El salze: l’arbre de la riba

Desmai. Claude Monet. 1918

D’entre totes les espècies de salze o saule, la més comuna a Catalunya és el salze blanc (Salix alba), també tenim el gatell (Salix atrocinerea), la vimetera (Salix fragilis), el gatsaule (Salix caprea), la vimassa (Salix aurita) i el molt famós desmai o salze ploraner, una opció ornamental comú en jardins i estanys, també conegut com a salze sepulcral (Salix babylonica, també Salix elegantissima o barrejat amb altres varietats). En aquesta entrada parlaré de la família dels salzes en general i, sobretot, ens centrarem en el salze més comú, el blanc. Val a dir que hi ha diversos arbres que comparteixen nom, per exemple, el gatell també s’empra pel tamariu, a l’Urgell.

I vimetera, cap al segle XIX, s’emprava en general per a fer referència al salze. Això és perquè es feia servir per a fer «vímet», es tallava l’arbre arran de terra i la multitud de branques fines i llargues que naixien es tallaven i amb elles es feien cistells o altres estris que posteriorment, eixugades, s’endurien. Cada any es repetia la mateixa operació. Cels Gomis, a Botànica popular catalana, ens en donà referències amb aquest nom, vimetera. En diu que: «Els vímets s’han de tallar en lluna vella perquè la vimetera no sigui branquejada l’any següent», és a dir, que s’havien de tallar les branques en lluna nova –anomenada «lluna vella»–, perquè sinó l’any següent en lloc de branquetes fines i flexibles, en sortirien branques gruixudes que no servirien per a fer cistells. També existia, recull Gomis, la dita de caminar «dret com un vímet», perquè aquesta gran multitud de branques que naixien del tronc tallat, inicialment, eren rectes i fines.

Avui el salze és un arbre considerat molt bonic, elegant, apreciat i estimat per a l’ornamentació de parcs i jardins, també amb connotacions de melancolia i sensibilitat. Un arbre inspirador, evocador com ja va notar Jacint Verdaguer a la font del Desmai. Però això solament és una part dels seus atributs. Al nord d’Europa era un arbre perillós i dels morts. I a l’Antiguitat del Mediterrani, el salze era vist com un arbre de mort, de dol i tristesa, sí, però també un arbre de vida, de retorn i del naixement, un arbre purament liminar, a la mateixa frontera o marge, en el punt just on hom mor i, en aquell precís moment, torna a néixer i viceversa. És per això que l’aede Homer, per boca de Circe, la gran bruixa, posa als salzes a la riba justa entre la vida i la mort, als límits entre un món i l’altre. Per això Orfeu porta un bastó de salze i, també, els cossos dels morts a l’Argonàutica pengen d’ell, perquè tornin a viure.

La imatge és clara: els salzes, branques argentades reflectides a les profunditats, creixen a la ribera, entre les aigües i la terra, a mig camí de morts i els vius. Alhora és fertilitat i infertilitat, la vida i la mort, sexe i castedat. La seva naturalesa, per tant, és la cruïlla. I així ho veurem amb abundants tradicions, llegendes i creences, del passat més remot i de temps molt més propers.

Continguts:
La font del Desmai de Folgueroles: els salzes a Catalunya
Una visió centenària de castedat
En el temple d’Hera: Les mares i la fertilitat
Al Corredor: La mort i els avantpassats
El bosc de Persèfone: La cruïlla entre la vida i la mort
Àrtemis Lygodesma: el salze a Esparta
El salze en la bruixeria, les sagues i les llegendes
Bonus: Àrtemis a la Tàurica

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.