Si poguéssim endinsar-nos pel viarany d’un bosc primari de fa milers d’anys, veuríem un paisatge molt diferent del de la majoria de boscos actuals. Altes fagedes pintarien la llum de tardor en ocres i daurats, els enormes oms rivalitzarien amb gegants de llegenda i també hi trobaríem abundós, arrecerat al cor de les terres ombrívoles i fredes, un arbre fascinant: el teix.
En apropar-nos a un exemplar vell ens envaeix la seva majestuositat afilada, enigmàtica, com si fos un arbre fet de molts arbres, com si el tronc i la copa fossin les arrels i la seva veritable copa estigués invertida, oculta sota terra. Rodegem l’immens tronc. Quantes passes calen per fer-ho? L’escorça té el color pàl·lid i vermellós de la carn i, quan l’acariciem, sembla trencadissa com la pell d’un ancià, però la seva fusta és una de les més dures del bosc. En tocar amb respecte les seves fulles punxegudes, sorpresa, cap olor neix de les agulles. Tampoc de les seves baies que, com el glaç de l’hivern que les veu néixer, semblen una mentida, un engany vermell estranyament modern. I, prestant atenció, notem un aroma vague, sec, com el d’una habitació buida fa molt de temps.
Ens tombem a dormir a sota de les seves interminables branques, que ens mostren el capvespre com un vitrall negre, esquerdat en mil bocins. Tanquem els ulls i baixem, una subtil i pesada foscor ens abraça, descendent de la nit, pels braços del teix. O és pujant dels vapors podrits de la terra? La remor ens xiuxiueja que aquí venien a penjar-se els tristos i els savis que volien saber. Segles i segles ens cobreixen, palada rere palada. El llòbrec teix ha vist morir i néixer tot el que té nom, alimentant-se de tots ells, lletra rere lletra. La toxicitat mortal de les seves fulles i llavors s’emporta les impureses i condensa la vida a dins del bressol del nounat, del jaç del somiador i de la tomba del difunt.
