Vikings als Països Catalans (II i final): La visió del fylgja

Els cavallers normands del duc Guillem el Conqueridor. Al Tapís de Bayeux, de 1066
Els cavallers normands del duc Guillem el Conqueridor. Al Tapís de Bayeux, de 1066. Les seves armadures, armes i estil de combat són molt similars, o els mateixos, que els de la majoria de personatges dels que parlem en aquest article

Venim de la primera part de l’article: Vikings als Països Catalans (I): Sang Foc Mort


Les ombres de les bones i les males accions tot sovint entren una dins de l’altre.

La Saga de Gísli el Proscrit

Canviaformes

Gravat d'una placa de bronze de l'era Vendel descoberta a Öland, Suècia
Gravat d’una placa de bronze de l’era Vendel descoberta a Öland, Suècia. Hi ha un berserker i, qui se suposa és Odin, a l’esquerra. També s’ha interpretat com a un guerrer dansant. La imatge del guerrer dansant està desdoblada.

Pels antics escandinaus el «fylgja» és un esperit que acompanya a la persona durant tota la vida. És, simbòlicament, una part de nosaltres, és nosaltres mateixos i és el «doble». Normalment el fylgja, que sol ser femení, apareix durant els somnis o en estats de trànsit, on pot posseir a la persona, però també es pot veure despert, a la llum del dia, fet que els escandinaus identificaven com un auguri de mort propera. Els fylgjur més famosos són aquells que es relacionen amb un animal.

Segons ens indiquen diverses sagues, aquest esperit animal estableix una relació amb la persona, tot sovint d’ençà del seu naixement, menjant-se la placenta del nounat. En dues de les sagues més famoses, la Saga d’Egil i la Saga del Rei Hrolf Kraki, se’ns descriuen les transformacions de guerrers en animals que, posseïts pel seu fylgja, poden tornar-se ossos o llops o, millor dit, assumir característiques i trets d’aquests animals, trets com una gran força, astúcia, ferotgia o coratge. Aquests són els famosos «berserker» –«camisa o pell d’ós»– que, segons les sagues i diverses fonts, podien presentar-se en combat en un estat de trànsit i coberts per la pell d’un animal, un ós, un llop –Úlfhéðnar– o un senglar vermell –Svinfylking–.

Però no tots els fylgja eren animals, en les sagues de proscrits, com Gísli o Grettir, aquests tenen trobades amb fylgja humans, femenins, parts d’ells que, com «dísir», els avisen de fets terribles. Ni tots els fylgja posseïen guerrers. Ni és una tradició exclusiva dels pobles escandinaus. En el folklore irlandès, per exemple, a una figura relativament similar l’anomenen «fetch», que també forma part de la tradició del «doble». O podríem parlar dels «Vilkacis» –«Ulls de llop»– de la tradició lituana. Com indica el professor Lecouteux en el seu clàssic «Fées, sorcières et loups-garous: histoire du double au Moyen Âge», el doble era una tradició ben establerta arreu d’Europa, dels països bàltics a la Bretanya. I com l’antropòleg Robert Eisler apuntà en la seva controvertida obra mestra sobre la violència «Man into Wolf», la tradició dels canviaformes era més o menys habitual en l’Europa indoeuropea de l’Edat del Ferro i perdurà, en diferents països, fins a l’edat mitjana i moderna.

I, més enllà d’Europa, els esperits totèmics d’algunes tribus nord-americanes no deixen de ser un «fylgja de la comunitat», un «egregor col·letiu» que pot arribar a posseir la comunitat en moments determinats, guiats pels bruixots que fan d’intermediaris entre els dos mons, així en guerres poden ser posseïts per l’esperit del búfal, o en festivitats per l’esperit de la guineu; i estirant molt del fil també podem parlar dels Cinc Animals o Cinc Elements dels Estils shaolin del Sud de les escoles de kungfu xinès de Guangdong i Fujian, que troben el seu origen en els llegendaris monjos Jueyuan i Bai Yufeng; o les 12 formes animals del Xin Yi Quan o les tècniques del cavall i el mico del T’ai chi ch’uan, per dir-ne solament algunes. En el trànsit de combat que empren els mestres de les arts marcials xineses relacionades amb les formes animals, hi ha implícita una transició home-animal.

Però, un moment, què té a veure això amb Catalunya? I amb la relació dels vikings amb els catalans? Sobre si va haver-hi canviaformes a Catalunya, vaig deixar entreveure alguna cosa quan he parlat de bruixeria i en el primer article de l’home llop a Catalunya, però en parlaré molt més en la seva segona part, dedicada al Pare Llop. El que ha de quedar clar és que, molt remotament, tant els escandinaus com els catalans comparteixen un substrat molt vague en les seves arrels indoeuropees i, més properes, germàniques, en el seu substrat got i franc. Podríem dir que aquesta és la primera relació que hem de tindre en compte entre els dos pobles, les arrels que s’estenen a través de la història i d’una sèrie de trets culturals i tradicions que s’estenen per tota Europa.

I, com veurem, en certa manera els escandinaus van ser el «fylgja» dels catalans en determinats moments de la seva història.

Robert Guiscard, l’astut fill de la guilla

Alfons de Poitiers, Comte de Tolosa, i Ramon Berenguer III. Interpretació del segle XII
Alfons de Poitiers, comte de Tolosa, i Ramon Berenguer III, comte de Barcelona. Interpretació del segle XII

La traïció d’un amic és pitjor que la d’un enemic.

La Saga de Gísli el Proscrit

Ramon Berenguer III el Gran és un dels comtes catalans amb una història apassionant. Casat amb la filla de l’heroi de gesta castellà, El Cid, María Díaz de Vivar, amb el dot d’ella retornà a Catalunya l’antiga espasa de virtut –màgica– dels comtes d’Urgell, Tisó, que Martí de Riquer relaciona com l’espasa principal del futur rei en Jaume. Després emprengué una política decidida per unir l’Occitània al casal de Barcelona i així es casà amb Dolça de Provença que, en l’època, es deia que era una de les donzelles més boniques de la cristiandat i amb la que incorporà grans territoris occitans. De l’empenta de Ramon Berenguer l’Occitània i Catalunya restaren unides per llaços polítics i matrimonials diversos, fins a la Croada contra els càtars.

El seu regnat començà després d’un fet que ha donat origen a una de les nostres llegendes més importants, «La Perxa de l’Astor». Quan el seu pare, «El Cap d’Estopes» –així l’anomenaren, perquè era molt ros–, va ser assassinat pel seu germà bessó al gorg d’en Perxistor, a Gaserans. L’astor, com si fos l’esperit animal del Cap d’Estopes, va ser el que va desvetllar l’assassinat a traïció del seu germà. En realitat El Cap d’Estopes morí durant el setge de Gualba, però El Fratricida i el seu partit de nobles renunciaren a promoure una guerra civil per fer-se amb el comtat, si el deixaven governar sense tenir descendència legítima i no casar-se mai. Així, quan el seu tiet, que també va ser el seu tutor –paradoxes medievals–, va marxar a Terra Santa per morir a Jerusalem durant la Primera Croada, Ramon Berenguer pogué finalment governar. Per un altre article deixaré la llegenda de la Perxa de l’Astor, i perquè a un remot gorg del Montnegre se li atribueix una llegenda on es llençà el cos d’un cabdill en el seu interior.

La dona del Cap d’Estopes era Mahaut –Mahalta o Mafalda– d’Hauteville, la primera filla de Robert el Guiscard –que significa «l’astut», «la guineu», «amb recursos»–, que visqué gran part del segle XI. Guiscard era un aventurer normand del que es podria escriure una novel·la o fer diverses pel·lícules, fill d’una família noble molt menor que es deia descendent d’Hialt, un viking que arribà a Normandia amb les tropes del llegendari cabdill Rollo, a qui el rei franc Carles el Simple cedí terres i la mà de la seva filla, la princesa Gisla. A la Normandia, segons el mite, Hialt fundà el poble d’Hialtus Villa –«El Poble d’en Hialt»–, que també pot fer referència, simplement, a Haute Ville –«High Town», poble alt–, d’on la nissaga agafà el nom del llinatge.

Robert Guiscard és declarat duc pel papa Nicolau II. Interpretació del segle XIV
Robert Guiscard és declarat duc pel papa Nicolau II. Interpretació del segle XIV

La historiadora bizantina Anna Comnena, filla d’emperadors, que creixé tot just després de la mort de Guiscard, el descriu així: «Robert era normand de naixement, d’orígens foscos, amb un caràcter inquietant i una ment completament malvada; era un lluitador molt valent, molt astut en els seus assalts per aconseguir riquesa i poder dhomes importants; en assolir els seus objectius, era absolutament imparable. Era un home d’estatura immensa, superant fins i tot els homes més grans; tenia una complexió rubicunda, el cabell clar, les espatlles amples, ulls blaus on cremaven espurnes de foc. En un home ben format, es busca amplitud aquí i esveltesa allà; en ell, tot era admirablement ben proporcionat i elegant.» Si Anna Comnena no va «decorar» la descripció, que probablement escoltà de testimonis de primera mà, tenim amb Robert Guiscard el prototip d’aventurer viking que tots tenim al cap i que es pot veure en sèries de televisió com «Vikings».

Guiscard, l’astut, participà en la conquesta normanda de tota la Itàlia del sud i els seus orígens eren molt humils. Era el sisè fill d’un petit noble de la Normandia, com a sisè fill poques esperances de fer fortuna podia tindre. Els seus germans grans Guillaume Bras-de-Fer i Drogon havien arribat a l’Apúlia com a mercenaris i estaven acomplint grans gestes, partícips d’aventures i conquestes. Per ell semblava que ja no quedava res. Però assolí les més grans fites, passant de ser un aventurer sense terres que sortí de Normandia, solament amb la companyia de cinc genets amics seus i trenta infants segons les fonts de l’època, a ser duc de l’Apúlia, de Calàbria, príncep de Salern i sobirà de Sicília.

La seva història és massa llarga i rica per incloure-la aquí.

Sikelgaite, la ferotge filla de l’ós

Brynhild (1897), interpretació romàntica de Gaston Bussière de la valquíria i donzella guerrera del foc
Brynhild (1897), interpretació romàntica de Gaston Bussière de la valquíria i donzella guerrera del foc

Mai he tractat en secret els fets malvats, ni he fet accions repugnants;

malgrat tot, amb molt de gust et mataré.

Brynhildr, la donzella guerrera. Saga dels Volsungs

I si l’avi de Ramon Berenguer el Gran era un gran heroi normand, la seva àvia no es quedava enrere. La segona dona de Guiscard va ser Sikelgaita, una princesa lombarda. Els lombards eren un poble germànic que té els seus orígens a Escandinàvia, d’aquí el seu nom Sichelgaite o Sikelgaita.

L’«Origo Gentis Longobardorum» –Origens del poble lombard–, ens diu que els Winnili eren una petita tribu del sud d’Escandinàvia, dividida en tres grups que van marxar a altres terres. Els Winnili eren una tribu salvatge que valorava per sobre de tot la seva llibertat. Els Vàndals, tribu germànica molt més nombrosa i poderosa que ells, els obligà a escollir entre tributs o guerra. Ells escolliren la guerra i, segons l’«Origo», va anar així: Els Vàndals es van preparar per a la guerra i van consultar a Wotan –Odin–, que va respondre que donaria la victòria a aquells a qui veuria primer a l’alba. Els Winnili eren menys nombrosos i Gambara –la líder dels Winnili– va demanar ajuda a Freya, que va aconsellar a totes les dones Winnili que es lliguessin els cabells davant de la cara com si fossin llargues barbes i marxessin en línia a la guerra amb els seus marits. A l’alba, Freya va girar el llit del seu marit perquè ell mirés cap a l’est i el va despertar. Així que Wotan va veure primer als Winnili, i va preguntar: «Qui són aquests de les barbes tant llargues?». I Freya va respondre: «Senyor meu, tu els has donat el nom, ara dóna’ls també la victòria!» D’ençà aquell dia, en que les dones combateren al costat dels seus marits, els Winnili van ser coneguts com els «Barbes Llargues» –en llatí, Longo Bardus–.

Molt s’ha debatut si les donzelles de l’escut, les skjaldmö, van existir realment. Però a més a més de les cites en diferents documents i llegendes, per citar testimonis arqueològics, després d’unes proves d’ADN el 2017 es va descobrir que la «tomba del guerrer de Birka», trobada el 1889, era en realitat un enterrament funeral d’una guerrera viking d’alt rang. I més enllà d’aquest mite i de la controvèrsia que encara existeix entre els acadèmics sobre les guerreres, Sikelgaite, si hem de fer cas de les cròniques de l’època i properes, era una dona ferotge, valenta i molt intel·ligent, que acompanyà al seu marit a la guerra en nombroses ocasions fent honor al passat guerrer de les seves antecessores, comandant els seus propis guerrers en batalla, establint estratègies i setges.

Tomba de Birka, a Suècia. El dibuix és de Hjalmar Stolpe i es realitzà l'any de la seva troballa, el 1889.
Tomba de Birka, a Suècia. El dibuix és de Hjalmar Stolpe i es realitzà l’any de la seva trobada, el 1889. En ella hi han les restes d’una guerrera viking, acompanyada de diverses armes i els esquelets de dos cavalls, a més d’un joc de taula, el Hnefatafl, una mena de precursor dels escacs, que indica que era una estratega (una oficial que comandava homes a la batalla) i una guerrera professional de rang.

Segons Anna Comnena, a la Batalla de Dyrrhachium contra l’Imperi bizantí del seu pare, Aleix Comnè, Sikelgaite es plantà al mig del combat amb armes i armadura, per enardir als seus homes contra el poderós exèrcit bizantí, com si fos una de les llegendaries skjaldmö –les «donzelles de l’escut»–. Va anar així: En aquesta batalla s’enfrontaren els varegs, vikings suecs que s’establiren a Rússia i Ucraïna i que formaven la Guàrdia personal de l’Emperador, les tropes d’elit més poderoses de l’Imperi, en les quals també hi havia molts anglosaxons que fugien de la conquesta normanda d’Anglaterra per part de Guillem el Conqueridor. Els varegs s’enfrontaren contra els normands de Guiscard i els lombards de Sikelgaite, tots ells també descendents d’escandinaus.

Quan el cos central de l’exèrcit bizantí fugí davant la violència i l’habilitat dels normands de Guiscard, aquests es trobaren amb els varegs, que van mantenir el lloc, malgrat que l’exèrcit bizantí es desfeia al seu voltant. Per ells, que havien hagut d’exiliar-se d’Anglaterra per culpa dels normands, era una qüestió que anava més enllà de lluitar per diners per un senyor o un altre, era personal. Així, juntament amb alguns homes de l’elit de l’Emperador, contra tot pronòstic van emprendre una contra-càrrega contra els normands i aquests no van poder detenir-la, fugint cap a la platja, espantats davant la seva ferotgia. Els varegs brandaven massives destrals de combat, amb les que esquinçaven homes i cavalls per igual. El flanc dret dels normands també havia caigut davant els varegs. I amb el centre de l’exèrcit desfet, tot semblava perdut per ells; però allà, davant el mar, apareix Sikelgaite vestida d’armadura i cridant a no rendir-se mai, aixecant alta l’espasa. I ella va conduir els normands en un últim assalt que els conduí a la victòria, donant ales als flancs.

Aquesta resistència a ultrança va fer que Guiscard tingués temps de reorganitzar el seu flanc dret i emprendre una sèrie d’astutes accions que van fer que bizantins, serbis i turcs, que estaven aliats amb els bizantins, fugissin. La batalla estava guanyada. Heu de saber que Sikelgaite, en aquell moment, era una dona de mitjana edat i mare de diversos fills.

I, quan torneu a pensar en els comtes catalans, recordeu que eren descendents de la guineu i de l’ós.

Roger de Tosny, el cruel fill del llop

Una de les primeres figures normandes que trobem directament relacionades amb la guerra contra els sarraïns, per part dels nobles catalans, va ser la de Roger de Tosny, contractat per la comtessa Ermessenda de Carcassona després de la mort del seu marit, i en aquell moment comtessa regent de Barcelona. Tosny era una figura proscrita de la Normandia, ell i el seu pare van ser expulsats de les seves terres per part del duc Ricard II. Les seves accions es trobaven principalment al mar on, amb actes de pirateria com feren els seus avantpassats vikings, actuà contra els corsaris musulmans al servei de Mujàhid, una figura intrèpida i cruel del món musulmà, però també culte i coratjós. Mujàhid era un antic llibert, que va acabar essent emir de Dènia i de Mallorca per mèrits propis i un enemic a l’alçada de Roger de Tosny.

Durant tota l’edat mitjana, i fins ben entrada l’edat moderna, el terror que els corsaris sarraïns causaren en nombroses poblacions dels Països Catalans va ser innumerable. Atacaven els pobles costaners ràpidament, a la recerca de béns i sobretot d’esclaus, que després venien en els mercats del Nord d’Àfrica. Els atacs d’alguns cabdills corsaris musulmans eren especialment cruels i sagnants, tant és així que en moltes poblacions catalanes ha quedat memòria d’aquests fets, i la mateixa disposició urbanística i enclavaments on s’aixecaven els pobles estava afectada per aquests atacs, perquè solien respondre a la necessitat de defensar-se. Hi havia pirates sarraïns que actuaven per compte propi, però també hi havia corsaris al servei de dignataris musulmans, que aquests utilitzaven per saquejar i causar el terror, dintre de la guerra de ràtzies i constants atacs i contra-atacs medievals.

Fotograma de la pel·lícula de TV3, Ermessenda, on apareix Roger de Tosny
Fotograma de la pel·lícula Ermessenda. En aquesta pel·lícula apareix Roger de Tosny

En aquest context d’horror causat pels corsaris, la comtessa Ermessenda decidí contractar a Roger de Tosny per portar la guerra al mar, al mateix territori dels corsaris, i no resignar-se a tindre una actuació passiva, arribant a conquerir diverses poblacions i provar nombroses ràtzies en territori islàmic. Tosny també participà en l’heroica defensa de Barcelona contra els musulmans, el 1023. Tanta era l’estima que la comtessa li tenia que, perquè no tornés a la Normandia, li cedí la mà de la seva filla Estefania.

I és que, com diuen les cròniques, tanta era la seva habilitat en la seva lluita contra el sarraí que es guanyà el sobrenom de «Devorador de moros». Contra ells no s’estava de lluitar amb les mateixes armes psicològiques de guerra brutal. Segons la crònica del monjo Adhemar de Chabanais, la seva crueltat era tanta que: «Tan prompte arribat, Rotger, havent fet captius els sarraïns, a cada un d’ells dia rere dia i a la vista de tots, en feia trossos, com si es tractés d’un porc cuit en calderes, i els hi posava per menjar; i en una altra casa, amb els seus, simulava menjar-se els trossos de l’altra meitat. Després d’haver-ho fet amb tots, el darrer que quedava presoner, com per negligència, el deixava fugir, per tal que anunciés als sarraïns aquestes noves portentoses. Desanimats a causa del terror, de la veïna Hispània, demanaren amb el seu rei Muset la pau a Ermessenda, comtessa de Barcelona, i s’obligaren a pagar un tribut anual.»

Malgrat tot, el 1024 abandonà definitivament Catalunya i tornà a la seva terra, perdonat pel duc.

Robert Culley, el valent fill de l’àguila

Roger de Llúria, el gran almirall de l'Armada Reial, fou un noble italià d'ascendència normanda. Avui no en parlarem d'ell
Roger de Llúria, el gran almirall de l’Armada Reial que capitanejà els llegendaris i ferotges almogàvers, fou un noble italià d’ascendència normanda. Avui no en parlarem d’ell.

«Aquí enterro el bastó de níð (maledicció) i declaro aquesta maledicció contra el rei Eirík i la reina Gunnhildr», va girar el cap de cavall per enfrontar-lo al continent. «Declaro aquesta maledicció als esperits de la terra que allà hi viuen, i a la terra mateixa, de manera que tots es desviïn, que errin perduts i no trobin el seu lloc,  fins que facin pedaços i expulsin del territori al rei Eirík i a la maleïda reina Gunnhildr». Va col·locar el bastó de níð al cim del penya-segat i el va deixar al vent; va guiar els ulls del cavall sobre la terra i va tallar runes fosques damunt el bastó, i va dir totes les paraules de la maledicció.

La Saga d’Egil Skallagrímsson

Però no solament els nostres comtes van estar emparentats amb els escandinaus. Nombroses famílies normandes s’establiren a Catalunya. Un d’aquests llocs va ser al Camp de Tarragona, i aquesta és la seva història.

La història dels normands de Tarragona és la història de Robert Culley. Robert era un altre aventurer normand, fill de Cullei, l’actual Radobanges, a la Normandia. Com Guiscard, Culley era fill de la petita noblesa guerrera normanda i, no tenint cap més ofici que la guerra i no podent heretar, va marxar a fer fortuna amb el comte normand Rotró de Perché, enrolant-se com a mercenari al servei del rei d’Aragó, Alfons el Bataller. El 1115 el trobem lluitant a Navarra a favor d’Aragó i, més tard, dedicà el seu ofici principalment a la lluita contra els sarraïns, primer a Saragossa i després en tot un seguit de batalles: Tudela, Tarassona, Calataiud, Daroca… Alfons el Bataller era cosí del comte Rotró, per tant també tenia ascendència normanda.

Tanta era la confiança que el rei aragonès veié en l’experimentat cavaller normand que, el 1124, li donà la governació de la recentment conquerida Tudela per defensar-la de possibles contraatacs sarraïns i organitzar el territori. Però, no sabem els motius, malgrat haver lluitat nombroses vegades al seu costat, dos anys després Robert Culley i el rei aragonès partiren camins i el normand passà a Catalunya. A casa nostra fou conegut amb el nom de Robert d’Aguiló i l’arquebisbe de Tarragona, Oleguer, li cedí el principat de Tarragona, que va ser conquerida definitivament el 1116 per Ramon Berenguer III el Gran, del que ja hem parlat.

Amb el principat, Oleguer li donà a Robert d’Aguiló la governació de la ciutat i nombroses terres al Camp de Tarragona. S’ha d’entendre allò com una voluntat de defensar el territori. Les terres entre el Gaià i el Francolí i més enllà eren terres despoblades, de frontera, molt perilloses, on no hi havia pràcticament cap llei i que estaven sotmeses a ràtzies i saquejos constants. Per això poca gent s’atrevia a anar fins allà a repoblar-les. Així, Robert donà diversos senyorius a nobles i famílies normandes que l’acompanyaven. I, fins i tot, diuen les cròniques que va realitzar un viatge a la Normandia a la cerca de valents que volguessin colonitzar la terra.

D’aquests nobles i famílies normandes, d’origen viking, sorgiren molts pobles de l’actual Camp de Tarragona, com Riudoms, que fou donat a un noble normand que aquí es conegué com a Arnau de Palomar i que fou el primer senyor de Riudoms. Robert d’Aguiló desbrossà les antigues runes romanes de Tarraco i establí el seu castell i llar en una de les torres romanes que encara quedaven dempeus. Sota la seva direcció part de l’antiga esplendor romana tornà a Tarragona, que durant molt temps no va ser res més que una muntanya de pedres oblidades i maleïdes. Van ser anys de durs treballs i de bandositats i enfrontaments constants contra el sarraí, però també començà una guerra de poder a tres bandes pel nou principat en el bàndol cristià.

Cap al final de la seva vida s’enfrontà amb el nou arquebisbe, Bernat Tort, home de confiança del comte de Barcelona, que volia que les terres i la ciutat tornessin a mans de l’Església i que no fossin heretades pel fill de Robert, Guillem. Després de moltes disputes i intervencions del comte Ramon Berenguer IV, que mirava amb desig la ciutat i el Camp de Tarragona, el 1154, Robert d’Aguiló, envellit i malalt, morí després d’haver renunciat a allò pel que havia lluitat i sagnant tota la seva joventut. El seu fill Guillem no renuncià i defensà el llegat del seu pare amb les armes, i l’ajut dels nobles normands que repoblaren la terra, contra el nou arquebisbe Hug de Cervelló.

Guillem fou assassinat a la recentment conquerida Tortosa, el 1168. Però els germans més joves de Guillem, Robert i Berenguer, feren venjança, assassinant al seu torn a l’arquebisbe, diuen que a les mateixes escales de la Catedral de Tarragona, exiliant-se ràpidament a Mallorca, d’on tornaren més endavant, perdonats per Guillem de Torroja, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona, germà del Gran Mestre de l’Orde del Temple, Arnau de Torroja. El principat de Tarragona quedà integrat al Comtat de Barcelona i a l’Església, d’on tampoc tornà a sortir. Però els orígens normands del territori, després dels esforços de Robert d’Aguiló, es mantingueren per sempre, establint un lligam amb la terra en un llegat invisible que ni verins, ni dagues, ni or, podien esborrar.

Conclusió

La relació dels pobles escandinaus, vikings i normands, amb les terres de parla catalana, no és exclusiva de la nostra terra. A més del substrat comú que tots els pobles europeus comparteixen, com ja vaig comentar a l’anterior article, els escandinaus s’estengueren per tota Europa a través de conquestes, matrimonis i repoblaments. Foren un poble valent que tot sovint treballà com a mercenari, a causa de la seva gran fama i habilitat com a guerrers. Els personatges dels quals hem parlat avui no són tots els que tenen relació amb la nostra terra, però sí que són alguns dels més importants. Potser algun dia tornaré a parlar-vos de personatges menys coneguts, com Robert Crispin o els que participaren en la conquesta de Tortosa. I hem de tindre en compte que no tot el que hi ha escrit a les cròniques és tot el que va ser. Probablement hi havien relacions anònimes, desconegudes, que no han sobreviscut fins als nostres dies.

Per tota Europa, primer com a pagans i després com a poble més o menys cristianitzat, els crits dels fills d’Odin i Freia ressonaren d’Est a Oest, de Nord a Sud, canviant la història europea i, també, catalana, per sempre.


Pots llegir el primer article d’aquesta sèrie aquí: Vikigns als Països Catalans (I): Sang Foc Mort

Us deixo una bibliografia per si voleu ampliar el tema i saber-ne més.

Canviaformes

Claude LECOUTEUX (1992), Fées, sorcières et loups-garous: histoire du double au Moyen Âge, Imago, Paris

Fantômes et revenants au Moyen Âge (1987), Imago, Paris

Robert EISLER (1948, 2014), Man Into Wolf: An Anthropological Interpretation of Sadism, Masochism and Lycanthropy, West Press

Robert Guiscard i Sikelgaita

Huguette TAVIANI-CAROZZI (1996), Le Terreur du monde: Robert Guiscard et la conquête normande en Italie, Favard, Paris

Danny CHAPLIN (2015), Strenuitas. The life and times of Robert Guiscard and Bohemond of Taranto: Norman power from the Mezzogiorno to Antioch, 1016-1111 A.D., Amazon, edició digital online

Internet

Aquí les fonts són tant nombroses que us recomano que, si esteu interessats, busqueu per diferents entrades. Però us deixo tres punts de partida ben interessants:

Els vikings a Espanya, al blog d’Antoni Ripoll

Robert d’Aguiló i els seus descendents al Penedès, al blog del Penedès medieval

Vikings, a la revista Sàpiens

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada