Amb el juliol arriba la calor, les eternes nits d’estrelles, la mar que bull d’emocions contradictòries. El mes de juliol és el temps de després de la sega, de garbejar i espigolar, dels llunàtics i les passions. Malgrat no ser un temps, aparentment, determinat per una festivitat reconeguda –com poden ser-ho Tot Sants, Nadal, Sant Joan, el primer de Maig o la Quaresma–, en la tradició popular és un mes que està dominat per la Lluna, l’Arc de Sant Martí i el plou-i-fa-sol.
Però he dit que està dominat per la Lluna? Perquè també és el mes on regna el Sol que comença a minvar, encara, sense adonar-se. És per això que el seu nom fou dedicat a Juli Cèsar, perquè el Sol fou el principal símbol imperial romà, tal com fou déu principal de tants panteons de l’antiguitat. Però també va ser el temps de les Neptunalia, les festes de la mar, amb processons de barques, d’on s’estén el costum de cantar cançons marineres. Lluna i Sol, mar i terra. Contradiccions complementàries.
En aquesta sèrie d’entrades anirem a la mar i parlarem del Sol i la Lluna, coneixerem l’estranya trobada del plou-i-fa-sol, el seu sentit i tradició, veurem com per juliol transiten bruixes i santes, bojos i savis, bosquerols i bèsties. I també coneixerem llegendes populars, com les de les santes Marta o les germanes Justa i Rufina; o personatges com els trinxeraires, nens marginals de la Barcelona d’inicis del segle XX, o els patots, una intrigant societat bosquerola aïllada de tothom.
