Quan parlem de llibres sempre ho fem dels seus autors literaris, d’aquells que narren amb paraules. Els il·lustradors, quan hi són, tot sovint s’hi consideren una part, per dir-ho d’alguna manera, accessòria. Excepte per aquells bibliòfils que giren la seva mirada interior a les portades, a l’edició física del llibre, al seu disseny, la tasca de l’il·lustrador comença i acaba amb el «reclam publicitari» de la portada. Però, en realitat, no és així. Penso en els dissenys d’en Nicholas Roerich per a La Consagració de la Primavera o l’art d’en Robert Crumb amb Kafka. I encara més quan parlem de llibres de fantasia, de ciència ficció, de mites i llegendes, d’històries de fantasmes i d’horror.
Per exemple, cabdals i estremidores són les il·lustracions que Félicien Rops va fer per Les Épaves, d’en Charles Baudelaire, aquells foscos poemes perseguits i censurats de Les Flors del Mal. Famoses i importants, per si mateixes, són les il·lustracions que John Tenniel va fer per Alícia en Terra de Meravelles –i Lola Anglada a Catalunya, no ho oblidem–. Fins i tot, a voltes, l’il·lustrador n’és el protagonista, com l’Arthur Rackham amb el seu Llibre de les Fades, on l’artista ens regala la seva visió sobre els més famosos i clàssics dels contes de fades occidentals.
Elenore Abbott, Jessie Marion King, Stephen Gammell, Virgil Finlay… Molts artistes del pinzell han deixat una petjada tant o més important en l’obra d’incomptables autors i lectors, perquè la imatge salta directe del conscient a l’inconscient, es fa seu el terreny de la imaginació, salta de ment en ment en forma de símbol, de somni. I conforma, finalment, com veiem i vivim la realitat.
Havies treballat abans il·lustrant llegendes i mites?
No, ha sigut la primera vegada. Sí que havia il·lustrat contes infantils.
Com vas documentar-te per fer-les?
En el cas de les il·lustracions m’havia de centrar a fer la recerca a partir dels textos d’en Joan de Déu. La documentació primària ja em venia donada i podia aprofundir directament en buscar imatges impactants i referents visuals de cada zona.
Què t’inspira més de les nostres llegendes?
Sovint ens emmirallem en les llegendes i tradicions d’altres països, meravelloses igual, però fa que ignorem tot el potencial fantàstic que forma part de l’imaginari català. És important saber d’on venim, i conèixer les llegendes i tradicions d’altres temps que ens ajuden a entendre la idiosincràsia del nostre poble.
Quina relació creus que hi ha entre el món dels somnis i la imaginació, i la vida real? Com incideixen aquí les llegendes?
Hi ha molta relació. Sobretot per explicar fenòmens estranys, fenòmens meteorològics, pors, històries, espanta criatures… I sobretot ensenyar una altra manera de veure i explicar el món.
És necessària la fantasia, les llegendes, avui?
Molt necessaries. I ho demostra el gran interès que tenen les noves generacions en les novel·les fantàstiques. Necessitem recuperar els orígens que s’expliquen a través de meravelloses històries mitològiques. On tenen cabuda criatures majestuoses i fantàstiques que t’ajuden, t’acompanyen o et castiguen en innombrables indrets que ens transporten en altres mons. Només així es valora l’entorn i les criatures que viuen al nostre voltant. Tot està connectat. Qui sap si d’aquella falguera que ni te l’has mirat estan neixen menairons? Si no som capaços de respectar-ho, molt probablement mereixem que ens ataqui la Ginebreda.
Les criatures terrorífiques, com la Pesanta o el Marfantos, els has abordat d’una manera diferent a criatures, per dir-ho així, “més amables”?
Estèticament està abordat de la mateixa manera. Després d’una recerca geogràfica, dels espais per on es mouen, quines habilitats tenen i els colors dels paisatges, és configura una criatura com si es tractés d’un cadàver exquisit, on predomina sobretot les textures.
Les llegendes modernes, penses que també són llegendes?
Totes les llegendes tenen un origen. Totes han sigut creades per primera vegada. Se’ls ha de donar l’oportunitat, perquè el fet que es difonguin demostra que hi ha un interès a explicar-les i ser escoltades/llegides. I això m’encoratge, perquè vol dir que la gent té ganes de veure el món de diferents maneres.
Quina rebuda veus que tenen les llegendes i les tradicions a casa nostra?
Crec que tenen molt bona rebuda. Però encara queda molt per a fer. Recordo que de petita quan volia conèixer el perquè d’algunes tradicions o llegendes, m’havia d’adreçar al costumari català. Sort d’ell. Però actualment pots documentar-te en molts altres formats, que t’expliquen de maneres més diverses i ajuden que el coneixement de les nostres tradicions i sobretot el nostre imaginari siguin més a prop i més ric que mai.
Són ara més apreciades, doncs?
Crec que hi ha molts més medis per a difondre les nostres llegendes. Això fa que molta gent que potser no demostrava massa interès li doni una oportunitat. També hem de sumar que actualment Catalunya està més reivindicativa que mai, i això fa que ressorgeixin els orígens que expliquen com somia el nostre poble.
Aquest disseny de llibre de curiositats o de gabinet naturalista vuitcentista, d’on ve?
Des del primer moment que es va presentar el projecte, es va voler jugar amb una estètica científica que quedava contraposada amb la divulgació literària d’en Joan de Dèu. Juguem amb el format de les antigues enciclopèdies, ficcionant elements anatòmics de les criatures, vistes microscòpiques, etc. Però sempre fugint d’una simple catalogació.
Quines tècniques has emprat amb les teves il·lustracions? Les havies emprat mai abans?
Sí, més o menys sempre utilitzo les mateixes tècniques, passant pel transfer, el collage, el dibuix, pintura i un toc digital. Ensamblant i sobreposant diversos elements figuratius o abstractes. És un treball lent de capes, que permet que quedin escenes amb molta profunditat de plans, amb un toc barroc, i amb unes textures impactants.
Hi ha il·lustracions molt impactants, la de L’Arbre de la Vida o Lebedòntia, per exemple. En què t’has inspirat per fer les il·lustracions de les criatures i els indrets?
Tenint en compte que partim d’uns textos molt rics i d’una temàtica que permet jugar molt amb la imaginació i la fantasia, m’he inspirat sobretot en els colors i les textures dels paisatges que es narren. Vull recalcar que els dos llibres, s’inspiren un xic a les antigues enciclopèdies clàssiques del segle XIX, utilitzant un llenguatge fraccionat i ficcionant elements científics. Per emfatitzar algunes escenes utilitzo molt la profunditat, les textures i els contrastos.
Quins són els teus artistes de capçalera?
Uf! moltíssims, però alguns d’ells serien: El bosco, Sónia Pulido, Pat Andrea, Ignasi Font, Júlia Sarda Portabella, Wolf Erlbruch, Goya i Henry Darger.
Quan has fet il·lustracions de personatges reals, com Jacint Verdaguer, o d’espais reals, has consultat fotografies o has viatjat als llocs?
Faig una recerca del personatge i dels llocs reals. En algun cas he pogut visitar el lloc físic, però sovint el “timming” per il·lustrar és molt acurat i no ho permet.
Quan vas treballar amb Història mítica del Cap de Creus, va haver-hi algun espai que va seduir-te més que els altres?
És molt complicat escollir un sol lloc concret. Però si hagués d’escollir alguns dels llocs que em fascinen més serien les roques que es transformen en animals, des de l’illa de la rata a les diferents escultures naturals del paisatge de Tudela. Em sembla meravellós que el mar i el vent hi hagin esculpit la roca creant un paisatge totalment poètic i surrealista.
Seguiràs treballant en llibres de la geografia catalana?
M’encantaria, tenint comarques i espais tan rics en la geografia catalana.
En què ha canviat la teva visió sobre els mites, després d’haver treballat en aquests tres llibres?
Sempre m’ha agradat molt la mitologia. Explicar les coses que veig d’una altra manera. M’ha ajudat a conèixer molt més el nostre territori. El perquè de moltes tradicions. L’existència de criatures fantàstiques que mai n’havia sentit a parlar. Indrets que ofereixen coses inimaginables. I tot això està a casa nostra.
Em sento orgullosa de poder il·lustrar i explicar a la canalla que si van al bosc, mirin bé que poden veure com neixen els menairons, o que els arbres es cuiden uns als altres, i que orgullosament la religió cristiana no va poder esborrar del mapa una mitologia pròpia i centenària.
De totes les criatures que has fet, quina és la teva preferida?
Les meves criatures preferides són aquelles incompreses al llarg del temps. Com per exemple el Carmençó. Criatures que no tenien maldat però que al llarg del temps se les ha maltractat tant que acaben revoltant-se o amagant-se resignades.
Hi ha alguna llegenda o indret amb el qual, d’alguna manera, tinguis una relació personal?
Sóc nascuda i visc a Barcelona, però tinc una relació especial amb l’Empordà i l’Albera. El meu avi era de Palafrugell i he tingut la sort de créixer conjuntament en un triangle: Barcelona, Palafrugell i Cantallops (Albera). Cada vegada que haig d’il·lustrar alguna d’aquestes zones em fa especial il·lusió. Com per exemple el Castell de Requessens en el Castell d’iràs i no tornaràs.
Per anar acabant: quins és el teu proper projectes (si pot dir-se)?
Actualment estic en dos projectes de llibre divulgatiu infantil i un per a adults. No puc dir-te’n res més…
Recupereu les ressenyes
El gran llibre dels indrets fantàstics de Catalunya
El gran llibre de les criatures fantàstiques de Catalunya
Història mítica del Cap de Creus
Entrevista amb en Joan de Déu Prats
