Vam parlar de les sirenes en la tercera entrada dedicada als encantats, però d’aquests fascinants personatges encara hi ha molt per conèixer. En la primera part d’aquesta entrada n’ampliarem el rerefons pel que fa als bestiaris medievals, catalans i d’arreu d’Europa. Coneixerem tota la seva evolució, què significaven en l’antiga religió grega, com es van transmetre en la literatura clàssica i com entraren en els bestiaris, mitjançant el Fisiòleg.
Anaren variant progressivament el seu significat i, fins i tot, la seva representació iconogràfica, fins a arribar al segle XIX, quan els romàntics acaben de fer les darreres pinzellades a un personatge que es remunta al principi de la civilització. Un punt força interessant és veure com aquesta evolució o, més aviat, degeneració, es va donant només en la cultura erudita i escrita, en la cultura oral i popular mantindran unes característiques força diferenciades.
En la segona part, coneixerem un personatge de la tradició local de Gandesa, la Serena, de qui en començà a parlar l’escriptor Joan Perucho i que actualment es divulga a la mainada del poble. I també veurem una llegenda d’Alcanar, la sirena de Sòl-de-riu. N’analitzarem els seus motius i la seva relació amb altres llegendes i autors. És aquest un d’aquells estranys i fascinants casos de com, al revés d’allò que acostuma a passar, la literatura vol entrar a la cultura popular.
Continguts:
Sirenes i el Fisiòleg
El Bestiari toscà i els bestiaris medievals catalans
Les sirenes i el tabú de la mort
La reinterpretació medieval i vuitcentista
Joan Perucho i Gandesa: la Serena
La versió de la llegenda de 1998
La sirena de Sòl-de-riu d’Alcanar
