Simiots (II): D’homes i bèsties

El Krampus, esperit dels Alps

Podeu visitar els altres articles d’aquesta sèrie, seguint aquests enllaços:

Simiots (I): La llegenda de la salvatgia

Simiots (III i final): La crida del bosc


En l’anterior article vam conèixer la llegenda que va difondre els simiots, la de l’abat Arnulf i les relíquies dels sants d’Arles, Abdó i Senén. En ell vaig intentar ser escrupolós amb una idea: La llegenda no crea els simiots. És molt probable que ja existissin abans del segle XIII, quan en temps de l’abat Desbach es posen per escrit. Fins i tot abans del segle X, quan l’abat Arnulf portà les relíquies –sempre segons la llegenda–. Però en aquell temps, tan antic, el poble els veia d’una manera diferent.

La llegenda és molt important en tant expandí la seva imatge arreu dels territoris de parla catalana i perquè ens dóna pistes i idees del seu caràcter, que avui coneixerem. En l’imaginari col·lectiu les criatures, els déus, els esperits, passen per moltes transformacions. A la prehistòria podien ser figures temudes i reverenciades; a l’edat mitjana poden haver sigut perseguides i causar horror; finalment, avui, s’han acabat convertint en una cosa entranyable, infantil, familiar, per fer riure. Aquest és el procés pel qual han passat els simiots.

El seu nom, «simiots», no és que designi una criatura categoritzada amb uns trets específics, com ha acabat sent, sinó que era la manera que tenien d’anomenar-los popularment a la vall del Tec, amb la seva variant nord-catalana. Com veurem en la tercera part i final d’aquesta sèrie, a altres llocs dels Països Catalans i d’Europa els anomenaven de maneres diverses, amb característiques lleugerament –o molt– diferents i, fins i tot, d’alguna manera han arribat fins als nostres dies transformats en figures noves, sense aparença simiesca però simbolitzant el caos i el desordre.

He dit en l’imaginari col·lectiu. No és el mateix que allò que realment són. O sí? Nosaltres vam crear els simiots i els adaptem a cada època? O ells segueixen allà, enmig de la foscúria, esperant, guaitant… immutables, aliens als nostres canvis i capritxos?

Descobrim-ho, comparant els textos de tres autors diferents, de segles diferents, que van parlar d’aquests esperits del bosc.

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.