Història i llegendes de la Festa Major de la Vila de Gràcia

Carrer Bonavista de Gràcia. Enllaç i font original al final de l'article.

Avui, la Festa Major de la Vila de Gràcia és una de les celebracions més importants i famoses de la ciutat de Barcelona. Els seus carrers guarnits ens embolcallen al pas dels somnis, caminem al seu voltant i, de sobte, criden alguna cosa molt més profunda que el mer plaer estètic, que també, o la meravella que ens retorna a l’infantesa, amb qui ens retrobem gràcies al conjur dels veïns i veïnes que han dedicat hores i hores a la seva confecció, creant una màgia propera a la disfressa, a transformar-se en un alter ego, en una altre ésser. A la il·lusió.

Els carrers, per uns dies, no són els carrers quotidians: Són una jungla, una ermita medieval, un cementiri esgarrifós, un OVNI per on entrar i sortir, el fons d’un mar steampunk, el ventre d’una bèstia gegant, l’escenari d’una pel·lícula romàntica o una divertida evocació daliniana. Perquè fer present el que no hi és, fent desaparèixer el jo, és quelcom que fan els nens i els mags.

Quin és el secret dels guarnits de la festa major de Gràcia? Per què hi ha quelcom en ells de fascinant? Potser això és una d’aquelles coses que val més no encotillar, no definir. I, simplement, viure-la i gaudir-ne! El secret el trobarem en la seva història, en la seva vida.

Viatgem al passat per descobrir-lo.

Campanar de Gràcia. Font

El naixement del poble de Gràcia

La història de la Festa Major de Gràcia va unida, íntimament, amb la mateixa història i caràcter de la Vila. Els historiadors indiquen que els seus inicis fundacionals van ser al voltant del convent de Nostra Senyora de Gràcia, aixecat el 1626 i conegut popularment com «Els Josepets», gràcies a la donació que el conseller de la ciutat, Josep Dalmau i la seva muller, Lucrècia Balcells, van fer-ne als carmelites descalços arran del dolor per haver perdut els set dels seus fills.

Aquest inici, que podria ser ben bé el d’una llegenda o mite fundacional, està documentat i desafia el que creiem com real o «llegendari». A poc a poc, al seu voltant, van aixecar-se masies i altres convents. Una de les masies més importants va ser la de Ca n’Alegre, de 1688 i, encara avui, podem veure l’església dels Josepets, a la plaça de Lesseps. A poc a poc van anar apareixent famílies que, allunyant-se de les muralles de la ciutat, s’establien al voltant de monestirs i masos.

A principis del segle XVIII, on avui hi ha Gràcia, hi podem trobar onze famílies. Encara no era un «poble» pròpiament dit, però el seu cor ja començava a bategar. Aquests primers pobladors és probable que gaudissin de relacions amb el poble gitano, doncs en aquells temps els gitanos sovint havien de romandre fora de les muralles de les ciutats amb les seves caravanes nòmades, on feien els seus negocis i oferien els seus espectacles.

Als primers pagesos van unir-s’hi artesans i, el 1767, trobem per primera vegada aquell territori anomenat com a «Gràcia». És important, per a copsar l’esperit gracienc, el fet d’entendre que aquesta població progressiva i l’adopció del nom «Gràcia» va anar sorgint popularment, a cop de voluntat i de manera més o menys espontània.

Tot sovint és difícil saber on neix un poble, però en el cas de Gràcia, per tenir un origen relativament modern, podem observar-ho en primera persona. Joan Amades ens descriu així com podia ser Gràcia d’un bell principi: «Gràcia, abans de l’expansió vuit-centista, estava formada exclusivament per pagesos, i fins força més ençà de mitjan segle passat la menestralia no hi aconseguí una mica d’importància. Un record de la puixança pagesa de la vella Gràcia són les nombroses cases de pagès que hom encara pot endevinar dins del seu terme mig confoses i absorbides pel pletòric creixement i urbanització de la vella vila».

També, cap a mitjans-finals del segle XVIII, algunes famílies benestants barcelonines van establir-hi les seves cases d’estiueig. Suficientment properes de la ciutat per tornar-hi en un moment i suficientment allunyades per no patir els rigors de la manca d’higiene, les ferums i els crims que existeixen a qualsevol ciutat. Però el nucli principal de Gràcia era de pagesos i menestrals, artesans i treballadors, esperit popular que s’anà accentuant amb l’entrada de la industrialització i l’obrerisme.

Ball pagès d’envelat. Col·lecció Joan Amades. Font: Tradicions de Gràcia

La lluita per la independència de Gràcia i l’inici de la Festa Major

És quan el poble de Gràcia prenia bona consciència de si mateix quan, de manera natural, neix la seva Festa Major. L’historiador Francesc Curet la situa el dia 15 d’agost de 1817, ara fa 202 anys. En aquell moment els graciencs celebraven el retorn de la Mare de Déu que es guardava a la Masia de Can Trilla, amagada allí perquè les tropes napoleòniques no la cremessin dins el convent de Jesús, durant la Guerra del Francès.

També, a principis del segle XIX, concretament l’any 1835, era coneguda la «festa dels pagesos de Gràcia», quan encara la indústria i l’obrerisme hi havia penetrat poc. Es citada en el calendari del Sarabal de Barcelona, però no la fa coincidir per sant Roc, el 15 d’agost. Era doncs, la festa dels pagesos, potser més important que la mateixa Festa Major cosa que va anar canviant amb el pas dels anys.

En aquell temps, entre el segle XVIII i la primera meitat del segle XIX, era molt important la dansa del contrapàs, com a altres contrades del país, especialment les pageses: «era obligat ballar-la d’etiqueta, ells amb gambeto i barret de xicra, o sigui de copa, i elles amb mantellina posada. Per més calor que fes i per insuportable que resultés el gambeto gruixut i atapeït, calia portar-lo durant el ball per efecte d’una estreta etiqueta molt rigorosament observada durant aquell temps. Les parelles, agafades de les mans, feien uns passos endavant i uns altres endarrera, ara ençà ara enllà, fins que havien donat la volta a tota la plaça, o sigui que feien les passes endavant i endarrera, això és: les passes i contrapasses, detall típic i propi del contrapàs». És molt probable que el contrapàs gracienc estigués relacionat amb el més rústic i rígid, sever, de la Catalunya pirinenca, perquè molts graciencs podien ser originaris d’aquell territori feréstec.

Després del contrapàs es ballava l’alegre contradansa, molt més animada. Es dinava amb un bon tiberi amb «l’olla de les quatre ordres mendicants», gallina, porc, bou i moltó. I finalment, ara sí, començava el ball rodó i els diversos balls amb més gatzara i llibertat.

Acabada la Guerra del Francès, els graciencs van decidir celebrar-ho amb una explosió espontània de balls i menjars populars. Podem suposar que, sumat al retorn de la imatge de la Mare de Déu, també hi havia l’alegria natural per la guerra finalitzada i el retorn dels joves a les seves llars. D’ençà d’aleshores cada 15 d’agost a Gràcia se celebrà una festa que, per voluntat popular, guarnia balcons amb flors i guarnits entre carrers, d’una manera propera a com feia, per exemple, durant Corpus. Aquesta expressió era una manera de fer visible l’alegria dels graciencs. Una manera visual, amb olors i textures, amb colors i amb alegria.

I, com és lògic, també hi havia el rerefons del naixement d’una consciència col·lectiva, com a comunitat d’homes i dones diferenciats de la ciutat de Barcelona. Gràcia va assolir la seva independència de la ciutat de Barcelona, d’una manera més estable, entre el 1850 i el 1897, quan va ser definitivament absorbit per la gran ciutat juntament amb altres pobles i nuclis del Pla de Barcelona. Però entre 1821 i 1849 va haver-hi fins a tres independències i tres retorns a la ciutat.

La primera va ser el 1821, per la Constitució de Cadis, després l’absolutisme cancel·là la seva independència municipal el 1823. El 1828, demanaren al rei Ferran la independència, a canvi de posar-li el nom de «Villa de San Fernando y Santa Amalia», amb els noms dels monarques. El que ens dóna idea de l’astúcia dels graciencs. El 1830 el monarca accedí, però mai va acabar de reeixir. I finalment, el 1849, tornà a demanar-se d’acord en la Constitució de 1845. El 1850 s’assolí la independència definitiva i la dignitat de Vila, fins al 1897.

Res uneix més a una comunitat que una lluita i, aquelles escomeses per ser un nucli autònom també forjaren el peculiar caràcter gracienc, sempre diferent de la resta de la ciutat. Una d’aquestes diferències de caràcter també la cita el folklorista Amades: «La pagesia gracienca estava distanciada del nucli barceloní que conreava la terra. Els barcelonins no es consideraven pagesos: es titulaven hortolans i tenien per patrons sant Nin i sant Non, mentre que els graciencs tenien per patró Sant Isidre, que ho és dels pagesos».

És difícil parlar del poble gitano, perquè malauradament la seva història ha sigut molt poc estudiada i, sovint, silenciada, però no seria forassenyat pensat que ja en aquest temps hi hauria gent romaní vivint a Gràcia permanentment. Si assoleixo nova informació, l’afegiré a l’article.

Festa Major de Gràcia el 1915. Font

L’obrerisme gracienc

Durant tot aquest segle XIX l’obrerisme va ensenyorir-se de Gràcia, les classes que abans eren pageses i menestrals, van entrar a treballar a indústries del cotó com el Vapor Puigmartí que hi havia al carrer d’aquest nom, conegut com el Vapor Nou, o el Vapor Vilaregut, conegut com a Vapor Vell, que era entre els carrers del Perill i Torrent de l’Olla. Més indústries van establir-se a la vila i, amb elles, la conflictivitat als carrers per les lluites obreres que volien unes millors condicions de vida.

La lluita obrera i l’acció directa va portar a alguns successos ben coneguts per la història, com el complot per assassinar l’amo del Vapor Nou, Puigmartí, potser la fàbrica més important del barri, amb uns 500 treballadors. El 1876 un incendi la destruí del tot. L’únic que en queda és una xemeneia a la Plaça del Poble Romaní. Algunes perduraren fins ben entrat el segle XX, com la fàbrica de sedes d’en Josep Reig, al carrer de l’Escorial, que s’ensorrà el 1962 i tràgicament va posar fi a la vida de quatre persones. El 1863 hi arribà el tren per primera vegada, el tren de Sarrià.

Durant aquesta època, les danses pageses van passar de ser ballades a l’aire lliure, en general davnat de l’església i a plaça, a ser ballades sota envelats. Aquests envelats són una altra peça clau de la transformació de la Festa Major de la Vila de Gràcia, juntament amb els guarnits.

El 1856 va ser un any d’insurrecció obrera, els revolucionaris van cremar la casa de la Marquesa, a Gràcia, i els set oficials monàrquics que s’hi refugiaven van ser assassinats. Setze graciencs van ser executats sense judici davant les ruïnes de la casa de la Marquesa, acusats d’aquests fets.

Però més famosa i coneguda va ser la Revolta de les Quintes a la Vila de Gràcia, de 1870, protagonitzada per aquells nois de diverses localitats del pla de Barcelona que el govern volia obligar a servir dins l’exèrcit espanyol, en nombre de fins a 40.000. Els graciencs van avisar de l’arribada de l’exèrcit, que volia emportar-se els mossos a la força, fent repicar una vegada i una altra, la campana de la Plaça Orient, avui Plaça de la Vila. Aquesta campana va fer néixer una llegenda d’aquelles on no se sap on comença i on acaba la realitat i la ficció. La Campana de Gràcia, coneguda popularment com «la Marieta», va passar a ser un element llegendari dels mites de la ciutat de Barcelona, donant nom a un famós setmanari satíric republicà.

Es diu que va ser una dona pobra, de classe obrera, qui la tocava una i una altra vegada, sense aturar-se mai. Els militars li disparaven amb canons i amb fusells, però per molt que els militars disparessin a la campana, aquesta seguia tocant amb un to esquerdat i persistent i, finalment, aturà als militars atemorits pel toc de sometent que cridava a una gran Revolució. Aquella dona era l’esperit de l’obrerisme, encarnat en una figura humil.

Antoni Esclasans, en un article de 1932, ens diu que: «Quan els revoltats ja eren part d’allà de la muntanya, sonava encara el toc de la Campana de Gràcia. Quan les forces hagueren entrat, fou descoberta la feta d’aquella dona; i després de detenir-la hom la tancà a la presó d’Alcalà d’Henares. Tres anys després i ja proclamada la República, (Valentí Almirall) demanà el perdó de la velleta al president Estanislau Figueres, i aquest el concedí.» Aquesta llegenda o fet històric també ens parla de l’esperit gracienc.

La destrucció i duríssima repressió a la qual va sotmetre l’exèrcit espanyol a la Vila de Gràcia quedà reflectida en, per exemple, l’apel·latiu que li donaren al general encarregat de la repressió, Eugenio de Gaminde, conegut en cançons populars i en poemes satírics com el «General Bum-Bum». Era Gràcia un poble eminentment republicà i obrer, ja al segle XIX. Molts més successos caracteritzaren la relació de les lluites obreres amb la Vila.

Gravat de la Revolta de les Quintes. Font

La transformació de la Festa Major

En aquest context de lluita per la independència, cohesió popular, industrialització i lluites obreres, la Festa Major va anar evolucionant d’acord amb l’esperit dels graciencs. Així, d’una festa que havia començat com quelcom relacionat amb un esdeveniment religiós, amb un toc proper als guarnits de Corpus, va anar-se transformant en una tradició popular, els guarnits van anar prenent embranzida i els carrers començaren a disputar-se entre ells qui ho feia millor i més espectacular, amb idees enginyoses i la col·laboració de tots els veïns i veïnes.

A principis del segle XX ja hi havia més de 100 trams de carrers guarnits, tots ells diferents. Un nombre inimaginable avui. Els guarnits florals inicials van anar-se fent-se més elaborats, la primera llavor per als posteriors i espectaculars guarnits de carrer que representen diferents escenes.

Tant era l’èxit popular de la celebració que el 1935 els graciencs van voler-se organitzar sota una mateixa entitat, però la Guerra Civil esbotzà les seves il·lusions. No va ser fins al 1956 que es recuperà, amb la Federació de Comissions i Associacions de la Festa Major de Gràcia: lògicament, en castellà, degut a la situació política de dictadura. I també el moviment falangista va supervisar-la, no fos cas que es recuperés l’esperit que la caracteritzava.

Arribada la democràcia, la Federació va poder utilitzar el seu nom en català i la Festa Major s’anà normalitzant dins la cultura popular catalana. El 1997, la Generalitat la fa Festa Tradicional d’Interès Nacional i, així, arriba fins avui, quan forma part d’una expressió que cada any guanya més fama i interès dins i fora de la ciutat de Barcelona. Com aquell article de La Campana de Gràcia que deia: «Lo poble vol ser libre y no consentirá may en ser esclau!»

Hem sigut testimonis, doncs, d’un trajecte apassionant que va parell a la història d’una Vila i d’una comunitat, els graciencs i gracienques, que han donat a llum amb la seva il·lusió a una festa major autènticament viva, en plena transformació. Vibrant.

D’alguna manera indesxifrable, amb l’esforç alegre dels veïns, amb la seva música, amb la seva disbauxa, gràcies a la «disfressa», a la màscara, ens retrobem amb el verdader caràcter de les seves gents, de l’esperit desvetllat de la Vila de Gràcia. La impostura, com en el teatre, com en les representacions quan ens vestim amb la pell «de l’altre», és més real que la mateixa realitat perquè fa que ens trobem amb allò que la realitat nua no mostra, allò que és realment important i que no té nom, perquè no pot definir-se.

Com només succeeix dins els somnis.


Portada del 8 de maig de 1870, de La Campana de Gràcia, el mateix any de la Revolta de les Quintes. Font

Bibliografia i enllaços per saber-ne més

AMADES, Joan (1950). Tradicions de Gràcia. Hesperia, Barcelona

CAPDEVILA, Jaume (2014). La Campana de Gràcia. Lleida, Pagés.

¡Abaix les quintes!, article aparegut a La Campana de Gràcia

Enllaç oficial de la Festa Major de Gràcia, on podreu trobar-hi moltes fotografies antigues

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada