L’Arnau Obiols és una de les millors descobertes musicals que he fet darrerament. No fa gaire vaig presentar-vos-el en una ressenya del seu últim àlbum. En aquesta entrevista d’avui ens parlarà de la seva música, del Pirineu, de la natura, dels cançoners populars i dels antics oficis, entre molts altres temes.
I és que les seves arrels es troben al Pirineu perquè el seu padrí, pastor d’ofici, era del poble de Castellar de Tost, a la Vall de Tost. Avui Tost, la petita capital de la vall, és un nucli deshabitat de l’Alt Urgell. Nascut ell mateix a La Seu d’Urgell, ha treballat constantment amb les músiques i el cançoner tradicional pirinenc, amb els seus instruments –com veurem, sovint ben sorprenents– i en la seva divulgació, tant com a director artístic del Festival Trama amb la «Mostra de músiques de les muntanyes d’Europa»de Bellver de Cerdanya i, també, com a organitzador del festival «Art a pinyó: art, bicicletes, Pirineu» de la Seu d’Urgell. Però la seva formació, a l’Esmuc també l’ha portat al territori del jazz i la improvisació, a projectes interdisciplinars amb el teatre, la poesia o el cinema.
En els seus tres discs, Projecte Pirene, Libèrrim i Tost –sobretot en el primer i l’últim– ens transporta a un món despullat d’artificis, cru en la seva relació amb els antics oficis, amb la muntanya, amb les bèsties i els homes que l’habitaren i l’habiten.
Per començar, si et va bé parlem primer del teu procés de recerca. Llegeixo al teu web que, com a mínim algunes cançons de Projecte Pirene i Tost són recollides de la veu de gent gran. Quines són i com ha anat aquest procés?
Hi ha diferents camins per arribar a aquestes músiques. En el meu cas, el més directe és a casa via familiar, sobretot de la padrina materna, l’Antònia, qui em va transmetre algunes d’aquestes cançons, i el més important ha estat que ho ha fet d’una manera holística, és a dir, integrades a una manera de viure, a un territori, a tot un món que és el nostre i sobretot el seu. Després, l’interès per tot això m’ha fet anar a visitar pirinencs vells que són els que ho han après de manera natural i directa. Un tresor.
Has emprat, també, el cançoner popular? Si és així, quins reculls?
La recerca en cançoners publicats també és molt important i diria que és clau en l’actualitat. Al Pirineu, el referent principal és l’Artur Blasco però també els Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, les obres de Ramon Violant i Simorra o Joan Lluís Pallarès entre d’altres són referents magnífics.
Com a músic pirinenc, quins reculls de cançons del Pirineu recomanes a qui vulgui apropar-se a la música de l’alta muntanya catalana?
L’obra sencera d’A peu pels camins del cançoner d’Artur Blasco i Els pastors i la música de Ramon Violant i Simorra, que no és un cançoner pròpiament però és una bona manera d’entrar en aquestes músiques lligades al Pirineu.
A Tost percebo cert «primitivisme» en la seva gravació i instrumentalització, un so molt cru en alguns temes, molt real, despullat de tot artifici. Però no renuncies a emprar efectes de postproducció moderna, que reforcen el sentit de les cançons. Com has enfocat aquest procés de gravació i post-producció?
Volia transmetre aquest primitivisme que per mi vol dir tornar a l’essència en tots els sentits, tant sonor com conceptual.
El procés de gravació ha estat força artesanal començant per la situació. Ho vaig gravar al cap de casa de la Rectoria de Santa Eugènia de Relat aprofitant les sonoritats naturals dels diferents espais. El fet de fer servir micros de cinta i el tractament de producció i post-producció amb el Santi Careta ha fet que reeixís el moll de l’os de cada cançó. El que dius del “so cru” és un aspecte comú tant en la música tradicional generalment fora del circuit comercial com també en les músiques més lliures lligades a la improvisació i l’avantguarda.
Quins són els instruments que empres a «Vaig al bosc»? Per què, el vesc?
Una branca amb sàmares de freixera -que és un arbre que m’apassiona-, pedres, una ximbomba i una caramella. La instrumentació va ser improvisada en el moment de gravar-ho.
No l’he triat perquè hi ha aparegui el vesc, sinó pel fet de ser un embarbussament boscà que m’agrada com sona tal i com el faig al disc. El vesc, que creix enganxat als arbres, sovint va associat a la caça d’ocells però no en aquest cas.
I, pel que fa als «instruments», especialment els de percussió, quins han estat? Has emprat objectes o instruments antics?
La bateria, que és el meu instrument principal i amb el que m’expresso més bé, o d’altres prou coneguts com el pandero quadrat català, la pandereta o la ximbomba. He fet servir alguns instruments que m’he fet jo com el trico-traco o el sonall de nous. També alguns elements reconvertits en instruments com els esclops, l’aixada, pedres, sàmares de freixera, esquelles, etc.
Curiosament, no renuncies a certa improvisació amb instruments moderns, la percussió de Saba, per exemple, o l’ús d’efectes com el reverb, combinada amb la veu dels padrins o l’ús de les mans picant, no s’entrebanquen unes a les altres, al contrari, creen un efecte «amplificador», la transporten al sentir actual. Com tractes aquesta barreja contemporània-tradicional?
Intento naturalitzar-la. Tot això forma part de mi, tant la vessant tradicional com la contemporània si és que ho volem separar per entendre més bé de què parlem. Renunciar a alguna d’aquestes vessants seria renunciar a una part de mi. Sovint penso que la part tradicional em dóna la connexió amb allò col·lectiu, amb la comunitat, amb l’anonimat, amb formar part d’un conjunt més gran i això ho trobo molt potent. La part contemporània, tot i que també m’aporta una connexió comunitària, em convida més a la recerca interior individual. Però segurament és absurd voler analitzar-ho tant. Tot és el mateix i és inseparable.
Les cançons populars mai han estat «rígides», sempre han estat subjectes a la improvisació d’una manera natural. Hi estàs d’acord?
La via de transmissió tradicional, el boca-orella, ha fet fins l’arribada dels cançoners escrits que aquesta rigidesa no fos possible. És magnífic que en una cançó hi hagi una part de cada persona que la cantat, com si fossin els anells anuals d’un arbre que es van acumulant. Pel que fa a la improvisació, dependrà de com l’entenem. És evident que les cançons han de ser funcionals, pel que sigui, però funcionals, i en aquest sentit la gent sempre ha fet les adaptacions (de lletra, de melodia, de ritme…) que els hi ha convingut. A part, hi ha certes cançons que, com bé saps, es fan servir per a improvisar-ne, sobretot versos.
A «Lo Moliner i la Molinera de Llavorsí» hi ha un component narratiu molt interessant, a més a més de l’ús de sons naturals, com l’aigua, els xiulets, el so de la roda d’aigua. Què t’interessa d’aquest estil «narratiu» del cançoner popular? D’aquesta manera d’explicar històries d’abans.
Torno a allò que deia al principi, crec que les cançons, la música, l’art en general s’han d’entendre de manera holística. No es pot deslligar unes cançons del lloc, la llengua i la gent que les canta. Per tant, el fet d’aportar gravacions de camp, a part que sonorament m’agrada molt, crec que ajuda a entendre i a connectar l’oient.
En el cas concret de “Lo Moliner i la Molinera de Llavorsí” apareix la veu de la persona qui me la va ensenyar, la meva padrina Antònia, una de les persones més importants en aquest projecte i a la meva vida. Els sons que se senten són una barreja de sons enregistrats i sons modificats electrònicament.
La manera d’explicar històries d’abans té una connexió amb la Natura, amb la terra, amb allò màgic, que és fascinant i que avui se’m fa difícil trobar.
Expliquen una manera de viure el territori desapareguda…. desapareguda del tot?
Hem passat pàgina de moltes coses del passat sense gaires miraments. Hem eliminat coses del passat que no cal que tornin però també ens hem carrgat moltes coses bones que ja no tornaran, i potser no calia. El Pirineu, és un territori fràgil. Som pocs, la gent n’ha marxat, tenim baixa autoestima, el país està deixat… però malgrat això hi pots trobar una connexió vital forta perquè és un territori que marca a qui s’hi endinsa.
Penso, també, en El Ganivet de Dos Talls o en El Cabrer, personatge que també he tractat aquí a Llegendàrium en un parell d’articles. Tot sovint les històries populars tenen trets molt durs, violents i foscos, mentre que en altres moments són alegres i innocents. I tants altres vessants del calidoscopi de les emocions i la vida humana. Com has tractat musicalment aquesta doble vessant, tant el violent –la percussió creixent a La Dida o El Ganivet de Dos Talls, el moment «de lluita» al final de la cançó, un autèntic batibull sonor–, com l’innocent i alegre –Cant de Batre–?
Intento explicar cada història tant bé com puc amb la paleta de colors que tinc. Penso que aquestes cançons són part de la Natura i per tant, actuen com a tal. De vegades pot ser aspra, dura, violenta, però també dolça i d’una bellesa extrema.
El Pirineu és l’objecte central dels teus treballs. Cant de Llaurar arriba a posar els pèls de punta, «no hi ha cant, només hi ha gel», l’arribada dels ocells que marquen els temps del camp, el trencalòs, els moixons de la primavera… Explica’ns la teva relació personal amb el Pirineu, com el sents, com el vius, fill com ets de La Seu.
El Pirineu és casa. Sempre el tinc present, hi visc. A casa he aprés a conèixer-lo i a estimar-lo. Tot el meu entorn familiar és d’aquí. El meu pare -l’escriptor Joan Obiols i Puigpinós- i tota la seva obra han estat clau per despertar-me aquest interés pel Pirineu.
També hi ha una part de preocupació, com deia Berger, l’abandonament o el semi-abandonament forma part del món rural, i això de vegades es fa feixuc. Però és aquí on sento amb alegria que sóc un brot, un plançó més de l’arbre genealògic mil·lenari dels pirinencs. Viure aquí és un aprenentatge constant, conèixer les muntanyes en tots els seus àmbits és tant inabastable com reconfortant.
Els oficis antics també són centrals en el cançoner popular, a Tost mateix: moliners, remeiers, xolladors, dides, llauradors, bandolers… Aquest paisatge humà, avui perdut, són les mateixes arrels de la relació humana amb la terra. A la portada mateixa del disc, poses símbols de pastor. Quin interès et susciten aquests oficis antics?
És una saviesa immensa que qualsevol societat culta i madura hauria de valorar i protegir. Respecte absolut. Referent als pastors, el meu padrí ho era, el “Tost” (que apareix a la portada del disc), tenen aquella prespectiva de la societat de la persona solitària que s’ho mira des de “fora” i a la vegada forma part de la societat que és molt interessant. La societat i les administracions els haurien de cuidar i no marginar-los. És un ofici digníssim i dels més antics que queden.
Has intentat transportar, emocionalment, aquests oficis mitjançant la teva música? Penso, per exemple, en «l’èxtasi» de Corranda dels Xolladors, aquell moment final d’assolir la llana, element tant preuat.
No m’agrada explicar més del compte què vull transmetre emocionalment. La música pot tenir aquest valor riquíssim que ens aporta l’abstracció, el fet de sentir lliurement en funció de cadascú. I per cert, ara la llana, tan preuada abans, no val res.
I aquells petits ritus íntims, d’oficis màgics i de tracte personal i familiar, com a «Pregària per fer plore» o la cançó de bressol «Non, non, canta la mare». La introducció de la veu de la padrina, que ens parla de la Vall d’Àssua, seguida d’una percussió instrumental, ens porta directament a aquelles creences. Així com el final amb els «trets als núvols». Com els has tractat?
És el que et comento de fer servir la paleta de colors que tinc. En aquests casos la veu aporta la matèria primera. Després hi vaig fent el vestit a mida amb els recursos que disposo. En el cas de la Pregària hi apareixen les meves dues padrines, materna i paterna, connectades per dues maneres de mirar el cel, demanant que plogui i protegint-se dels llamps. Estic molt ben acompanyat!
A la cançó de bressol se sent el crepitar del foc de l’estufa que teníem encesa en el moment de la gravació.
Pregària també apareix a Projecte Pirene. Quina diferència d’enfoc hi ha entre una i altra? Personalment, «Pregària per fer ploure» és el tema que més m’ha agradat, la part de la «dansa» evoca imatges molt poderoses. Tenies present aquestes «imatges» a l’hora de compondre i gravar?
Cadascú s’imaginarà unes imatges diferents amb certes connexions possiblement. En el meu cas, la meva padrina em va ensenyar aquesta versió de la cançó -n’havia tocat una altra versió amb el Pont d’Arcalís- i per mi és com tenir un tresor. Un tresor dels que no pesen, que no fan nosa, que sempre t’acompanyen.
A El Cabrer, història d’aquell despietat bandoler, ens portes el flabiol i el cant dels cecs i músics rodamons, que vagarejaven per la terra portant amb ells històries. Amb el so baix, fosc, contingut, combinat amb el so de les esquelles de les cabrers, crees un so «de tensió» constant, gairebé cinematogràfica, que va desenvolupant-se i variant. És així?
Si per tu és així, és així com a mínim per a una persona!
Un altre tema ben interessant és de l’accent. A «Non, non canta la mare», per exemple, es fa ben palès l’accent de l’Alt Urgell i això li dóna un aire encara més íntim i arrelat. La musicalitat dels accents enriqueix la llengua catalana, creus que corren el risc de perdre’s, de la mateixa manera que s’està perdent la llengua arreu del país?
Sí, també penso que les variants de la llengua són una riquesa. Personalment crec que la llengua es va difuminant, va desapareixent de manera progressiva però imparable. Si sents parlar persones de diferents generacions, les diferències en el llenguatge – i no només lèxiques, que és lògic- són molt bèsties. La pressió que rep el català del castellà, de l’anglès, del francès (a Catalunya Nord) és molt forta. Jo parlo català perquè sóc d’aquí i ho he aprés a casa, perquè els noms de tots els topants són en la mateixa llengua que parlo, que canto, que penso, que estimo… Les llengües petites com la nostra ho tenim complicat. Potser si la gent fa servir una llengua perquè els sedueix, perquè els agrada el seu so, els seus mots… però aquesta poètica de la llengua és massa minoritària per salvar-la. No ho sé.
El tema que conclou el disc, «Cant de Batre», proclama un retorn als orígens: «baixem a les arrels per volar lliures pel cel», un retorn feliç on «cada mot té gust de mel». Aquest retorn a les arrels, quina importància té en el món cada vegada més deshumanitzat, fals i sense emocions del present?
Per mi la té tota, en el sentit de retorn a l’arrel de les coses, la importància de cuidar i valorar la Natura, la Mare de tot, el bé comú material i immaterial, el sentit humanista d’ajudar-se mutuament, el posar la Terra i les persones per davant dels diners i el poder que ens porten a l’abisme com a espècie. Més que retornar a unes arrels, es tracta d’aprofundir en allò que som, en la nostra essència com a persones. O tornem a valorar i a cudiar la Mare Terra o adéu!
Creus que la música popular i tradicional gaudeix del reconeixement que li pertoca?
Té el reconeixement que li donem com a societat. A nivell d’administracions, mitjans de comunicació públics… podríem dir que més aviat els molesta.
Per anar acabant, m’agradaria preguntar-te per les teves col·laboracions en festivals d’arrel popular. Malgrat l’actual situació pel coronavirus, que també està afectant al món de la música en directe, quin és el futur que hi veus? I quines són les teves properes participacions?
TOST és un projecte que dins la precarietat habitual, ha anat sonant en concerts, festivals i mitjans. Aquests mesos de confinament i els immediatament propers m’han caigut tots els concerts. A Catalunya, com en molts d’altres països, és realment molt complicat que un músic, un artista -excepte alguns, és clar- pugui viure del seu ofici. Dedicar-se a la música sovint vol dir diversificar més enllà del fet de tocar. Ara només ens faltava aquesta situació per acabar-ho d’adobar. El fet de dedicar-nos a una cosa que ens fa viure, fa que la música i l’art no s’aturi del tot malgrat la situació. Però no és nou que la cultura, i més encara la cultura no oficial, pinta molt poc en aquest país.
Els meus propers concerts estan en quarentena! Ja us avisaré!
Moltes gràcies per les teves respostes i esperem escoltar-te en directe ben aviat.
Gràcies a tu per la feina que fas a Llegendàrium i per l’entrevista en profunditat.
Recupereu la ressenya de Tost aquí:
