Els ritus, les pràctiques i les tradicions al voltant del solstici d’estiu han arribat fins als nostres dies de manera abundant. Com tot, la major part d’elles ens han arribat de manera simplificada i secularitzada o, també, empaquetada per al consum ràpid, pop. Altres s’han recuperat i s’estan recuperant amb èxit arreu del país.
Tanmateix, les pràctiques del solstici d’estiu, en terres catalanes, són molt més riques i complexes del que avui podem pensar: la recerca de tresors, l’ús de l’aigua, tant la de la mar com l’aigua dolça, les pràctiques d’endevinació i fetilleria, les de guarició, la trobada amb els avantpassats i els esperits sense nom. En la mentalitat tradicional, les herbes, les pedres i la realitat tota assoleix característiques i propietats que la resta de l’any o no tenen o es fan difícilment visibles.
El solstici d’estiu és la cruïlla de cruïlles, el marge on totes les coses s’enfonsen a les cavernes de la terra, disposades a tornar a renéixer o s’eleven brillants, preparades per la caiguda.
Del revers del solstici d’hivern parlaré en aquesta sèrie d’entrades, reescrites i molt ampliades pel que fa a les anteriors entrades, dedicades als ritus i tradicions de juny. En aquesta, la primera, parlaré de celebracions al voltant de les fogueres, de pràctiques relacionades amb el Sant Joan dels nostres avantpassats, de temps llunyans i no tan llunyans. I, finalment, d’esperits que es fan presents per la Revetlla.
