Simiots (III i final): La crida del bosc

Simiot a l'església de Sant Salvador d'Arles

En el primer article d’aquesta sèrie dedicada als simiots vam conèixer la llegenda que els va estendre arreu dels Països Catalans i, en el segon, hem parlat d’ells i la seva evolució al llarg del temps. En aquest últim us parlaré d’altres aparicions d’aquestes criatures dels boscos i, sobretot, veurem com són part d’un fenomen estès arreu d’Europa.

Abans del cristianisme

Claude Seignolle, un dels més importants folkloristes i rondallaires francesos, quan parla dels «Sémiots d’Arles-sur-Tech» ho té clar: «A l’Alt Vallespir, la lluita del cristianisme contra el paganisme va prendre un caràcter especial. Els camperols havien preservat l’adoració dels déus boscans, les seves imatges de fusta adornaven els habitatges modestos. Va ser inútil cremar aquests fetills blasfems, la memòria dels déus del bosc encara era ben viva. El cristianisme va recórrer als mateixos mètodes que havia emprat contra les fades. Així, a Arles, els déus boscans es van convertir en simiots, grans mones que van causar destrosses i por al territori. L’Església va atribuir-los tots els desastres, responsables de tots els mals de la terra.»

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.