Simiots (I): La llegenda de la salvatgia

L'abat Arnulf arriba a Arles amb les relíquies dels Sants Nin i Non. Il·lustració de Carles Hernández per a Llegendàrium

Podeu visitar els següents articles d’aquesta sèrie, seguint aquests enllaços:

Simiots (II): D’homes i bèsties

Simiots (III i final): La crida del bosc


Encara que visquis a ciutat i no surtis mai del bressol d’asfalt, tu també has viscut el moment en què ets enmig del bosc, realment sol, ofegat per la foscor que se t’escola per la gola fins a les entranyes.

L’has viscut quan vas néixer, quan cridaves i ploraves sense saber què estava passant. Ho viuràs al final del camí, quan tampoc sàpigues què està passant. Ho has viscut quan els teus desitjos es desajusten de la teva voluntat, mostrant profundes esquerdes. Quan tots t’assenyalen i s’enriuen de tu, perquè tenen raó. Quan el que no vols veure es fa present. Quan perceps que tot el que fas no porta enlloc. Quan el que et sosté s’esmicola. Encara que no hagis viscut mai a bosc, has caminat per carrers entre edificis de murs impassibles, als que no els hi importes ni tu, ni qui ets, ni les teves circumstàncies, sota les llums d’ànima minsa, sota mirades hostils de boques seques i afamades que solament volen devorar-te pel mer fet de menjar. T’has perdut enmig d’un mar d’acer tallant, de substàncies que no pertanyen a cap lloc, de fum i d’indústria. I si vius a bosc… has vist el pànic reflectit al mirall, en el tremolor dels dits, en el reflex dels ulls en blanc, sense gènere, sense nom.

Quan el pànic dissol la teva personalitat i tot allò que creies cert s’esfondra. Aleshores, ells venen. La riallada salvatge enmig de la fosca. Els vas veient? I no ets tu qui rius. Avui no, no és el teu pobre ego desfet pels quatre cantons pel pànic, com si bestials mans d’ungles llargues i negres haguessin tirat dels fils que cusen el teu ninot, no, la riallada ve d’enfora, de més enllà de la teva subjectivitat. I potser això és encara més terrorífic que estar totalment sol, enmig del bosc, ofegat per la foscor: Que hi hagi algú sotjant entre la fronda. Perquè creure’s en soledat et fa sentir únic, et pots recrear en la teva dissolució i reconstrucció… o desaparició. Però si hi ha alguna cosa més, allà fora, aleshores ni tan sols et queda l’autocompassió per pal·liar el pànic. Solament fugir, si pots.

Durant dos articles ens trobarem amb ells. En aquest us parlaré de la història i expansió de la llegenda que, per primera vegada, deixà constància escrita d’aquestes criatures. En el segon article parlaré d’altres aparicions dels simiots en diferents pobles catalans, de criatures i esperits similars, del seu significat, simbolisme, tracte i de la seva relació amb el territori i amb nosaltres mateixos.

Acompanyeu-me, veniu si els voleu conèixer. Els simiots són el caos, la resposta ferotge de la fragmentació il·lusòria de la realitat.

Benvinguts a la part salvatge.

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.