Ritus i tradicions de maig (I): els maiets de la Cerdanya, els plens de Berga i altres rostres de la salvatgia

Maiet, il·lustració del Costumari Català d'en Joan Amades

Els tres primers dies de maig, del vespre del 30 d’abril fins al crepuscle del dia de la Santa Creu, el dia 3, coincidien les celebracions d’una sèrie de ritus i tradicions que a Catalunya de manera progressiva, fragmentada i sincretitzada han perdurat fins als nostres dies sota diferents formes, generalment adaptades a la religiositat cristiana. Són aquests tres dies una porta oberta a les fascinants tradicions de maig, als captiris i a les caramelles, que encara perduren amb molta força a pobles com Súria o Callús o a les processons com la moixiganga, d’antiquíssima tradició que es perd en la boira dels segles.

Altres han desaparegut, arribant esbufegant, somortes i apagades, als inicis del segle XX. Probablement perquè no van adaptar-se als nous temps, molt afectades per les migracions als centres urbans i la pèrdua del context social i humà sobre les que se sostenien. Però d’ençà de l’època moderna també s’han generat tradicions noves, com l’Ou com balla o les catifes de flors de Corpus a poblacions com Sitges. Com sempre amb aquests temes, rastrejar les tradicions que tenen orígens precristians és pràcticament impossible. Estem davant de l’horitzó de les hipòtesis. El que podem fer és documentar-les el més enrere possible i comparar-les amb tradicions anteriors, si existeixen, que s’hi assemblin o que estiguin revestides d’uns motius cultuals o simbòlics propers.

En la sèrie que inicia aquest article tractarem amb tot un seguit de tradicions i personatges –catalans, però també d’arreu– que desfilen pel cor verd i roig del maig, el roig de la sang vessada i el verd de la renovació. El centre de la primavera, l’època més vital de l’any però també una de les més ambigües i perilloses. És aquest temps allò que a vegades he anomenat literàriament «el Regne dels Joves», quan governa ferm i ferotge el nou rei que ha destronat l’Hivernàs. Tot el que era vell ha mort amb l’equinocci de març i les seves últimes fuetades queden lluny en la lluna dels amors enganyosos d’abril.

Els batecs de vida ara retrunyen forts, una melodia de flors i bèsties. Una melodia fugaç de cantarelles airades i horitzons de passió. Maig és herald del temps més lluminós i de les flames de l’estiu, quan la vida pren el seu tron per la força, cantant i ballant amb el foc entre les banyes.

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.