La Víbria (I): Melusina i la dansa dels enigmes

Melusina és descoberta. Il·lustració de Marina Polo

Ens trobem al centre de la cruïlla. Observeu-la bé, perquè aquest el cor de la joia, d’on neix la melodia de l’enigma. Amb la víbria podríem agafar el viarany de les dones d’aigua, les fades i esperits enganyosos, les alas i les rusalka eslaves, la Loreley alemanya, els númens dels rius i les gorgues, les sirenes i els herois de les aigües com el Cavaller del Cigne. També podríem entrar per un segon viarany, aquell dens d’or obscur de les Grans Serps, guardianes de tresors que poden beneir i destruir, el misteri de la dissolució, el Cuc immens que dorm en el racó més llunyà del camí i finalment els dracs, el poderós mite europeu que rau al ventre de la terra esperant l’heroi incaut.

I, encara més, una tercera via menys transitada que les altres dues i coberta d’esbarzers, la de la bruixa arcaica, dama del Desordre i la Nit, afamada d’innocents i creadora de realitats mai imaginades, les Lil mesopotàmiques, éssers híbrids i desafiants de l’ordre com les arpíes i les vrykolakas gregues, les làmies romanes i les monstruoses òlibes humanes, criatures nocturnes que entren, januis clausis, per les portes sense obrir-les i guaiten pacients al somiador per devorar-lo.

Però ara caminarem una mica pels tres, perquè dels tres beu la víbria. Sabem que la víbria moderna és una barreja de drac, humà –en general dona, però no sempre– i que té ales, com a principals atributs. Que és un ésser bàsicament heràldic i que, amb variacions, protagonitzà llegendes populars i cortesanes. I ha quedat configurada a Catalunya com un drac amb dos pits exagerats, bec d’au nocturna i rapinyaire i ales de rat-penat, aquí l’heretem de la cultura cortesana i heràldica del nord de França, però va passar per molts afegits i canvis fins a arribar a la figura codificada i definida que coneixem.

A mesura que s’anava transmetent anava diferenciant-se del drac de tradició ancestral, una figura que es perd en el temps i de qui en aquest article no parlaré, perquè prefereixo deixar-ho per altres articles. Perquè, com sempre escric, els éssers nascuts dels somnis de la terra són de difícil definició i desafien tota cotilla, neixen, s’adapten, canvien o moren, adopten nous vestits, significats i motius al llarg del temps. O s’obliden per sempre.

Entrem pel primer camí, el de les grans serps.

Siegfried mata el drac Fafnir al Crepuscle dels Déus. Arthur Rackham. 1908

Orígens cortesans: Guivre, la serpent

Al regne de França del segle XII, en temps del rei Lluís el Jove, s’emprava el mot guivre, vouivre o wyverne, entre altres variacions dialectals i en la seva forma més simple era un drac serpentí sense ales ni forma humana, un drac clàssic, aquells grans cucs primigenis que no tenien potes. Però era un inici, una llavor, que a poc a poc s’aniria adaptant a les contrades i als temps. La seva arrel etimològica més antiga ve del llatí vipera, escurçó o serp verinosa, que va donar el mot francès guivre.

Això ens dóna la pista de què era un mot culte, emprat en ambients erudits com a sinònim –més o menys– de serpent o drac, però això no vol dir que el mot guivre fos creat de zero per la cort francesa o que en ambients populars no fos coneguda. El drac sempre ha sigut un ésser molt popular, dins i fora dels cercles cultes, protagonista de nombroses llegendes de tradició oral. Però sí que, clarament, la víbria és un ésser que va construir-se durant l’edat mitjana central-baixa i la primera edat moderna en uns ambients cortesans amb elements importats d’arreu: orals-populars, de l’Orient, literaris, heràldics, mitològic-erudits i de tota mena.

Cap al 1160 trobem documentat el mot wivre com a sinònim de gran serp en la influent novel·la de cavalleries Floris et Blancheflour –«El que pertany a la Flor» i Blancaflor–, una de les primeres cavalleries de l’aristocràcia francesa en ser obertament romàntica i cortès2, allunyada de les violentes i sagnants històries amb escenes de combats, duels i tornejos que tant agradaven, com la història d’Havelok el Danés a l’Estoire des Engleis –Història dels anglesos– del cronista anglonormand Geoffrey Gaimar, de 1135-40, convertida en novel·la entre el 1280 i el 1290 i reescrita nombroses vegades. En aquest ambient aristocràtic de mitjans del segle XII, erudit i trobadoresc, que sabia llegir i identificar perfectament símbols i històries en clau, hem de cercar aquesta primera llavor.

Potser el mot wivre va ser recollit de La Chanson de Roland per l’escriptor anònim de Floris et Blancheflour. La Cançó de Rotllà o Rotllan és la cançó de gesta per excel·lència de França, escrita entre el 1040 i el 1115, on trobem la línia «serpenz e guivres, dragun e averser». Hem de pensar que entre 1040 i 1115 el manuscrit de la Cançó més antic que conservem va anar reescrivint-se i aquest, també, beu de fonts anteriors, populars-orals transmeses pels joglars de camí i taverna i altres cultes d’època carolíngia. Les hipòtesis sobre la creació de la Cançó de Rotllà són moltes, d’ella es conserven diversos manuscrits, però els historiadors actuals més o menys estan d’acord que «l’autor» principal, com a mínim qui li dóna la primera forma escrita és un tal Turold que signa «ci falt la geste que Turoldus declinet».

La importància d’això rau on aquest Turold, com el seu antropònim indica, té un origen normand. Endemés, el manuscrit d’Oxford de la Chanson, copiat vers el 1090, també és una versió anglonormanda. Turold és una versió llatinitzada del nom escandinau Þórvaldr, Thorvaldr. Els normands, com vam veure en el segon article dels vikings a Catalunya, eren colons escandinaus portats pel líder noruec Rol·ló a la Normandia francesa que es barrejaren amb els descendents dels gal·loromans i els francs que allà hi vivien.1

I malgrat que Turold era un nom habitual entre els normands, hi ha historiadors que l’identifiquen amb el Turold que apareix al famós Tapís de Bayeux confeccionat a la dècada de 1070, on es narra la conquesta d’Anglaterra pels normands. Com indica el mateix tapís, veiem a Turold en el joglar que agafa les brides de dos cavalls. I és important perquè si una de les primeres fonts escrites on trobem el mot guivre està escrit per un joglar normand amb arrels escandinaves amb una llunyania d’una a dues generacions, com a molt, potser hauríem d’afegir a la víbria unes gotes d’influència escandinava.

Com hem vist, a la Chanson el guivern està equiparat amb serpents i dracs; wivre, tal com la trobem a Floris et Blancheflour, és una variació dialectal, element que també ens indica que era un mot viu, estès en la tradició oral cortesana de diferents feus francs. És ben possible que l’autor anònim del Floris ni tan sols estigui influenciat per la Chanson, sinó que senzillament la víbria, el guivern original que començava a separar-se del drac, era un ésser habitual de les narracions heroiques i llegendàries dels aristòcrates francs, especialment dels normands sense diferenciar-se gaire, encara, del seu «avi», el drac.

Primera representació medieval europea d’un drac alat, al bestiari anglès MS Harley 3244. De la importància dels bestiaris monacals i de l’heràldica en parlaré més en el següent capítol, dedicat al Drac de Sant Llorenç del Munt.

Les ales del drac

Fins ara hem seguit pistes etimològiques i històriques de l’origen de la víbria, però no com a drac alat ni ésser híbrid humà-drac, sinó com a una versió de serp monstruosa.4 He dit que en aquest article no parlaria del drac en si mateix però cal fer referència al fet que a Europa, en la seva particular visió d’aquesta criatura, durant l’edat mitjana unirà elements de l’antiguitat egípcia i grecollatina, de l’Orient Mitjà a través de la Bíblia i, tot això, al damunt de les tradicions folklòriques autòctones de cada contrada europea. I és en algun moment dels segles XII al XIV quan hem de buscar la inclusió de les ales al drac, com a mínim a un nivell popular, documentable.

I tenint present que a altres continents, com a Àsia o Amèrica, sí que trobem serps alades molt més antigues. I que a l’antiguitat mediterrània hi ha una riquesa de formes serpentines molt gran, també amb ales, però no en el concepte que posteriorment serà «el drac».

El mot en anglès mitjà wyver està documentat per primera vegada al segle XIII, després de la conquesta normanda, derivat de l’anglo-francès wivre, que hem vist més amunt. A Anglaterra va identificar-se amb una figura cèltica i anglosaxona anterior, pròpia de la seva tradició. En aquest sentit el medievalista anglès William Sayers aporta una pista molt interessant, dient que wyvern és una fusió entre el mot francès guivre i l’anglès antic wiver, que significa llança o javelina, identificant la forma de la serp amb una javelina «que mossega». Això ens indica, com apunta Sayers, que la serp alada no es coneixia o no era popular a Anglaterra abans del segle XIII.

Per exemple, al poema èpic anglosaxó Beowulf –escrit entre el 975 i el 1025– trobem un wyrm, un gran cuc –la paraula anglesa per cuc és worm– o draca, que amb la seva mossegada verinosa mata l’heroi Beowulf després que aquest hagi derrotat el monstruós Grendel i la seva terrible Mare.3 Però el wyrm o draca de Beowulf no gaudia de potes o d’ales, tampoc té ales el famós drac Fafnir, derrotat per l’heroi Sigurd a la Saga dels Volsungs islandesa, escrita o recollida de la tradició cap al 1270.

La primera vegada que podem documentar un drac alat europeu és cap al 1260, al bestiari anglès MS Harley 3244, on veiem il·lustrat un drac amb quatre ales. És una referència erudita feta per un monjo anglès dominicà anomenat Peraldus. De nou, veiem com el guivern formava part de la cultura literària. D’ençà de la baixa edat mitjana, del segle XIII i posteriors, trobem dracs amb ales arreu d’Europa, per exemple a Itàlia, a Verona, trobem el Manoscritto membranaceo, realitzat cap al 1270, on veiem Sant Jordi matant el drac, ara sí, alat.

Encara trigaria un temps a penetrar a la cultura popular, però la figura estava creada. La paraula anglesa wyvern no la trobem documentada fins al segle XVII i, sempre, en relació amb l’heràldica, perquè a l’heràldica moderna anglesa el wyvern era el drac amb ales i dues potes, però el drac en tenia quatre.

Però, ara, hem d’abandonar el camí de les serps i embarcar-nos en el de l’aigua.

Nagaraja, el rei dels naga, en un relleu hindú. Els tres aspectes de les serps són representats per tres déus-serp germans: Shesha o Ananta, el més gran, és un devot de Vishnu, representa l’aspecte bondadós de les serps, com el déu egipci Mehen, són devoradores de plagues com les rates. Ananta fa de coixí de Vishnu, d’ell en té cura. Vasuki, el Rei dels Nagas, és un devot de Shiva i és l’aspecte savi i il·luminat de la serp. Takshaka és l’aspecte verinós i destructor, és el germà jove i el tractat amb més temor pels hinduistes, ell no té gairebé culte, excepte per part dels il·luminats aghori que segueixen el camí de mort. En aquest relleu podem veure a Vasuki amb la seva germana Manasa.

L’humà-serp en els cercles erudits

Fins ara no hem parlat de cap híbrid humà-serp. De nou, si anem a Orient sí que en trobem com, per exemple, les antiquíssimes nāga de l’hinduisme, una raça d’éssers semidivins que poden adoptar forma humana, humana-serp o totalment serp. Els nāga, com el drac clàssic europeu, regnen a l’inframón en coves o a l’interior de la terra on guarden or, gemmes i tresors, el Naga-loka. També vam veure a l’article de llegendes de Portugal, l’antiga Ophiussa, terra de serps, on trobem llegendes on una criatura híbrida humana-serp es converteix en protectora o destructora de la terra, on també vaig parlar del culte de la Gran Deessa a les serps de l’illa de Creta, del 1600 aC.

Com aquesta figura serpentina i alada va reformular-se, transformant-se en una fusió entre humà i serp? «El Fisiòleg», llibre alexandrí del segle IV dC i un dels primers bestiaris mitològics de la història, va fer molta fortuna a l’Europa medieval seguint la fundació de monestirs i en ell trobem representada una «proto-víbria» en la forma d’un escurçó femella. I el Bestiari de Berna, del segle VIII, recull les idees del Fisiòleg, mostrant-nos una parella d’escurçons mascle i femella, que són anomenats víbries. Però aquí encara no podem parlar d’una víbria pròpiament sinó d’una segona llavor, que s’ha d’unir amb la del drac alat.

La criatura estava creixent dins del rovell de l’imaginari col·lectiu, esperant el seu moment per sorgir de la boira de la imaginació. La unió entre bèstia monstruosa i humà neix de les més antigues tradicions indoeuropees i, entrada l’edat mitjana, penetrarà en els ambients monacals, simbòlics i erudits. Pel folklorista i narrador francès Starcante –Claude Seignolle–, la víbria era pels monjos medievals la femella del drac, amb tot el que implicava simbòlicament. L’historiador i lingüista Claude Lecouteux afegeix que, durant l’edat mitjana, la víbria era un símbol de traïdoria, enveja i hipocresia que solament entenien els erudits.

El trobem per ermites i esglésies romanes de tot el continent, en la seva forma primitiva sempre va en parells masculí-femení, remarcant el seu caràcter enigmàtic, amb curioses representacions on al mascle se’l representa com una serp amb cara d’home barbut i a la femella una serp amb cara de dona que dóna a llum dos escurçons pel ventre, tal com fan les serps. És en aquestes figures simbòliques on hem de cercar la unió entre el guivern primitiu i l’híbrid humà-serp.

Fontaine à chagrin, la Font del dolor a Lacrost, França, on es situa una llegenda popular que diu que la víbria anava a beure de les seves aigües. Com Melusina, la reunió amb les aigües és quan la bèstia és més feble, perquè és quan renova el seu cicle canviant, quan s’ha de submergir per tornar a ressorgir com la Lluna, supeditada a les onades i a les profunditats.

La dona-serp en la cultura popular

Però ara ens hem d’allunyar de llibres erudits, perquè també la cultura oral i popular tenia nombroses tradicions i llegendes relacionades amb dones mig serp o amb contalles de fades de les aigües, com les dones d’aigua i fum catalanes. La seva estructura dramàtica és molt similar, per no dir la mateixa en moltes ocasions: fada que s’enamora d’un home, li diu que viurà amb ell a canvi que no trenqui un Secret, mentre viu amb ell és regat amb benediccions, però finalment trenca el Secret i la desgràcia cau sobre ell. En alguns relats com en el del Cavaller del Cigne, entre d’altres, s’inverteix i és l’home qui demana guardar el Secret a la dona.

De dones d’aigua, com de dracs, aquí no parlaré, perquè tenen els seus propis articles, com aquest de la vall del Tenes, on parlo d’una de les versions més antigues i clàssiques d’aquesta llegenda. Una de les llegendes europees més vives de la víbria és la que trobem al poble de Couches –Saône-et-Loire, la Borgonya–, on es troba documentada el 1328 i cada vint anys d’ençà del 1888 celebren la Fête de la Vivre, on recorden la victòria del poble sobre aquesta criatura. A la mateixa regió de Saône-et-Loire, al poble de Lacrost, trobem la Fontaine à chagrin –La font del dolor–, on la llegenda diu que hi anava a beure una víbria i quan un dels vilatans la matà per fer-se amb la pedra preciosa del seu front, l’enterrà dins la font, que d’ençà d’aleshores resta emmetzinada.

Les serpents amb cabellera i/o amb una joia al front, símbol del seu tresor interior, són molt habituals en la cultura popular, també la catalana. Amb elles tampoc m’hi estendré. Però, com a exemple més clàssic i popular parlaré de la llegenda de la fada Melusina, mig dona mig serp, filla de l’illa d’Avalon. Així que tornarem a la tradició cortesana francesa, qui la transformà i la uní a mites indoeuropeus i més endavant cèltics que van ser absorbits per la «matèria de Bretanya», el cicle Artúric. El cor d’aquesta llegenda, des d’on va divulgar-se més, es troba al centre de França, al Franc-Comtat, la Lorena i la Borgonya. També a Luxemburg. I durant la baixa edat mitjana i l’edat moderna la podem trobar a la Vendée, la Bretanya, la Normandia, el Poitou on és anomenada Faramine, passant per les Illes Britàniques.

Segons Claude Lecouteux un dels referents més antics de Melusina ens ve d’Heròdot, que en el seu quart llibre de la seva «Història» ens narra la trobada d’Hèrcules amb una dona serp. Aquesta rondalla Herodot probablement la recollí de la tradició oral dels escites celtes, amb qui convisqué. La forma més coneguda d’història d’amor tràgica de la fada la recull Walter Map –un dels primers a escriure, també, sobre la Cacera Salvatge– al segle XII, en el seu llibre «De nugis curialum», on fa recompte de diverses rondalles d’origen cèltic.

I la forma fixada de la llegenda és la que escriví Jean d’Arras el 1392, en el seu «Livre de Mélusine». En ella ens aturarem.

Melusina fuig convertida en drac. Gravat al Llibre de Melusina de Jean d’Arras. Strassburg, 1477. Observeu el detall de les aigües que s’escampen per sota del castell al pas de Melusina, que sembla ofegar la terra amb elles.

La Melusina de Jean d’Arras

La versió d’en Jean d’Arras ens explica que el rei d’Escòcia Elynas durant una cacera coneix Pressyne, una bella fada, i ambdós s’enamoren bojament. Així es casen amb una sola condició: que Elynas no entri mai a la seva cambra quan ella doni a llum o es banyi. I Elynas respecta el seu desig, però quan la donzella fada dóna a llum a tres nenes el rei entra a la cambra, descobrint la forma monstruosa de Pressyne. Aquesta fuig a l’illa d’Avalon amb les seves filles, l’illa màgica on espera el rei Artur la fi dels temps i on viuen Merlí i Morgana.

Quan compleix quinze anys, Melusina descobreix la història de traïció del seu pare i fuig d’Avalon amb les seves dues germanes petites cercant venjança, així que capturen el seu pare i el tanquen dins d’una muntanya, amb les seves riqueses. Pressyne s’enfurisma quan descobreix el que han fet i les castiga, convertint la princesa Melusina en una serp de cintura en avall cada dissabte, dia de trobada de les bruixes d’acord amb la cultura popular europea.

Més tard el cavaller Raymond troba a Melusina al bosc de Poitou i li proposa casar-se, com la seva mare havia fet. Ella accepta, amb la condició que ell mai entri a la seva cambra el dissabte. Amb ella al seu costat, la terra de Raymond cobra vida i les collites i els rius sempre estan vius i plens, a més a més ella li dóna una sèrie de fills amb qualitats extraordinàries com gran força, intel·ligència o sensibilitat, però sempre amb alguna deformitat física, doncs són fills d’una fada i un humà i la seva natura es troba entre ambdós mons.

Això fa que les sospites de Raymond vagin creixent, sumat a les enraonies de la mare del cavaller i la cort, que desconfien de Melusina. Finalment, un dissabte aquest trenca la promesa i descobreix la seva forma de serp-dona però ella, a diferència de la seva mare, el perdona. Un temps més tard, durant una forta discussió, ell crida que és una serp monstruosa davant de tota la cort. És aleshores quan Melusina adopta la forma d’un terrible i majestuós drac i marxa a Avalon amb els seus fills, per no tornar mai més. Solament deixa a Raymond dos anells màgics, però la terra tornà a ser erma i seca.

Aquesta llegenda és molt similar a la nostra de la dona d’aigua i la pinta d’or. Com totes les històries d’amor entre una fada i un humà conté tots els elements clàssics, perquè ens està explicant alguna cosa més que una simple contalla: La naturalesa híbrida, el tabú que finalment es trenca per una traïció de l’home, la terra que torna a la vida amb la presència de la fada, l’objecte màgic…

La Bella Melusina. (Die schöne Melusine, Julius Hubner, 1844). Que Melusina sigui descoberta, en dissabte, dins del seu bany no és casualitat. El bany és el retorn, momentàni, a les aigues primordials d’on neix Melusina, filla de l’illa d’Avalon en la Matèria de Bretanya. En aquest quadre del romàntic alemany Julius Hubner podem tornar a veure aquesta relació, on Melusina és sirena i drac.

Dansa d’aigua i cel

Com mostra la llegenda de la Fontaine à chagrin, la víbria està relacionada amb l’element de l’aigua; element representat per les serps en una antiquíssima relació que es perd en la prehistòria i on ara no entrarem. Ens centrarem en Melusina i la víbria.

Segons el medievalista Jacques Le Goff, Melusina simbolitza la fertilització del feu, les aigües que aporten la vida a la terra. Lecouteux escriu que el seu cos pot recordar als meandres d’un riu. I l’escriptora George Sand, a Légendes rustiques, ens parla dels estanys de la Brenne, on la víbria és anomenada Gargelle. A la Vendée la víbria a vegades és confosa amb una mena de sirena reptiliana. També diferents versions del conte de Melusina la descriuen com un ésser aquàtic, mig rèptil mig dona. En moltes tradicions locals la víbria tot sovint va associada a fonts, on beu i es banya. És el moment en què la víbria se submergeix a l’aigua quan és més feble i els homes aprofiten per matar-la o robar-li els seus secrets.

Un altre element habitual de les llegendes de la víbria és que guarda secrets, generalment representats com a joies o tresors, com les naga. Aquest tresor el pot portar incrustat al front o pot estar al fons de llacs o rius, on la víbria el vigila amb zel. Aquest tresor sol fascinar als homes i, com ens explica Paul Sévillot a Le Folklore de France, la recerca del tresor de la víbria és un motiu molt habitual per tota França, on la trobem en nombroses llegendes. En algunes localitats, com a Brétigny en Côte-d’Or, la víbria porta una corona enjoiada que, com narra la llegenda de Lai Sarpan du Bois du Roz, és cobejada per cavallers de tot el regne.

Però aquí, encara, no hem d’imaginar la víbria que avui coneixem. Per fer-ho hem d’unir aquestes històries de fades i dones d’aigua, d’esperits híbrids entre aquest món i l’altre, de serpents que guarden tresors, amb les del guivern alat.

El drac original, el més antic, com hem vist en altres articles de dracs, és una criatura de la terra i de les aigües, del ventre humit i fosc hi ha cultures orientals, com a l’Índia, on antigament no es distingia entre l’element terra i l’element aigua, però una serpent alada era un concepte relativament estrany a l’Europa de l’alta edat mitjana, que sí que trobem en cultures antigues de l’Orient i el Creixent Fèrtil, com Egipte o Babilònia. És la unió de dos oposats, el que hi ha a sota i el que hi ha a dalt, que en documents hermètics i alquímics com la Taula de Maragda del segle VI, d’origen aràbic-egipci, trobem units.

La unió dels dos conceptes, una dona drac que pot volar, és la unió de dos elements, l’aigua i el cel, com la pluja que citava Le Goff, com la tempesta de la irada Melusina, dos elements contraris que es troben reunits en una sola i enigmàtica dansa.

Desembarquem i entrem pel tercer i últim camí: el més obscur dels laberints.

El Petó de la Fetillera (The Kiss of the Enchantress, d’Isobel Lilian Gloag, 1890), inspirada pel poema romàntic Làmia, d’en John Keats, Isobel Lilian Gloag la pinta com la descriu el poeta, mig dona mig serp, fetillera i ballarina. Dóna la vida i dóna la mort, fins i tot al més poderós dels cavallers.

Dama del Somnis i el Desordre

Paral·lelament a la seva difusió erudita i cortesana, l’aparença i motius simbòlics de la víbria van anar canviant i s’adaptaren a les tradicions locals, que li afegiren motius diferents. A Berry la dotaren d’un cap masculí i barbat, recordant a la criatura originaria que trobem a El Fisiòleg i que, en realitat, remet a l’element demoníac. A Bergisson adoptà la forma d’au rapinyaire, malgrat que la seva història és la mateixa que la de la Faramine, una au nocturna que recorda a les làmies romanes. A la Gâtine la víbria és una bèstia de quatre potes, cap de gat i llarga crinera, mantenint el cos draconià. Ens pot fer gràcia però el gat no deixa de ser, també, un animal nocturn.

En versions més extremes, la trobem sincretitzada amb estranyes criatures com la Tarasca o la Coulobre, figures desendreçades, trencaclosques impossibles amb molts animals i parts humanes, veritables representants del Desordre.

Alguns etnòlegs i folkloristes han relacionat a la víbria amb el culte a una hipotètica Gran Mare Terra, amb atributs ctònics i serpentins –com Isis o Hècate– que són associats a aquesta tradició religiosa. Però, en realitat, és probable que hàgim de fixar-nos més en la seva part nocturna i monstruosa, la d’aquelles criatures que no han fet fortuna popular més enllà d’alguns cercles. El bec de rapinyaire ens parla de les seves ànsies violentes i fugaces, per bé que també ens dóna una imatge de criatura noble, per l’heràldica medieval el lleó i l’àliga eren dos dels animals més nobles del bestiari. Però aquí estarien més relacionades amb aquelles làmies o criatures de la nit mig òliba mig dona, que robaven infants i atacaven als viatgers solitaris, les arpíes i les vrykolakas gregues.

Aquest caràcter nocturn és reforçat per les ales de rat-penat, que ens recorden que el seu territori és el de la nit –simbòlica–, el dels secrets i els dobles sentits: la víbria és un enigma de l’ànima és, per tant, una criatura del temps de l’entreson. Ara, així, podem entendre millor les paraules de Lecouteux quan diu que, pels monjos medievals, era una criatura enganyosa i murri. Els seus atributs femenins, les mamelles, responen a la visió misògina que es tenia tot sovint de les dones durant l’edat mitjana, perquè moltes vegades s’ha caracteritzat a la dona com algú propens a la banalitat, la hipocresia i la superficialitat venjativa.

Però no tot l’element femení era vist com a negatiu a l’edat mitjana, al contrari. També, seguint la tradició de l’antiguitat, com escriu Jacques le Goff s’associà la serp a la dona i a l’inconscient femení i ambdues a les aigües, per diferents motius: el seu moviment ondulant, com a ball sensual, remet a energies sexuals; que mudi la pell –resurreccions periòdiques– l’associaren a les fases de la lluna, al creixement de la vida vegetal, a les marees i a la menstruació, en resum, a les energies latents de la terra, així com al poder regenerador de les aigües.

Però com també observaren que les aigües són dissolvents –també en l’alquímia medieval– i els cicles són inconstants i enganyosos, per això la víbria també guarda aquest caràcter que pot resultar perillós per a l’incaut que no conegui el seu llenguatge. La serp o serp-dona és una representació de les forces vitals que són alhora creadores i destructores. En el seu cos i en el seu ball lent i serpentí expressa els enigmes de l’inconscient femení, tot allò que s’oculta darrere de la vida i la mort i que no podem agafar amb la part racional de la ment.

Enigmes que poden significar tresors i glòria pel noble i el valent… o la desgràcia pel fals i l’incaut que no sap ballar.

Però ara… és moment de tornar al centre de la cruïlla, al principi del camí.

*

En el proper article de la víbria, dedicat al Drac de Sant Llorenç del Munt, parlarem de la transmissió d’aquest ésser mitjançant els bestiaris medievals, la cultura heràldica nobiliaria i l’impacte que això tingué a Catalunya. I, sobretot, parlaré dels orígens d’aquesta llegenda catalana, de la seva evolució i de tots els documents i autors que la recolliren.

 


1 En realitat, probablement Rol·ló era Hrólfr el Caminant, fill de l’aristòcrata skald Hildr Hrólfsdóttir –una de les dones escandinaves que tenim documentades com a skalda, és a dir, era una «trobadora» de gran estatus entre els escandinaus– i Rognvald Eysteinsson, comte de Møre a Noruega i, segons la Saga de les Orkney –Orkneyinga saga–, un dels creadors del comtat d’aquelles illes al nord d’Escòcia. D’acord amb la biografia escrita a finals del segle X pel cronista franc Dudon de Saint-Quentin, Hrólfr el Caminant pactà amb el rei franc Carles III el Simple conservar les terres franques que els escandinaus havien guanyat i colonitzat a canvi de servir-lo, d’un títol nobiliari i  la mà de la seva filla –probablement, il·legítima– de cinc anys, Gisla. Hrólfr es batejà el 912 com a Robert, es convertí al cristianisme i va fer de Rouen la seva capital, dividint el territori cedit pel rei franc entre els seus cabdills, guanyant l’autoritat entre tots els colons víking del que seria la Normandia, així com la protecció dels francs que allí vivien enfront d’altres cabdills víking de la Bretanya i Cotentin.

2 A mitjans del segle XII l’amor cortès i les regles trobadoresques havien penetrat fins al moll de l’os dels ambients cortesans del nord de França, provinents de l’Occitània gràcies a la reina consort de França –i després d’Anglaterra–, la culta Elionor d’Aquitània, unida en matrimoni amb Lluís el Jove. Ella regnà a França entre 1137 i 1152 i canvià les regles de la poesia francesa, en portar amb ella tota la influència cultural occitana: músics i poetes, artistes i narradors, artesans i actors.

3 La Mare d’en Grendel, un dels personatges de la literatura èpica medieval més intrigants, segueix éssent objecte de debat entre els acadèmics i, malgrat que es desconeix què és o quina aparença té exactament, mostra clares característiques inhumanes que l’apropen a la bruixa arcaica, a aquells trolls escandinaus que no eren els actuals éssers brutals i monstruosos del folklore, sinó que un troll era aquell que posseïa l’Art de la bruixeria i practicava la nigromància, les arts negres prohibides per llei a la societat escandinava, perquè podien matar a distància, emmetzinar i cometre altres actes deshonrosos.

Vortigern i Ambros observen la lluita dels dracs roig i blanc. Il·lustració de la Història dels Reis de Bretanya, d’en Geoffrey of Monmouth. Segle XV

4 No sempre els dracs europeus són intel·ligents representants del mal, imatge influenciada per la figura del drac d’Orient Mitjà a través dels llibres de la Bíblia cristiana. A Gal·les trobem serps murris i, com a mínim, amb una agenda pròpia, sense ser malignes en si mateixes i com a representats o protectores de la terra. Al Mabinogion –narracions tradicionals gal·leses compilades entre els segles XII i XIII–, a la història de Lludd and Llefelys trobem com el drac roig –Y Ddraig Goch– lluita amb el drac blanc, invasor de la terra gal·lesa i el rei de Britània, Lludd, els adorm amb aiguamel per consell del seu germà Llefelys de França.

El drac daurat sobre fons blanc, l’Y Ddraig Aur, segons la llegenda recollida per Geoffrey de Monmouth el 1136 a la Historia regum Britanniae, va ser l’estendard que Uther Pendragon va fer onejar quan els celtes britànics van enfrontar-se a l’últim assalt dels saxons. Aquest estendard va ser heretat pel seu fill, el Rei Artur. I, en la història real, va ser onejat pel cavaller gal·lès Owain Glyndŵr a la batalla de Tuthill el 1401, en la resistència contra els anglesos. El drac daurat, símbol de resistència a ultrança de la terra gal·lesa, arrelava en el drac roig del rei del regne gal·lès de Gwynedd del segle VII, actual drac de la senyera de Gal·les, que adoptà el llinatge Tudor.

Solament com un exemple entre molts de l’antiguitat, a Egipte també trobem altres exemples de deïtats serpentines protectores com Mehen, que en els Textos dels Sarcòfags –2100 aC aproximadament–, ajuda al déu Ra a derrotar a la serp maligne Apep.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada