La Víbria (I): Melusina i la dansa dels enigmes

El bany de Melusina. Il·lustració de Marina Polo

Ens trobem al centre de la cruïlla. Observeu-la bé, perquè aquest el cor de la joia, d’on neix la melodia de l’enigma. Amb la víbria podríem agafar el viarany de les dones d’aigua, les fades i esperits enganyosos, les alas i les rusalka eslaves, la Loreley alemanya, els númens dels rius i les gorgues, les sirenes i els herois de les aigües com el Cavaller del Cigne. També podríem entrar per un segon viarany, aquell dens d’or obscur de les Grans Serps, guardianes de tresors que poden beneir i destruir, el misteri de la dissolució, el Cuc immens que dorm en el racó més llunyà del camí i finalment els dracs, el poderós mite europeu que rau al ventre de la terra esperant l’heroi incaut.

I, encara més, una tercera via menys transitada que les altres dues i coberta d’esbarzers, la de la bruixa arcaica, dama del Desordre i la Nit, afamada d’innocents i creadora de realitats mai imaginades, les Lil mesopotàmiques, éssers híbrids i desafiants de l’ordre com les arpíes i les vrykolakas gregues, les làmies romanes i les monstruoses òlibes humanes, criatures nocturnes que entren, januis clausis, per les portes sense obrir-les i guaiten pacients al somiador per devorar-lo.

Però ara caminarem una mica pels tres, perquè dels tres beu la víbria. Sabem que la víbria moderna és una barreja de drac, humà –en general dona, però no sempre– i que té ales, com a principals atributs. Que és un ésser bàsicament heràldic i que, amb variacions, protagonitzà llegendes populars i cortesanes. I ha quedat configurada a Catalunya com un drac amb dos pits exagerats, bec d’au nocturna i rapinyaire i ales de rat-penat, aquí l’heretem de la cultura cortesana i heràldica del nord de França, però va passar per molts afegits i canvis fins a arribar a la figura codificada i definida que coneixem.

A mesura que s’anava transmetent anava diferenciant-se del drac de tradició ancestral, una figura que es perd en el temps i de qui en aquest article no parlaré, perquè prefereixo deixar-ho per altres articles. Perquè, com sempre escric, els éssers nascuts dels somnis de la terra són de difícil definició i desafien tota cotilla, neixen, s’adapten, canvien o moren, adopten nous vestits, significats i motius al llarg del temps. O s’obliden per sempre.

Entrem pel primer camí, el de les grans serps.

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.