Llegendes i folklore del senglar

Vas iber del segle II aC, que mostra una suidomàquia, la cacera d'un porc senglar

Els nostres avis i àvies van exterminar el llop, que retorna molt tímidament, deixant-se veure fugaçment com si fos una ombra. Van acabar amb l’últim ós i, avui que sembla que reviu, tornen els vells i lògics conflictes entre depredadors. Els nostres avantpassats mataven les serps, els gripaus i les guineus, com vam veure en el seu article, perquè també les consideraven enemigues, sobretot de l’aviram. Però la majoria d’espècies han mort sense ser recordades. Avui hi ha qui pensa que són solament mites.

És el cas del magnífic linx europeu, també conegut com a gatillop , el felí més gran d’Europa; o la balena franca i el vell marí, foragitades de les nostres costes per sempre més. O de l’herc, la cabra més colossal de les nostres muntanyes, que podia arribar a pesar més d’una tona, amb banyes pròpies d’una llegenda. Altres són espècies petites, no tan llampants com el llop, l’ós o la guineu, que han marxat sense fer soroll: l’esturió, l’àliga marina, el grèvol, el falcó borni… Per no parlar de les plantes i els arbres que també s’han mort a les nostres terres.

I és que els humans han matat tot el que han tingut proper. Tot el que han pogut matar, ho han matat. Primer i abans que res, han matat altres humans, després bèsties i plantes, rius i les roques mateixes, que semblen eternes però que s’esberlen i fonen sota les nostres màquines com mantega. Milions d’anys reduïts, literalment, a pols. Foradem, trinxem, enverinem, utilitzem, venem, esgotem i buidem.

Però hi ha espècies resistents, tan resistents com la mateixa essència de la terra. Espècies que perviuen als nostres cops, al cec furor humà per reduir-ho tot a un món que es pugui mesurar, que no sigui agressiu, que no ens pugui respondre d’igual a igual i, sobretot, amb el qual es pugui fer negoci. Diners. Poder.

Una d’aquestes espècies, una de les més dures i tenaces de tots els boscos ibèrics, és el senglar. El senglar ha acompanyat els primers caçadors recol·lectors en l’alba de la humanitat, ha estat tòtem de guerrers a Amèrica i animal espiritual dels antics ibers, company de déus a Escandinàvia, senyor del bosc celta. El trobem a les coves prehistòriques, a la ceràmica de l’antiguitat, a les primeres llars dels pobles del neolític. I l’edat mitjana el veia, per un costat, com encarnació de tots els vicis i pecats, o com la veritable imatge de la resistència i la duresa, tant apreciat per la seva carn i ullals com menyspreat o admirat per allò que els homes hi projectaven.

La guerrera sense por s’endinsa en les hostils ciutats humanes a la recerca de menjar. La matem per centenars, pengem el seu cap de les nostres llars, oblidats trofeus coberts de pols i àcars, matem les seves cries i matem les seves mares. Però la guerrera tenaç travessa els boscos per les parts més dures i punxegudes, per màquies i maresmes baixa dels turons i es rebolca damunt del fang. La guerrera ens observa fixament, ullals orgullosos, i ens diu d’igual a igual, que seguirà aquí quan nosaltres ja no hi siguem.

I, al final, aquesta serà la seva victòria.

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.