient dins del black metal. Com va sorgir aquest interès?
Tinc un avi que és força religiós i que canta amb una coral igualadina, i que, tot i que no comparteixo l’aspecte religiós de la seva música, admiro en el sentit que sempre s’ha pres la música d’una manera molt espiritual, acompanyant-lo tota la vida; de fet, ni jo, ni Naakhum no existiríem si no fos perquè en un concert amb la coral va conèixer a la meva àvia.
Part de l’interès per la música ètnica i els cants diafònics són deguts a la meva fascinació pels sons “misteriosos” com els que menciones. En tot tipus d’instruments i cants, però sobretot en el didgeridoo, els cants diafònics, així com en les gaites, trobem el que en català se’n diu bordó, en anglès drone, és un so que es manté, es repeteix i es combina amb altres sons per crear harmònics. Crea certa profunditat i té una certa connotació mística, i per això s’han utilitzat en l’antiguitat en rituals i cerimònies tribals, en podem trobar exemples en cants tradicionals per tot el món. Tots ells són sons que ens connecten a la terra, que ens recorden al nostre passat, i que en certs moments poden aconseguir estats alterats de consciència, sobretot en directe, i ajudar-nos a entrar en una espècie d’estat de trànsit.
Viatges a molts altres llocs del món amb temes com Tiahuanaco, al Tassili… Com escolleixes els llocs dels que parlaràs amb la teva música? Què et crida d’ells?
La veritat és que no, no m’he pogut permetre veure i tocar tots els llocs als quals he dedicat una cançó, però espero poder-ho fer abans de morir-me! Les cançons sobre llocs de poder eren una manera simbòlica de parlar de la cosmologia d’altres parts del món, i de cultures llunyanes. Però m’enfocava en punts en concret perquè em permetien a través de la imaginació de visualitzar altres possibles realitats a les quals han quedat amb el temps.
Sobretot m’hi vaig centrar molt en els dos àlbums de Backward in the Times, ja que d’alguna manera buscava “reconstruir” la història antiga dels pobladors humans a través d’un punt de vista més mític però també personal, així com indagar sobre els fenòmens paranormals que ens segueixen a través del temps i que, encara avui, tenen certa presència en l’inconscient col·lectiu. Tinc la sensació que tot això que anomenem desconegut en la nostra pròpia història ha esdevingut part del que som, almenys inconscientment o subconscientment.
Has tingut alguna relació o has experimentat vivències «estranyes» que hagin influenciat a la teva obra com artista?
Doncs la veritat és que n’he viscut de forces, com és evident en el seu impacte en la temàtica de la música, però va ser la primera d’elles la que em va tornar a una fascinació com la que havia tingut de més menut per el paranormal, l’esoterisme, l’ocult, i sobretot el fenomen ovni. Va ser poc després de “deixar” la música durant un temps, poc després de publicar Procella, que estava fent esport per la muntanya i de nit (un costum que tenia llavors durant l’estiu, per la calor sobretot), que vaig poder observar una llum al cel que em va començar a captivar, no feia cap mena de soroll, i a l’estar corrent no estava segur de si es movia o era jo, però de sobte es va tornar de color vermell, va fer un moviment bastant brusc ascendent i desaparegué. Hi va haver un abans i un després.
Malgrat la quantitat de vegades que veiem coses semblants en pel·lícules i pensem que en realitat es tracta de fantasies, en el moment que vius una cosa així d’insòlita ho pots sentir en el teu propi cos, en els batecs del teu cor, amb un simple calfred, que et recorda que en realitat no som més que una espècie molt recent al món i que ens queda molt a entendre. A més, cada dia costa més veure tota la màgia que hi ha al nostre voltant. Els humans anhelem la seguretat, i pensem que controlem totalment el nostre medi, d’una manera arrogant fins i tot oblidem que encara no sabem res, i que hi ha moltes incògnites.
Per això ens fa por tot allò que és desconegut. Perquè no sosté una explicació per fer-nos sentir en control. He de reconèixer, però, que no ho he fet gaire més això d’anar a córrer sol pel bosc de nit. Amb el temps me n’he adonat que hi ha medis als quals s’ha perdut el respecte, ja sigui al bosc, a la muntanya, o al mar, llocs on no ens sentim en control i que ens obliguen a aprendre de nou a comportar-nos com espècie, llocs que han d’ésser respectats, com si fossin sagrats, ja que són veritables santuaris de la naturalesa, i nosaltres som els estranys. En aquests espais podem experimentar coses que ens retornen una sensació de terror i alhora fascinació per el que és desconegut, una sensació que com espècie no experimentem habitualment des del temps en què ens amagàvem en coves.
Crec que som pocs els humans que seguim buscant aquesta connexió, a la qual només és possible arribar aïllant-nos per un moment de la civilització, i de fet, alguns fins i tot experimentem certa addicció a aquesta sensació. Només fa falta certa consciència i humilitat al fer-ho, i no perdre mai el respecte.
Després d’aquests dos discos, tens un dues col·laboracions amb Senmuth, que es centren en la cultura eslava de Sèrbia. Com va sorgir aquesta col·laboració artística i de què ens parlen aquests dos discs? Vas viure a Belgrad?
Doncs vaig conèixer Senmuth perquè molta gent em deia que la meva música i temàtica els hi recordava a allò que fa aquest artista. Vaig posar-me en contacte amb ell per saber si voldria fer una col·laboració i de seguida es va animar. En aquell moment jo residia a Sèrbia, i va ser ell qui va suggerir de fer un disc sobre Sèrbia però basant-nos en l’antiga cultura de Vinča. Precisament va ser gràcies a conèixer aquesta civilització antiga dels Balcans que em va portar a investigar sobre Sèrbia per fer una cançó, i més tard a conèixer una noia d’allà amb qui actualment estic casat. Sí, vaig viure bastants anys a Belgrad, Sèrbia, i de fet jo mateix sóc una mica serbi ja.
Ara mateix resideixo a Catalunya, però Sèrbia sempre estarà en el meu cor.
En el disc anterior, m’ha semblat que hi ha més música ambiental i ètnica però en el següent, «Ecofascism», del 2016, torna a haver-hi un gran pes del black metal. Aquest disc és, potser, el més polític de tots els que has fet i, també, m’ha semblat que «culmines» idees que portaves a dins d’ençà del 2010. Fins i tot l’últim tema «Exit de Matrix», sembla indicatiu d’això. És així? I de què volies parlar en ell? Quines són les principals idees del disc?
Ecofascism és un disc en el qual era conscient que hi hauria un major nivell de polèmica que els anteriors, però va ser també una manera de descarregar certes emocions que tenia lligades amb els temes que tractava. En el disc volia parlar de tot tipus de temes que afecten la civilització des del punt de vista geopolític a escala local i internacional. El vaig estar gravant durant una època en la qual començava el conflicte a Síria, i mentre la història es repetia també a Líbia, que casualment funcionava d’una manera certament semblant a com ho feia Iugoslàvia a Europa, massa independent de les elits financeres i els poders occidentals.
Era també el començament de l’Estat Islàmic, i veient el que estava passant, no vaig poder evitar connectar-ho amb el que va passar als Balcans durant els anys 90, i fer una lletra reivindicativa per una cançó amb una certa dosi de política. Volia explicar coses que no s’han explicat dels conflictes relacionats amb el terrorisme islàmic. Com ara que molts dels combatents que lluitaven a Síria i Líbia eren gihadistes veterans de guerra de Bòsnia i Kosovo, que havien lluitat d’una manera molt semblant, també amb l’ajuda dels Estats Units i l’OTAN contra Iugoslàvia.
Els mitjans de comunicació van aconseguir manipular a tothom amb el mateix llenguatge que utilitzaven, com ara referint-se a l’exèrcit d’alliberament de Kosovo (UÇK) com una “guerrilla de combatents per a la llibertat” perseguit per “les forces invasores sèrbies”, quan en canvi la UÇK s’havia considerat un grup terrorista o organització criminal pels mateixos serveis d’intel·ligència americans i Kosovo representava el bressol de la cultura sèrbia tot i que els albanesos s’havien convertit en una majoria degut al potencial demogràfic de la seva natalitat i la immigració massiva durant l’època socialista.
Aquests mitjans de comunicació van jugar un paper molt important en demonitzar el poble serbi. Com a català, sentint-me part d’un poble que anhela la llibertat, conèixer el cas de Kosovo em trencava els esquemes, sobretot perquè no es pot fer servir com un exemple d’alliberació nacional, sinó més aviat com un crim contra la humanitat. Us imagineu que demà es creés un estat independent a Síria i que el president fos el cap de l’Estat Islàmic? Doncs això és el que occident ha ajudat a crear al cor dels Balcans. M’agradaria molt que a Catalunya deixéssim de tenir a Kosovo com un referent de democràcia… Bàsicament perquè allà la “llibertat” la van aconseguir donant el poder al crim organitzat. L’objectiu de la cançó Al-CIA-da era clarament recordar a la gent, que cada cop que hi hagi un atac terrorista, que recordi Kosovo, i com els serveis d’intel·ligència occidentals en son els directes responsables.
Parlant de la ignorància generalitzada que promouen els mitjans de comunicació, se’m va ocórrer també la idea de fer una cançó sobre la ‘manca de consciència’ davant el que estava passant, que va acabar sent ‘No-mind Zone’, en català zona d’exclusió mental. Perquè vivim a l’era de la informació, i les guerres avui en dia es guanyen amb informació, i gràcies a Internet podem trobar un equilibri, creant una resistència a nivell de consciència col·lectiva, a trobar un espai on poder contrastar allò que donem per sabut. Però per desgràcia les masses són fàcilment manipulables.
També volia parlar de com la nostra llengua pateix un atac constant, així com denunciar la regressió autoritària que viu el nostre país, i de com cada dia tenim més clar que el projecte “democràtic” en el que vivim no és tan diferent del que escrigué George Orwell en el seu llibre 1984. La veritat és que volia fer un disc amb certa dosi de crítica, i contingut polític, i són temes que sempre em semblen depriments o frustrants. Vaig pensar que hi havia d’haver certa dosis de positivisme en un sentit futurista, a més a més del missatge de denúncia que realment és esfereïdor. Però no podem quedar-nos en el passat, hem de buscar una manera de seguir endavant oi? Doncs la primera cosa que podríem fer és deixar de jugar al joc que volen que juguem, apagant la televisió i investigant les coses per un mateix, deixant de banda les opinions “populars”.
Què vol dir el nom «Ecofascism», què volies dir amb ell? El disc és com una mena de «viatge», de la No-mind Zone entrant fins a la sortida de Matrix. Fas una crítica a la indústria de la carn, a la creació d’enemics «ficticis» per part de les oligarquies, a la creació de la por social… hi ha una frase que m’ha agradat molt, dins del tema Ecofascism: «Concentration in large cities, and non-mobility they seek».
Doncs jo ho entenc com unes polítiques disfressades d’ecologistes que es promouen globalment, per alguns poders fàctics, sobretot al voltant de les grans ciutats, per aconseguir passar a una societat postindustrial, mega-controlada i amb dues classes molt diferenciades: uns que no tenen res i una elit que ho té tot. Té la seva connexió amb el terrorisme en el sentit que necessita aquest per poder implementar mesures típiques d’una tirania o un estat feixista. Com diu l’investigador britànic David Icke: problema, reacció, solució. S’ha de crear un problema, com ara el terrorisme o el calentament global, esperar una reacció del públic, per exemple pànic, rebuig social, etc, i llavors oferir una solució, com ara més seguretat, estat policial, implantació de microxips, etc.
A través d’aquesta recepta, se’ls permet implementar polítiques feixistes i de règim omnipresent. La hipocresia dels polítics que defensen la idea de sostenibilitat i ecologisme mentre enforteixen al complex militar-industrial i empenyen a l’ocupació i usurpació dels recursos naturals en països on hi ha algun interès és vergonyós per tot veritable ecologista.
És com això del desenvolupament sostenible que promouen, sembla molt assenyat aquí a occident, però en altres països obliguen al moviment de persones autòctones o indígenes de les zones rurals a les grans ciutats, no permetent-los viure d’una manera autosuficient, com han fet des de fa generacions sense crear problemes ambientals, i això mentre permeten o fins i tot subvencionen indústries de ramaderia industrial, farmacèutiques, corporacions agro-industrials i multinacionals que creen més residus que productes en sí, residus que acaben destruint l’entorn on vivim tots, i dels quals tots en paguem els costos. Jo en dic ecofeixisme perquè sota la premissa d’estar defensant la terra, els hi estem donant el poder per prendre’n el control total, com en un estat totalitari.
Fonamenten el tancament de petites empreses per afavorir a unes poques molt poderoses corporacions que ho posseeixen tot i que ens esclavitzen. Un exemple clar de polític ecofeixista és Al Gore, ell denuncia que s’han de fer una sèrie de coses per evitar el canvi climàtic (reciclar, gastar menys aigua, reduir les emissions de CO2) però amaga la realitat rere les indústries que el financen; és una fórmula molt bona de dissidència controlada, si tens por que l’oposició pugui arribar a qüestionar els teus arguments, el millor que pots fer és controlar-la, i permetre-li la dissidència sempre dins d’uns paràmetres que ja tens calculats.
És com Greenpeace, els heu vist protestant davant alguna càrnica pels purins? És impensable, perquè ells no volen canviar les coses, tan sols fer-nos pensar que ho estan fent, i que per tant no ens hem de preocupar, a més qui els finançaria? Si tot segueix com tenen establert els governs occidentals, aviat haurem de pagar una taxa global per la petjada ambiental que deixem al planeta, encara que sembli que hi ha l’alternativa de viure d’una manera autosuficient en comunitats autogestionades, estan treballant perquè això en el futur sigui delicte.
A els Estats Units fa anys que es promou el “desenvolupament sostenible”, sobretot abans que Trump arribés al poder, però algú sap que inclús és il·legal aprofitar l’aigua de la pluja?
Per anar acabant, d’ençà del principi has barrejat temes en anglès i català. En aquest últim treball hi ha «Resistir la Novaparla». Quin lloc ocupa el català i la cultura catalana en la teva música?
El català és la meva llengua materna i tot i que canto amb altres llengües, la meva és el català, i és amb la que m’expresso millor, de fet crec que hauria d’haver fet molta més música en català.
En discs anteriors volia utilitzar la llengua com una eina més d’aproximació al so que volia “acostar-me geogràficament”. Quan vaig viure a Sèrbia em vaig concentrar en aconseguir un so balcànic, i utilitzar el serbi, però ara mateix visc a Catalunya, i sento la necessitat de fer més música en català. Crec que és important que els músics d’aquí l’utilitzem, per molt que ens diguin que “no s’arriba a tanta gent” si la fem servir en el nostre art. Jo puc dir que moltes de les cançons que més han agradat de Naakhum a l’estranger han estat cançons en català. Per tant hem de deixar de creure en aquest prejudici vers les llengües petites.
El missatge de Resistir la Novaparla és per fer pensar en la idea que representava George Orwell al seu llibre 1984, on la societat acceptava que la llengua es manipulés o limités per poder controlar a la població. On hi havia un règim totalitari en mans d’un líder totpoderós que era inqüestionable, i que fins i tot podia entremetre’s en les nostres vides privades pel bé de l’ordre. No hi havia llibertat d’expressió, com és evident, ja que la mateixa llengua instaurada ja no ho permetia. Aquest règim controlava la població a través d’eufemismes, evitant certes connotacions del vocabulari, per manipular a la gent inconscientment i limitar els seus pensaments.
La idea d’Orwell em va inspirar en el sentit que parlar el català en si, és com combatre el “Newspeak”, no en el sentit que la nostra llengua sigui més o menys rica que d’altres, sinó en un sentit simbòlic de què representa, pel fet que alguns pensen que la nostra llengua ha de desaparèixer pel bé comú de la “nació major”. Els oligarques necessiten una societat homogènia, i tot el que és heterogeni posa en dubte aquesta estructura totalitària i crea cert conflicte.
Un exemple seria la quantitat de polítics que es mostren respectuosos públicament amb la nostra llengua (ni que sigui en comptades ocasions), o fins i tot que han après a parlar-la però els quals tenen l’objectiu de fer-la desaparèixer com ja gairebé ho han aconseguit en altres llocs. Per això hem de tornar a la llengua que ens connecta localment, perquè és la que millor explica i representa l’entorn on vivim, i per tant la realitat on vivim. El missatge de la cançó evidentment té també una certa connotació personal de catalanisme, de fet la vaig compondre el 2012, durant l’onze de setembre. Nogensmenys té molt més sentit entendre el missatge davant el que està passant d’ençà del referèndum de l’1-O a Catalunya.
Hi ha també una anècdota lligada a aquesta cançó, i és que allò de ‘S’ha acabat la processó, quatre putes i al rector’ és una dita que cantava el meu avi, i que es deia entre els republicans per riure’s del nacionalcatolicisme, pel fet que l’església ja no tenia el poder que havia tingut en la societat durant la postguerra i l’època de Franco. Ho vaig combinar però amb el desig que als borbons no els hi quedi gaire amb la frase ‘S’ha acabat la processó de pandereta i borbó’.
Hem de resistir la Novaparla, dient les coses clar i català! Això sí, amb certa dosi d’autocensura que a Espanya això d’expressar-se honestament sobre política pot significar presó…
Durant aquests anys, quina creus que ha sigut l’evolució de la teva música?
Crec que l’evolució ha estat sempre definir els límits que tinc com a músic, conèixer-los, i acceptar-los, que en solitari és de les coses que sempre m’ha costat més. Sempre hi ha lloc per aprendre un mateix a fer les coses, porto temps, però no és impossible si s’hi posen ganes i constància. Naakhum ha estat tot el meu procés d’aprenentatge de produir música, des dels inicis precaris fins ara que començo a tenir uns bons equipis he fet molts errors.
Hi ha cançons meves dels inicis que escolto ara i que si hi poso l’orella, des d’un punt de vista tècnic, crec que són un horror, però per altra banda sé que han estat fases de la meva vida, i allà és on hi veig la bellesa, de cadascuna d’elles n’he tret una lliçó, també en l’aspecte tècnic de la música.
Per sort a la llarga s’aprèn! I crec que ara mateix puc dir que amb Naakhum m’he convertit en un productor musical, a més d’un músic.
I no en tinc prou mai, tinc la sensació que sempre estaré descobrint el meu so a través de nous instruments i sintetitzadors, d’aprendre a compondre al cap i a la fi.
Què podem esperar de Naakhum en el futur? Un nou disc? Et podrem escoltar en directe?
Doncs espero, si les coses s’encaminen com tinc planejat, poder treure el disc nou aquest hivern. Fa anys que hi treballo, sobretot en la integració dels sons i les lletres en una mateixa idea: la perspectiva còsmica, i serà futurístic a la vegada que ancestral, integrarà allò tel·lúric amb quelcom més eteri. Acompanyat amb cançons que no abandonen el Black Metal. Però obert a tots aquells que busquin quelcom més misteriós. També serà un disc esotèric, en el qual per primer cop vull incloure una visió astrològica del temps que estem vivint.
Pel que fa als directes ara mateix és una cosa que no puc dur a terme, tot i que no descarto al futur. La idea de Naakhum crec que no es pot concebre bé en un entorn de concert tradicional, però sempre estic disposat a tocar en espais naturals i amb un ambient de celebració o ritual.
Moltes gràcies i sort en els teus propers projectes.
Moltes gràcies a tu i al teu espai, Llegendàrium, per la informació que promous i la inspiració que crea. El mateix et desitjo! Que segueixi endavant la pàgina!
