Abans de fer Llegendàrium tenia dos referents de les llegendes i rondalles catalanes a Internet. Un era el bloc Mitologia Catalana d’en Daniel Rangil, a qui vaig tenir la bona fortuna de poder entrevistar. L’altre, el bloc d’en Joan Ramon Santasusana Gallardo. Tenia clar que, algun dia, volia reunir-los a ambdós a Llegendàrium i per fi puc portar-vos una entrevista amb en Joan Ramon. Segur que, com jo, molts de vosaltres heu llegit el seu bloc, que hi heu anat a parar d’una manera o altra. Si gaudiu de les llegendes catalanes, dels indrets amb històries intrigants, per força hi heu anat a parar perquè n’és un referent ineludible a la mínima que feu una recerca.
Fill de Puig-reig però nascut a Manresa el 21 de febrer de 1971 -el dia de la Llum-, va passar la seva infància a Cardona, la joventut a Vilanova i la Geltrú i, finalment, cap els 20 anys va anar a parar a Girona. Era com si ja, d’alguna manera, estigués predestinat a recórrer tot el país, a fer aquest treball del territori. I així ho ha fet.
El seu bloc Mundos propios compta amb més de 200 entrades, en català, de diverses històries populars repartides per tot el país i endreçades per comarques, municipis i altres indrets en la secció Caçadors de Llegendes. És un treball ingent que va començar el 2011 i que està fet amb gran passió pels temes que tracta, amb la particularitat que cadascuna d’aquestes entrades sempre va acompanyada de fotografies fetes en el mateix espai on transcorre la llegenda. És a dir, que en Joan Ramon ha trepitjat i viscut els indrets dels quals ens parla. Alguns d’ells força inhòspits i difícils de trobar.
Estem davant d’algú que, realment, coneix els temes dels quals parla, que els ha vist, caminat, viscut i que sent una passió poc comuna per ells. Seguint l’estel d’aquells folkloristes d’abans, ha recollit –i segueix fent-ho– un bagul ple de tresors que us convido a obrir i on, segur, trobareu espais de la nostra geografia oblidada i invisible que no coneixíeu.
Avui parlem amb ell, llargament, del territori i dels seus fills, de l’agenda pròpia que aquests tenen, de llegendes i criatures, velles i modernes, de troballes inesperades, de creences, de la transmissió oral i popular o de la relació entre homes, terra i somnis, i de moltes altres coses en la que és, potser, una de les més llargues i interessants de totes les entrevistes que he fet.
Caçadors de llegendes
Quan i com va començar «caçadors de llegendes»?
Bé, podríem dir que el naixement dels “caçadors de llegendes” està dividit en dues parts ben diferenciades. La primera, més personal, està relacionada amb la meva infància, on es va despertar el meu interès per la mitologia en general, i la meva adolescència, quan vaig començar a tenir consciència de que existia una mitologia catalana i vaig començar a recollir totes les dades que trobava sobre els éssers fantàstics catalans que queien a les meves mans.
La segona part va començar quan vaig compartir aquest món amb la meva parella -l’Esther Ortega, l’altre 50% de l’equip-, i vàrem decidir visitar part d’aquests llocs situats en un indret geogràfic concret on suposadament hi havia una llegenda amagada al darrera. El tema de caçadors de llegendes va sorgir mig en serio mig en broma en aquell moment en que es va posar de moda anar a caçar Pokémons amb una aplicació del mòbil. Com que jo no tenia aquella aplicació, li vaig dir l’Esther que en comptes de Pokémons podríem anar a caçar llegendes, i així es com va començar la cosa… Tot i que prèviament ja havia recollit alguna que altra llegenda de manera personal, fins aquell moment només ho havia fet sol i d’una manera esporàdica.
En aquest aspecte, crec que les principals influències per el meu interès per la mitologia catalana van sorgir d’un regal que em va fer el meu tiet Ton, el llibre Hadas de Brian Froud i Alan Lee, on es compagina de manera magistral la il·lustració amb algunes històries del folklore del Regne Unit, el primer cop que vaig sentir mencionar a les dones d’aigua quan estudiava literatura catalana a l’institut, i el descobriment del Costumari Català de Joan Amades, on per casualitat vaig llegir una petita referència de l’home del sac. Això em va portar a fer el primer esbós d’un llistat d´éssers fantàstics catalans; coneixia els gegants, els dracs, els follets, els fantasmes, les bruixes, l’home dels nassos, en Patufet i algun més, fins arribar a aproximadament a una vintena, a poc que m’hi vaig ficar, vaig arribar a la cinquantena, i d’aquí fins avui en dia, en que he recollit al voltant de quatre-cents éssers específics de la mitologia catalana i altres indrets d’allò que alguns descriuen com els Països Catalans, incloent l’Alguer. El nombre d’aquests éssers imaginaris augmenta molt més la seva xifra quan d’una mateixa criatura en traiem els seus derivats; per entendre’ns, quan de la figura específica del drac com ésser genèric en traiem els dracs individuals, com poden ser el drac de Sant Jordi, el de Vilardell, el de la cova Falconera… i anem fent això mateix amb els gegants, els dimonis, els fantasmes, els esperits damnats, etc.
És un món que em resulta fascinant i sobre el que algun dia voldria escriure un llibre o conjunt de llibres, a ser possible il·lustrant-los amb la interpretació de diferents autors. Però crec que els que és essencialment important d’aquests éssers imaginaris no és com els dibuixaria un mateix, sinó el que s’explica de cada un d’ells, i la interpretació que es pot fer d’ells en diversos àmbits de la vida, ja siguin com un producte més d’entreteniment, com simples personatges d’una història o contarella, una manera específica d’entendre el món, un símbol d’algun element de la natura o de la societat antropomorfitzats, etc.
En fi, el tema del món mític i llegendari és inacabable…
Quines d’elles has recollit de la veu de la gent del país?
Ara les hauria de repassar totes, però així d’entrada, de les que he publicat fins ara, em venen al cap la història de la Centllums i bona part de tot el tema relacionat amb la màgica dels capellans, el fantasma del Valentí de Can Baldric de Dalt, el boig del túnel de Vielha, el castell de la Bisbal d’Empordà i el corb de Bàscara. Al haver viscut durant molts anys a Cardona, Vilanova i la Geltrú i, finalment, Girona, i haver passat durant molts anys part de les meves vacances a Puig-reig, moltes de les llegendes d’aquests municipis també les he escoltat via oral. He de dir, però, que la major part d’informació que he recollit l’he extret de diferents llibres, i en menor mesura de diferents revistes o internet
Escrius a Caçadors de llegendes que: «en aquestes ocasions –quan t’ho narren en persona– un sent una cosa que cap text escrit pot transmetre directament, i és el sentiment amb que un ho explica». Ens podries explicar com va sorgir alguna d’aquestes trobades?
Si t’he de ser sincer, la majoria d’aquests encontres han estat casuals, quan visitant l’indret en qüestió on se situa la llegenda, hem trobat a algú al qui, al comentar-li el motiu de la nostre visita, ens ha explicat la llegenda en primera persona. De vegades aquestes versions es contradiuen clarament amb la versió que hem llegit o escoltat anteriorment i ens ha portat a aquell punt, però una cosa no exclou l’altre, ja que simplement considerem que són diferents versions d’una mateixa història. El cert, però, és que al comentar el motiu de la nostra visita, algunes persones ens han acollit força bé i ens han arribat a obrir les portes de casa seva, o d’algunes esglésies o ermites de la seva propietat. A altres llocs, com és el cas de castells o monestirs que han esdevingut museus, evidentment hi hem accedit pagant la corresponent entrada, però en aquests llocs poques vegades es fa referència a les llegendes que s’amaguen entre les seves parets, i de vegades els mateixos guies desconeixen les històries tradicionals que circulen al voltant d’aquell lloc.
D’entre totes les que has recollit de la veu oral, quina és la teva preferida i per què?
Clarament la història de la Centllums i les llegendes relacionades amb la màgica dels capellans i les llums de carbur, perquè me les ha explicades el meu pare, i la gran varietat de contarelles sobre serpents que m’explicava la iaia Maria (àvia per part de pare). Són les meves preferides, perquè formen part de la meva infància, evidentment. Però també aquelles històries o llegendes que en alguna ocasió m’han explicat al voltant d’una foguera, ja fos en alguna acampada o refugi de muntanya, o sota la llum dels estels. Quan t’expliquen alguna història o llegenda en aquest ambient, tot cobra un to més màgic i misteriós, que guanya més segons la qualitat del narrador i la suspensió de la incredulitat en que arribis a situar-te.
Quan has cercat entre llibres, cerques primer la llegenda i després viatges fins a l’indret concret o un cop allí et trobes la llegenda? O has viscut les dues situacions?
Bé, de fet he viscut les dues situacions, però per norma general, primer busco la llegenda en algun llibre, i després l’ubico geogràficament per visitar el lloc o llocs en qüestió on aquesta llegenda se situa. En aquest sentit, segons el lloc que busquem, utilitzem principalment Google Maps i/o la Viquipèdia (on sovint surten les coordenades d’on es troba el lloc), i pels llocs més problemàtics i difícils de localitzar fem servir el programa Vissir3 de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya ( http://www.icc.cat/vissir3/ ). Tot i així, de vegades hi ha llocs que se’ns resisteixen, ja que el lloc on se situa la llegenda té una nomenclatura popular que tampoc surt contemplada en la cartografia tradicional; quan és així, només ens queda la possibilitat de buscar informació en els llibres, internet, o preguntant directament a algú que visqui en el lloc que anem a visitar.
De vegades hem anat a visitar algun lloc llegendari a cegues, ubicant el lloc de manera aproximada, però donant pals de cec! Si tenim sort, el trobem, sinó, sovint hem donat simplement una agradable passejada pel camp o bosc. Quan visitem algun indret en concret, acostumem a buscar altres llocs interessants que puguin haver pel voltant, i intentem descobrir si algun d’aquests indrets també tenen la seva pròpia llegenda. Independentment de que la tinguin o no, si el lloc ens sembla interessant, el visitem: pobles petits i oblidats, castells, esglésies, ermites, arbres monumentals, llacs, gorgs, pantans, senders de bosc… Independentment de que darrera d’ells s’amagui una tradició o no, procurem gaudir de tots ells.
En altres ocasions, simplement dona la casualitat que visitant algun lloc, com una ermita, per posar un exemple, trobem algun panell informatiu on s’explica alguna llegenda d’aquell lloc o els seus voltants, i la descobrim per casualitat, o bé, que al visitar algun lloc i explicar els motius d’aquella visita a algú, aquest ens conta alguna altra llegenda situada en algun lloc proper, que naturalment, si ens ho indiquen bé, hem de visitar.
Què et crida d’una llegenda en concret perquè t’engresqui viatjar fins a l’indret on ha nascut?
En un principi, res en concret. Intento no tenir preferències, però depenent del temps del que disposem ens inclinem per buscar llocs més o menys senyalats, com poden ser castells, ermites, arbres o indrets particulars que paisatgísticament parlant poden cridar-nos més l’atenció. Més enllà de la simple llegenda que pugui envoltar un lloc, ens agrada descobrir el lloc concret i el seu entorn: la història -real o imaginaria- que s’amaga darrera, les seves particularitats geològiques, els seus colors, les seves olors, els seus sons o silencis…
Personalment, tant m’és anar a fotografiar un castell en mig d’un poble, com fer una bona passejada costa a munt durant la calor d’un migdia per fotografiar les quatre pedres que queden d’un torre ensorrada. En aquest sentit, l’Esther és molt més pragmàtica i es la part que posa més seny durant les nostres aventures. Busca els horaris més propicis per visitar un lloc o un altre, busca les rutes més segures, i generalment es decanta preferentment pels paisatges emblemàtics o edificis particulars on hi ha un contingut evident, abans que visitar una esplanada desèrtica o viatjar per anar a fotografiar un simple forat o les restes d’un mur del que només queden quatre rocs.
El Forat de la Centllums de Puig-Reig i la peculiar dona que en pren el nom és una de les entrades que més m’ha impactat d’entre totes les que reculls. Què ens pots dir, d’ella?
Poca cosa més, apart del que ja explico en l’article en qüestió. L’única persona a qui he escoltat aquesta història és al meu pare, que va viure bona part de la seva infància i joventut a Puig-reig. Allà, la mare del seu millor amic, en Joan Pey, els explicava que la Centllums vivia en un forat que hi havia a prop de l’antiga via del tren que passava per aquells temps per la zona, sense donar-los més informació. D’alguna manera el meu pare pensava que la Centllums era una mena de bruixa o fera que lligava amb les històries de màgica i capellans que s’explicaven per aquelles contrades en el temps de la postguerra. Suposo que la Centllums era simplement una membre més d’aquella legió espantainfants que les mares feien servir perquè els nens fessin bondat.
Jo tampoc n’havia trobat cap altre autor que en parlés i, com moltes altres llegendes i personatges perduts, el que conservem solament és un petit fragment d’allò què hi havia. Ja en un llunyà segle XIX Carles Bosch de la Trinxeria advertia que tot s’estava perdent i el mateix Joan Amades, a inicis del segle XX, ens deia que de tot el que hi havia s’havia perdut gran part. Què en penses d’aquest gran oblit de relats populars, de costums i personatges lligats a la terra?
Bé, malauradament és una trista realitat, les antigues tradicions orals s’han perdut i s’estan perdent en gran mesura, però és evident que hi ha un enorme interès per part d’algunes persones per conservar i recuperar aquest patrimoni que ha quedat oblidat. Les administracions públiques poques vegades demostren el seu interès en aquest temes, i sovint només presten la seva ajuda quan ja s’ha fet el treball, pel que podríem dir que aquesta lenta recuperació del patrimoni oral és realitzada per gent que treballa a títol personal, individualment o a través de petites associacions, i gràcies a la col·laboració d’alguns ajuntaments i petites editorials interessades amb aquests temes. Actualment, molts d’aquests relats populars han caigut en l’oblit absorbits pel mediàtic i la universalització, però algunes d’aquestes tradicions s’han sabut adaptar als nous temps, transformant-se en un tret identificatiu del poble on han nascut.
La terra
Amb més de 200 entrades, podríem dir que has conegut tota Catalunya a través de les seves llegendes, és així?
Bé podríem dir que hem viatjat per tota Catalunya, sí, per cada una de les seves comarques, però encara ens queda molt per descobrir i hi ha molts racons amagats! És cert que gràcies a aquesta dèria per caçar llegendes hem visitat diversos indrets del nostre país -i més enllà, encara-, però de tenir l’ocasió, ens agradaria arribar com a mínim a algun punt de cada un dels municipis d’aquestes mateixes comarques que hem visitat, independentment que fos un poble, un riu, una muntanya o un edifici oblidat. Crec que cada municipi, igualment que incentiva la seva indústria, els seus punts turístics o la seva gastronomia, hauria de fer tot el possible per recuperar el seu llegendari popular, especialment al que es refereix com a tradició oral, i a ser possible compartir-ho i potenciar-ho amb diferents articles, actes o arxius. En aquest sentit crec que els bestiari populars també tindrien molt a dir.
Quin paper creus que juga «el territori» en la creació i naixença de les llegendes? En aquest sentit de «territori» vull dir l’espai concret, la vall, els animals, el riu, la gent local, la terra mateixa.
No totes les llegendes estan situades en un espai geogràfic concret, però és evident que la geografia juga un paper fonamental i molt important en moltes llegendes. Ja sigui per la forma capritxosa d’una roca, un tret molt particular del paisatge, o una misteriosa remor nocturna, la gent sovint ha volgut buscar una explicació o una resposta, i si no la tenia se l’ha inventat. Així es com poden néixer algunes llegendes, com la del Cavall Bernat, la pixarrada del Diable o la fera de la Clamor. Ara bé, de vegades és difícil saber com va néixer una llegenda, si aquesta era una creença ferma de la gent, un simple conte o acudit, o una explicació religiosa per refermar la fe.
Però és evident que temps enrere per molta gent el territori que l’envoltava era tot, el seu petit univers, i que buscaven una explicació per cada cosa que passava o hi havia en aquell petit univers, ja fos un arbre partit, un personatge singular, una casa pròspera i apartada, les runes d’un castell, la creació d’una ermita, els misteris desconeguts que s’amagaven dins d’una fosca fondalada, o el misteri de las remors de l’aigua i els bosc al caure la foscor. En aquest espai, en altre temps la figura del animals també hi jugava un paper molt important, com és el cas del llop o l’ós, i sovint els animals cobraven trets humans, com el do de la parla (això es més evident en els contes tradicionals), o eren animals sorgits directament de l’infern.
Quan has trobat variacions de llegendes transversals com el tresor enterrat, els túnels subterranis o les petjades del Diable o d’un Sant, has vist que la terra on es situa hi influeixi?
Crec que moltes d’aquestes llegendes es repeteixen en diversos indrets del territori, i l’únic que busquen és un tret comú de sortida per canviar quatre detalls, com és el nom d’un castell, monestir, pont o sant, per repetir la mateixa història, de vegades amb poques variacions, d’altres, afegint algun tret singular que la fa única. En aquest sentit, crec que el territori no és tant una influència com un excusa per situar una llegenda concreta al territori i fer-la teva. De ponts del Diable i petjades del Diable o de Sant Martí Catalunya n’està plena, ara bé, de petjades del cavall de la Reina Mora en trobaràs ben poques, tot i que la idea és la mateixa. En aquest cas, la proximitat dels castell de Siurana permet recrear tota una nova història per acabar explicant com va quedar gravada aquella petjada en la pedra que hi ha a la vora del castell. Sovint, aquestes variacions sorgeixen quan hi ha un tret particular que diferència aquell indret d’altres més comuns. Però tot això són teories personals, suposo que els entesos tindran altres opinions.
El Mal Caçador, protagonista de tantes llegendes catalanes –i de més enllà– també apareix en indrets concrets que tu has tractat, com Tremont, on va aplanar i destruir el poble. Què en recordes de Tremont?
De fet, de Tremont sé ben poca cosa, apart del que ja he publicat. He visitat la zona de Tremunt, per la zona de Campdorà, a Girona, un parell de cops, però no em consta que hagi existit mai un poble amb aquest nom, ni restes que puguin fer suposar que va existir algun assentament per aquella zona. Si visites l’indret trobaràs moltes restes d’antics murs agrícoles, talussos per fermar el terreny, però poca cosa més… En alguna ocasió he escoltat la hipòtesi de que potser antigament hi va haver algun petit poble romà per aquell indret, però no hi ha cap evidència ni troballa que pugui corroborar aquesta hipòtesi.
Aquest és un exemple directe de com la llegenda repensa, recrea, dona sentit a un espai «real», també podríem parlar de les tarteres dels minairons o del Pont del Diable… quins altres exemples te n’has trobat així, d’acció directe de la llegenda sobre allò que anomenem «realitat»?
Bé, tots els que descriuen l’aspecte particular d’una roca o muntanya. Els casos més representatius que ara em venen al cap serien la creació de la serralada de Montserrat, el Pedraforca o els Encantats, però hi ha altres, com la pedra Galera de Palamós, que és un vaixell enfonsat, o la llegenda del Dolmen de les Closes, deixat allà per un gegant moro, o la llegenda del Queixal de la Bruixa de Santa Coloma de Queralt.
Quin espai creus que és més habitual en les llegendes i rondalles catalanes? El riu? La mar? Els prats de l’alta muntanya? Les coves? Les fonts?
No t’ho podria dir, perquè si t’ho digués, probablement m’equivocaria! Si parléssim d’elements naturals, crec que les fonts i els gorgs s’emportarien la palma, ja que sovint hi ha llegendes que els relacionen amb les dones d’aigua, goges i encantades, les bruixes o el diable, entre altres éssers fantàstics. Però ja et dic que tinc molts números d’equivocar-me: les coves i muntanyes també tenen una gran rondallística llegendària al seu voltant, i les llegendes marineres no es queden curtes a l’hora de situar tot tipus de llegendes a les diferents formacions rocoses de la costa o les mateixes profunditats marines. Si parléssim, en canvi d’obres de manufactura humana, crec que els diferents antics edificis medievals –o no tan medievals- com són castells, esglésies i ermites són els que se’n durien el primer premi, seguits dels antics monuments megalítics. Però tot i així, també és possible que m’equivoqui un altre cop.
El poble i les seves creences
Les creences populars, a vegades ben antigues, també han contribuït a donar forma i fer néixer llegendes, com la de les encantades de la Font Moixina d’Olot. Què en penses d’aquesta connexió entre «creences i relats de tradició oral»?
Crec que estan directament relacionades i ho trobo lògic. Generalment els mites i les llegendes són part del conjunt de creences i ensenyances que formen la psique comuna d’un poble. Crec que moltes d’aquestes creences antigament eren una manera d’interpretar el món en la que la gent creia fermament, generalment estretament lligada al món natural o religiós, i per tant eren preses com fets reals pel conjunt general del poble, tot i que com passa amb molts altres temes, aquestes podien ser interpretades de manera molt diferent. La gent creia fermament en l’existència de tota mena de fets miraculosos, aparicions marianes o de sants difunts, i esperits o bruixes que feien tot tipus de malvestats. I dissortadament, també creia fermament en la manera de com s’havia de combatre a alguns d’aquests… Tot i així, separaria clarament creença i tradició del fet llegendari. En el moment en que definim una creença com llegenda, ja remarquem d’alguna manera que aquesta no és un fet real, encara que part d’aquesta emmascari una part de veritat.
De vegades, una part d’aquest poble tenia coneixement de que aquest no era així, com podria ser el cas de l’edificació d’un pont del qual guardava relació del nom del constructor, però pel poble era més factible que aquella obra difícil d’explicar fos obra del Diable que no de mà de l’home. Convivien, així, dues realitats diferents.
La religió catòlica és ben present amb nombroses llegendes catalanes. Per exemple la de l’ermita de Sant Antoni de Pàdua, a la Conca de Barberà. En aquest cas en la devoció a Sant Galdric, un dels patrons de la pagesia catalana. Aquesta devoció popular cristiana expressada amb relats simbòlics quina importància creus que té en el llegendari català?
S’ha de tenir en compte que fins a principis del segle XX, Catalunya era una regió profundament religiosa, i això és evident només fent un repàs dels noms de diverses poblacions catalanes, dedicades a diferents sants i santes; la quantitat és molt elevada si les comparem, per exemple, amb altres regions de la península ibèrica. De la mateixa manera, la devoció mariana estava profundament arrelada en aquest país. Fins no fa gaire temps, les romeries eren força habituals, i els goigs explicaven les troballes de les diferents imatges marianes -que sovint seguien el mateix patró-, i la vida i miracles de cada sant patró o patrona de la localitat o l’ermita en qüestió. I era molta la gent que creia fermament en aquestes troballes miraculoses.
Aquests tipus de llegendes refermaven la fe del poble, no només a nivell individual o de grup, sinó també social. Un cas similar són les llegendes que fan referència a Santcrists que apareixen del no res o arriben miraculosament des de terres estrangeres. Però més enllà d’aquestes llegendes clarament religioses, hi ha tot un conjunt de llegendes, contarelles i relats que tenen un contingut moralitzant clarament religiós, tot i que la llegenda intenta explicar una altra cosa, com l’esfondrament d’un poble dins d’un estany per les males accions dels seus habitants, el càstig diví sobre aquells que no respecten i compleixen les festes de precepte o, sense anar més lluny, la llegenda del Mal Caçador. Però hi ha tota una plèiade de personatges damnats pels seus pecats contra tot allò que era considerat sagrat: les filles del Rei Herodes, el Comte Arnau, els balladors de Lloret Salvatge, el jueu errant, Malcús…
Pel que fa a les creences precristianes, creus que d’alguna manera algunes van sobreviure codificades en relats de tradició popular –fins i tot amb un vernís cristià–? O és molt difícil de confirmar i més aviat tot això són hipòtesis molt agafades amb pinces?
Crec que darrera de moltes llegendes és evident que s’amaga el transfons d’un món precristià, però que ha acabat diluït de tal manera que es fa difícil endevinar en que podia consistir aquell culte anterior. Això em resulta molt evidentment en el cas de les dones d’aigües i altres esperits femenins similars, que recorden tant a les nimfes gregues, o els dimonis i simiots, que recorden tant als sàtirs o silens. Un altre fet que demostra aquesta teoria, és que nombrosos temples cristians van ser construïts sobre les restes d’antics temples romans. Aquesta era una manera típica d’imposar una nova fe, tot sovint practicada també per altres religions. Amb el temps l’antiga fe era oblidada, però sovint passava que les verges i sants adquirien les característiques de l’antic deu o esperit al que havien substituït.
D’entre totes les llegendes que has recollit, hi ha alguna –o més d’una– que pensis: aquesta ha d’amagar creences de temps de l’Antiguitat?
Sempre ho he cregut de totes les llegendes relacionades amb les dones d’aigua, les fonts o pedres a les que se’ls hi atorgava propietats guaridores o de fertilitat, així com quasi tot el relacionat el món agrícola i la natura tenen una mica a veure amb aquests esperits precristians relacionats amb els conreus, boscos i muntanyes, tot i que estic segur que alguns d’ells van aparèixer posteriorment. De vegades, però, es fa difícil interpretar quant d’això pot ser així, ja que la corrent literària de la Renaixença sovint va recrear llegendes incloent antics mites clàssics que possiblement no existien abans, com és el cas de Hèracles, Gerió i altres protagonistes de llegendes gregues. Aquest fet sovint l’he trobat repetit i reflectit en diferents llegendes que sota una pàtina d’antic amaguen una creació més o menys moderna. Si retrocedim més enllà del període de la Renaixença, possiblement no trobem cap referència que ens faci creure que aquesta part de la llegenda provenia de la tradició oral.
Avui que vivim en un temps de creences tant variades i on predomina l’ateisme, creus que això ha afectat d’alguna manera a la transmissió de llegendes i rondalles? L’ha aturat? L’ha variat?
No crec que l’ateisme hagi afectat tant la transmissió de les llegendes i rondalles com ho poden haver fet antigament la religió, i actualment, els nous medis de comunicació, que saben vendre millor els seus productes de consum, sovint alterant fins i tot les antigues històries mítiques que puguin explicar per fer-les més adequades a les ments infantils o a la correcció política. És evident que la religió va jugar un paper important a l’hora de fer desaparèixer les antigues creences, primer intentant destruir-les, i més tard, quan això no era possible, transformant-les. Així, molts dels antics esperits o déus esdevindrien sants o dimonis a la seva conveniència, o esperits de segona categoria en els millors dels casos, que sempre fugirien a l’escoltar el nom de Déu.
Mentre la lectura i l’escriptura va estar només a l’abast d’uns pocs, la tradició oral era importantíssima en molts aspectes de la vida, ja que era la principal via de transmissió del coneixement, però a mesura que aquestes es van anar universalitzant, el tradició oral va anar perdent força, i part d’aquest coneixements probablement han anat desapareixent generació rere generació. I no tinc dubte que l’aparició d’escoles i universitats, que en certa manera encasellaven més la manera d’interpretar el món, van relegar bona part de la tradició oral a la simple superstició; això també va ajudar a perdre part d’aquest ric món de l’imaginari col·lectiu. Una part desapareix, una part es conserva, una altra es transforma, i apareixen noves creences i mites.
Avui en dia, però, hi ha una tendència a unificar i condensar part d’aquestes creences, o les característiques d’aquestes, de manera que coses que són molt semblants però interpretades de manera diferent, acaben semblant i convertint-se en una mateixa cosa. És com quan comparem un follet amb un minairó, un trasgu gallec, un pixie anglès, o qualsevol esperit similar i acabem dient que tots són la mateixa cosa, i per tant, finalment els acabem interpretant igual tot i les diferències que les llegendes els hi atribueixen. Els universalitzem, els desnaturalitzem, i de retruc, els fem perdre les seves autèntiques arrels. Forma part del que avui en dia s’anomena globalització.
L’autor
Creus que hi ha mites i llegendes modernes, nascudes al segle XX o XXI? I, si és que sí, quins? Penso, per exemple, en la «noia fantasma» del pantà de Foix, de la qual en parles.
Bé, més que una creença, és un fet. Són les populars llegendes urbanes, nous mites que apareixen del no res, o bé vells mites que es renoven adaptant-se als temps moderns, i en algunes ocasions traslladant-se d’un indret a un altre. De la llegenda de l’autoestopista fantasma, que es pot considerar un mite universal, s’expliquen diferents versions situades en altres indrets de Catalunya: les costes del Garraf, la carretera de Lloret de Mar a Tossa, la de la corba de Bàscara i altres indrets que possiblement ara no recordi o dels que mai hagi sentit parlar… De fet, aquest és un mite que ja ve d’antic, on la noia es recollida de nit per un carreter, i en un moment donat aquesta desapareix, de manera que pot ser un esperit, bruixa o dimoni; però aquesta llegenda és una llegenda que ha sabut adaptar-se als nostres temps, de vegades transformada en el fantasma d’una turista, d’altres, en el d’una núvia vestida de blanc…
D’altres històries que he recollit nascudes en el segle XX tinc la del boig del túnel de Vielha (Val d’Aran), la Dama Blanca de Fontscaldetes (Alt Camp) o el Llac Petit de Terrassa (Vallès Occidental), i si no m’equivoco, tinc pendent de publicar les llegendes de la Mussara (Baix Camp), Marmellar (Baix Penedès), Jafra (Garraf) o la casa d’Àurea de Serrà (Alt Empordà), sovint relacionades al món de la parapsicologia; moltes d’aquestes, han trobat continuïtat durant el segle XXI, creixent en quan a dades. També podríem parlar d’altres llegendes similars com la del cotxe de la sang o cotxe dels tísics, dels quals se’n parlava molt després de la Guerra Civil espanyola, fins arribar a la de l’home dels caramels que esperava a la porta de les escoles, dels qual advertien moltes mares als seus fills fa pocs anys; aquestes llegendes han anat passant de pares a fills transformant-se, avui en dia, en les diferents històries urbanes de lladres d’òrgans o segrestadors de nens. És evident que existeix una fosca realitat darrera de tot això, però aquest fet no evita que això hagi passat a convertir-se en una part més del llegendari modern.
Quina és la tipologia i trets d’aquestes llegendes modernes? Són continuadores d’una tradició anterior o tenen, també, trets propis i originals de l’època contemporània?
Tinc clar que bona part de les llegendes contemporànies són continuadores d’antigues llegendes que s’han universalitzat, traslladant-se d’un lloc a un altre, adaptant-se al lloc on s’expliquen (canviant, per tant, el nom del indrets on succeeixen), però això mateix ja ve d’antic i passava amb les populars llegendes de les Marededéus trobades, o els setges de la fam de molts castells catalans, que s’anaven repetint d’un lloc a un altre No és una cosa nova. Una altra part de les llegendes modernes són un xic més complicades d’explicar, ja que sovint es barregen amb temes d’esoterisme, ufologia i altres tradicions del món paranormal, i sembla haver-hi una mena de retroalimentació entre ambdós mons, tot sovint convertit algunes llegendes en temes del món paranormal, o convertint part d’aquests temes sorgits dels seguidors del món paranormal en una llegenda.
Un tema a part serien els diferents hoax o creepypastes que actualment circulen per la xarxa i han donant origen a algunes criatures fantàstiques amb les que algunes persones creuen totalment: Slender Man (l’home prim), This Man (aquest home), Jeff the Killer (Jeff l’Assassí)…
Quin paper han jugat les llegendes en la teva vida? Per què t’hi has sentit tan atret? Hi tens alguna relació «personal»?
Crec que les llegendes i mitologia han jugat un paper important en molts aspectes de la meva vida, el principal del qual és l’aliment de la pròpia fantasia i imaginació. Tot i així, encara que sóc un amant de la literatura fantàstica i de terror, i els jocs de rol, diferencio molt entre l’imaginari sorgit dels contes i llegendes tradicionals, i l’imaginari sorgit d’aquests altres mons més dedicats a l’entreteniment. Són coses totalment diferents, i em resulta evident que un drac mític té poca relació amb el drac que apareix en una novel·la de fantasia o un joc de rol, de la mateixa manera que un personatge mític com Hèracles té poc que veure amb l’Hèrcules dels estudis de la Disney. Són maneres noves d’interpretar aquests mites, però en el camí es perd bona part de l’essència que representen i el perquè del seu origen.
Crec que principalment em sento atret per contes i llegendes tradicionals perquè ja de ben petit m’explicaven aquestes històries a l’hora d’anar a dormir o, a casa de la meva tieta Teresa, al voltant de la cuina de foc. Els contes que m’explicava la meva mare eren inventats per ella mateixa, però el meu pare sempre m’explicava contes que li havia explicat la seva mare, i a aquesta, a la vegada, la seva mare: els tres pels del diable, el soldadet del sarronet, la flor del penical… Això, i el meu interès per la mitologia universal, poc a poc em van fer despertar el meu interès per la pròpia mitologia catalana.
Què n’has après d’elles?
El primer de tot que he après ha sigut a gaudir d’una bona història, per inversemblant, fantàstica o infantil que ens pugui semblar. Totes les llegendes i rondalles intenten explicar alguna cosa, i en el punt en que ho fan, sovint es converteixen en contarelles divertides, a manera d’acudit, o petits relats per passar l’estona. Però l’existència d’aquest imaginari popular també m’ha ajudat a veure el món des de diferents punts de vista. La llegenda ens ajuda a entendre la psicologia dels pobles, com eren i com pensaven, i com interpretaven el món la gent d’altres èpoques. En alguns aspectes, els homes d’avui en dia no som tant diferents dels d’abans, ja retrocedim un segle, deu segles, a vint-i-dos segles enrere. El nostre pensament ha evolucionat molt, però en essència, alguns temes són universals: l’amor, l’enveja, la por a la mort, la dicotomia del bé i el mal, el desconegut… Interpretar les llegendes ens ajuda a entendre que al cap i a la fi, tot i que les respostes que ens donen unes i altres són diferents, la humanitat com a conjunt, independentment de l’espai i temps on es trobin, sovint s’han fet i es fan les mateixes preguntes… amb el tret particular de cada cultura, evidentment.
Creus que realitzar aquesta «caça» t’ha canviat a tu d’alguna manera?
No ho sabria dir. En essència no sóc gaire diferent a la persona que era deu o vint anys enrere, però tinc clar que aquesta persecució de llegendes m’ha enriquit en diversos aspectes que van molt més enllà de descobriment d’aquest món mític tradicional. Hem conegut a moltes persones de diferents llocs de Catalunya i parlat amb elles de temes diversos, hem vist paisatges, maneres de viure i descobert llocs pràcticament oblidats on no se sent cap remor que ens recordi la civilització. Hem pogut observar la fauna salvatge d’una manera molt propera i veure com els animals domèstics, que consumim per la seva carn o la seva llet, poden viure d’una manera molt més digna amb una semi llibertat que massa sovint els hi neguem. Hem trobat diversos mercats i festes populars de manera inesperada en alguns dels pobles que hem visitat, i gaudit de la gastronomia tradicional de diferents indrets. Hem aprés a moure’ns molt millor per la geografia catalana, gaudint de la mútua companyia durant aquests viatges en els que hem fet kilòmetres i més kilòmetres sense parar. Hi han hagut anècdotes de tot tipus, algunes divertides, altres no tant. En tot cas, podríem dir que aquesta “caça” de llegendes ens ha ajudat a aconseguir una xic més de felicitat, que mai ve malament!
Com seguirà la teva secció «caçadors de llegendes»?
Aquesta és una pregunta a la que ara mateix no sé què contestar. Ja fa uns mesos que em plantejo crear un nou bloc dedicat exclusivament a aquest tema, el dels mites i llegendes catalans, separant-lo del bloc “Mundos propios” on fins ara he anar publicant tot el que escrivia, independentment del tema que toqués, fossin divagacions personals, microrrelats, resenyes de còmics o cinema i què sé jo. Aquell bloc és un poti-poti, i crec que seria una bona idea fer un bloc apart per tocar aquests temes més “especialitzats” (per dir-ho d’alguna manera).
Tinc clar que, de fer-ho, vull redefinir el que publico, fent constar la bibliografia consultada en cada cas, senyalant les coordenades de Google Maps dels indrets llegendaris que hem visitat, i altres afegits, com petits articles sobre altres temes relacionats amb el folklore llegendari i rondallístic català, més enllà de les llegendes geogràfiques. També m’agradaria deixar notes personals dels diferents llibres centrats en aquests temes que he llegit en alguna ocasió. De fer-ho, suposo que també inclouria una secció dedicada als éssers fantàstics de terres catalanes, ja que tinc molta informació sobre aquest tema en concret. Però de moment, per temes personals, això és un projecte que he deixat aparcat fins que m’hi pugui tornar a posar de veritat.
Per acabar, quin futur veus a les llegendes, rondalles i costums populars de Catalunya?
Avui en dia tenim consciència de tot el que s’ha perdut i s’ha fet una gran tasca per recuperar-ho, però aquesta recuperació té dos vessants, la més purament científica, antropològica o etnogràfica, i la més popular, que en el temps en que vivim massa sovint tendeix a transformar els antics mites per fer-los més del gust modern, universalitzant-los i globalitzant-los d’una manera alarmant, fent-los perdre part de la seva essència, tot i que així també s’evita que moltes d’aquestes històries caiguin en l’oblit generalitzat. Per posar un exemple, avui en dia s’ha recuperat la figura dels minairons a diversos indrets, però en comptes de ser una mena de cuques o insectes sinistres que es guarden en un canó d’agulles, una capseta o un estoig, aquests s’han transformat en una mena de homenets o follets simpàtics i riallers… un “follet”.
La figura mateixa del drac, cada any, per Sant Jordi, té més tendència a ser dolcificada, especialment quan es projecta cap els infants, i perd així el seu simbolisme del mal. A les dones d’aigua i tota mena d’éssers fantàstics antropomòrfics, avui en dia sovint se les representa amb orelles punxegudes, a l’estil èlfic de les històries fantàstiques modernes, tot i que aquest tret no es característic de cap d’ells… Aquest fet no passa només a Catalunya, sinó arreu del món. D’aquesta manera, veiem com diferents mites es van esvaint poc a poc, assimilant-se cada vegada més uns als altres, independentment de la seva procedència, mentre que altres figures són capaces de conservar la seva força original.
Tot això és a causa de la globalització general dels productes de consum, que tenen tendència a assimilar-ho tot, incloent els diferents aspectes de la cultura. Conservar la cultura particular de cada poble hauria de ser una tasca de tots. Amb tot això, no hem nego al canvi d’aquests mites -això és part de la seva evolució-, simplement dic que hauríem de ser conscients de les seves arrels, de com i on van néixer, el que representen, i conservar el seu record.
Moltes gràcies, Joan Ramon, i et desitjo que segueixis per molts anys més descobrint-nos indrets i relats, en el teu bloc o en tots els futurs treballs que emprenguis. Pàgines com la teva són molt necessàries per a la cultura catalana.
Enllaç al bloc d’en Joan Ramon Santasusana: Mundos propios
