Hi ha llegendes modernes, creades ahir. Hi ha altres mites, creences religioses que arrelen en el temps, que podem remuntar-les mil·lennis enrere gràcies als esforços combinats de la mitologia comparada, l’antropologia, la lingüística i l’arqueologia. Una d’aquestes llegendes arcaiques és la del camí de les ànimes que va cap a l’oest, on es pon el sol, i la del ferotge gos que guarda l’entrada a l’altre món, al final del camí, en el camp de les estrelles. Només aquells que poden travessar la seva vigilància poden accedir al món dels morts, on les ànimes esperaran el moment de la reencarnació. En el mapa que és la nit i les estrelles, els avantpassats hi van veure reflectides les seves creences, la nit com a mirall de la terra i de l’interior dels individus. Així doncs, el Camí de Sant Jaume esdevindrà el riu de les ànimes, guardada per la constel·lació del Ca Major i, en ella, l’estrella Sírius, la més brillant del cel nocturn, el gran guardià de la mort.
Aquest mite és universal, dels Andes a Escòcia, de Portugal a Sibèria. El Principat no n’és una excepció. En aquesta entrada, seguint les proposades pels mecenes, coneixerem llegendes i tradicions de la Via Làctia i el Ca Major, de Catalunya i de la resta de territoris catalanoparlants. I farem comparatives amb altres indrets del món, per veure les seves similituds i diferències.
Continguts:
La Vià Làctia, les ànimes i la llet maternal
Els finisterrae i el Camí de Sant Jaume
El gos que guarda la terra dels morts, versions d’arreu
L’estrella Sírius en el folklore català
