«Si passes per aquell carrer, quan és fosc, els morts t’arrossegaran a dins la terra», afirmava l’avi. I, quan eres petit, et feia tanta por que no vas passar mai per aquell carrer a l’horabaixa. «Porta’t bé, que vindrà l’home del sac i se t’endurà», deia l’àvia i creies, perquè sabies que se t’enduria. Però t’havies fet una mica més gran i et costava d’entendre. Qui és l’home del sac? «Mira, que si no fas el que et diuen els grans, en Rosegacebes t’estirarà dels peus quan dormis», amenaçava la mare. I ja no et creies res de res. Eres prou gran per creure en fantasmes, homes del sac i Rosegacebes.
Ells ja no hi són, per avisar-te. Ara tu ets tot el que queda.
L’únic home del sac que coneixes és la policia, que si t’enxampa robant, se t’endurà a la presó. O potser ets tu, l’home del sac? Potser, quan beus i gaudeixes d’apallissar els febles, ets com aquells morts que s’empassen la mainada. I quan forces a una persona gran, perquè et doni el que porta al damunt, no penses que vindrà cap dimoni a arrossegar-te a l’infern. Tampoc quan amenaces algú de mort o quan gaudeixes de la violència. Prou que ho saps: no existeixen els fantasmes, solament els que portem al damunt. I tu en portes molts.
Per això has anat a robar al cementiri.
A qui li importen els morts? Qui se’n recorda d’ells? Ni la policia ho consideraria un crim. Els morts solament són un piló d’ossos i pols. «Si vas al cementiri de nit, vigila amb la dona que et mira de peu a la cantonada», pots sentir l’avi, mentre trenques la làpida a cops de mall. Somrius, pensant en les joies i els rellotges que t’emportaràs. Molt més fàcil que robar als vius, que sagnen i ploren. «Si sents ferum a ceba, fuig del cementiri!», et diu la veueta feble de l’àvia, llunyana. I què, si sents la pudor de ceba? És que no fan fortor els morts? És normal que sentis olor a podrit. Potser aquest mort és recent. Encara millor! Et faràs fotos amb ell.
Treus el cadàver del nínxol amb dificultat. Enfoques el cos de la dona amb la llanterna del mòbil. És massa gros, mai havies vist un de tan gras i inflat. No és verd, com esperaves, com surt a les sèries de televisió. Més aviat és blavós, gris i llefiscós, amb erupcions blanques, com una taronja florida.
Deixes el cos recolzat contra les fileres de nínxols, treus el mòbil i et fas una estúpida selfie amb el cadàver, fent ganyotes, per ensenyar a la xicota i als amics. Sents un soroll llunyà i proper, com el xerricar d’una serra al damunt de la fusta seca, com el d’una televisió mal sintonitzada. La fortor a ceba podrida es fa més intensa, travessa el mocador xopat en el perfum barat de la teva noia. Marejat, decideixes acabar de pressa i fotre el camp.
Agafes el braç de la dona obscenament grassa, per robar-li el preciós rellotge d’argent que encara porta, aturat com la seva vida. Qui enterra als morts tan ben vestits i coberts de joies i pertinences? De què serveix tot allò als cucs? Estires, però el canell està massa inflat i el rellotge no vol sortir. Tornes a estirar amb més força i, quan surt, rellisques enrere. Marejat, caus enrere i et dónes un cop al colze amb una de les làpides que tens darrere. Renegues de dolor. T’aixeques i mires al voltant.
L’alt passadís de nínxols és més estret del que semblava. Dones una puntada de peu al cap del cadàver i, amb més facilitat de l’esperada, l’arrenques. Cau al costat, feble.
«Si no respectes els morts, en Rosegacebes se t’endurà amb ells!», et diu la mare, gairebé a cau d’orella. El record et fa riure per dintre. Però no rius quan sents el xerricar més a prop. El soroll que fa la realitat quan s’esquinça. Quan et gires el veus al fons de les muralles de nínxols, penses que és el vigilant del cementiri, potser un altre lladre com tu. Crides, amenaçant amb el mall que li enfonsaràs el cap. El mòbil et cau a terra, amb la llanterna cap per avall. I, aleshores, avança. Com un pampallugueig d’ombra, que corre pels nínxols. Colpeges amb el mall al no-res.
Sempre és el mateix. Els accidents de cotxe, els infarts, les notícies de malalties greus. Sembla que vinguin del no-res, sense esperar-ho, com una finestra que s’obre i et reclama.
El soroll de dents que roseguen, ferros i udols, és tan intens que no pots escoltar els teus propis crits. Un puny et colpeja la cara i et llença a terra, el teu cap al costat del de la dona. T’observa, podrit, la boca i els ulls dos pous negres plens de cucs. Quan sents el peu colpejant el teu pit i escoltes el crac de les teves pròpies costelles, sembla que la dona somriu. Perds l’alè i la por et glaça. Gairebé no pots respirar i, quan intentes aixecar-te, una mà –o són moltes?– et torna a llençar a terra. T’obren la boca i t’hi posen alguna cosa a dins. Què és? Plores. No pots cridar.
I quan t’arrosseguen al forat del nínxol, juntament amb el cadàver obès d’aquella dona aixafant-te i llevant-te la vida a poc a poc, ofegat per la pudor de cebes podrides, saps que pertanys a aquell lloc, que pertanys a un indret de molt avall. Sents les veus dels teus, resignades, molt llunyanes.
No vas escoltar-los mai.
Quan tanquen el nínxol, en la foscor absoluta, en el silenci de la tomba, desitges tornar a ser nen, per creure en totes aquelles històries de la vora del foc.
Potser ara no estaries veient l’infern.
*
D’entre totes les històries que s’expliquen, les protagonitzades pels que ja no hi són ocupen un espai central en les cultures de tots els temps. És així d’ençà que tenim coneixement de les contalles que ens explicàvem els uns als altres, al principi de les societats humanes. I és probable que hagi estat així sempre, quan els primers humans van adonar-se que hi havia alguns familiars i amics que s’adormien i no tornaven a despertar mai més.
En aquestes narracions de tradició oral els morts acompleixen diversos papers: poden ser humorístics i burletes, poden ser benèfics i ajudar-nos prevenint fatalitats, regalar-nos missatges, avisar-nos d’esdeveniments, dir-nos que ens estimen i que no perdem l’esperança. O poden ser tot el contrari. En algunes històries els morts romanen a l’aguait, esperant enfonsar-nos amb ells.
Morts venjatius, morts afamats, morts que no recorden ni el seu nom, corsecats, volen fer pagar a la societat el mal que van rebre o, simplement, segueixen fent el mal que van fer en vida. Atrapats entre aquest món i l’altre, condemnats a repetir una vegada i una altra les mateixes accions, desitjosos d’una sola gota de vida, d’alimentar-se d’una escena que pugui variar la monotonia on estan sotmesos perquè no poden escapar, perquè no poden canviar.
Totes les societats han vist néixer les seves històries i cançons de morts. És natural que, en una societat eminentment agrària i rural com era Catalunya, molts d’aquests morts estiguin relacionats amb elements que coneixien bé, que formaven la base de la seva vida quotidiana.
Com les cebes.
*
AQUESTA ÉS L’ENTRADA QUE HAN ESCOLLIT AMB LES SEVES VOTACIONS
ELS MECENES DE PATREON
PEL MES DE JULIOL DE 2020
