Venim d’aquests dos articles:
Ruta megalítica per la Serralada de Marina (I): Una cançó esmicolada
Ruta megalítica per la Serralada de Marina (II): Dins el ventre de la terra
Per arribar des del dolmen de Can Gol II fins a La pedra de les orenetes he de recórrer una pista forestal durant una estona. Just abans de començar a pujar Céllecs amunt em desvio a la dreta per un sender que porta a una mena de replà d’on sorgeix una estranya formació rocosa. Perquè això és el primer que sorprèn de la Pedra de les Orenetes, la curiosa forma, llaurada pel gel, el vent i la pluja o per la mà de l’home, segurament ambdós, que sorgeix de la terra. El gran abric natural que ens rep a l’esquerra del camí sembla la carcassa d’una antiga bèstia descarnada, el cap de la qual té quelcom d’orgànic però també d’inhumà, amb textures arrodonides, voltes que semblen uns ulls clucs i buits, un cap boca amunt, monumental, al que hem de donar la volta o escalar. A hores d’ara torno a estar en silenci i, la veritat, és que dubto entre el riure incrèdul i la meravella, com si fossin dues coses diferents, que no ho són. Intento la petita escalada a redós del gran abric que, endevino, en el passat hauria de guardar pintures rupestres en el seu si. Avui no hi ha cap. I entro per un dels ulls d’aquesta estranya, sinuosa i ondulant bèstia formada a l’era postglacial que sembla sorgida d’un somni gaudinià.