Ritus i tradicions de maig (III): El rei i la reina de maig

La processó de la Reina de Maig. Herbert Wilson Foster (1846-1929)

La idea de rei i reina de maig és un concepte modern, literari, format per l’antropologia i la religió comparada, per la historiografia i per un bon grapat de poetes. Això no vol dir que sigui un concepte fals o invàlid, perquè ens serveix per trobar-nos amb els sorprenents punts en comú, abundants per centenars i coincidents a molts indrets d’Europa, que tenen tot un seguit de celebracions, danses i ritus de maig més o menys sincretitzats amb el cristianisme, que semblen remetre a un passat remot o ser traces de festivitats o ritus de caràcter desconegut per nosaltres, on predominen elements i símbols relacionats amb la renovació del cicle anyal, la feminitat, la resurrecció, la fertilitat i la plenitud de la vida, entre d’altres.

Vol dir això que tots eren el mateix ritu? No. Vol dir això que hi ha una mena de trencaclosques que s’ha de refer per restaurar un ritu perdut? Tampoc. Probablement el que hem pogut preservar és un record llunyà d’allò que hi havia: fragments d’una multitud de ritus i tradicions diferents, adaptats i nascuts en terres molt diverses, però amb un fons comú relatiu a l’època de l’any: la plenitud de la primavera. Ritus i tradicions que van evolucionar i canviar al llarg del temps i que, amb l’arribada de l’era industrial, van morir del tot o van convertir-se en festes seculars o acudits sense cap valor més enllà de la gresca.

Explicant de manera resumida tot el que vindrà a continuació: el geni boscà, el caçador, el Cornut o Corneli, el boig, el numen de la fecundació i dels boscos de la ment irracional i caòtica, s’uneix a la núvia de maig, la deessa del coneixement secret –en algunes ocasions, com veurem, representada de manera triple, per tres donzelles–, en un matrimoni que alhora que renova la vida també mata a la bèstia, al foll derrotat o vell rei, potser les últimes fuetades de l’hivern. Mort i renascut el geni del bosc amb una nova fesomia, la vida segueix el seu cicle. En algunes versions hi ha un element de sacrifici, un sacrifici d’amor necessari per a la comunitat, on gairebé sempre la víctima és el vell Rei que cedeix el pas al nou.

Avui tot aquest ritu especulatiu s’ha sistematitzat dintre de corrents neopaganes i pop. Van ser molts autors els que van ajudar a configurar aquesta recreació que, tinguem-ho present, no és filla del passat sinó del segle XX. Un dels autors clau en aquesta recreació és Robert Graves –1895-1985– qui, amb la seva La Deessa Blanca –1948–, va imprimir amb força la idea de la Deessa i el matrimoni entre el Rei i la Reina en la cultura popular. Altres autors, entre molts, que també van col·laborar en aquest llarg procés van ser la historiadora i arqueòloga Margaret Murray –1863-1963–, l’arqueòloga Marija Gimbutas –1921-1994–, l’escriptor i fundador de la wicca, Gerald Gardner –1884-1964–, l’antropòleg James George Frazer –1854-1941– amb La Branca Daurada –1890– o l’escriptor bretó Jean Markale –1928-2008–.

No hem de veure’ls a tots ells com a participants d’una construcció voluntària. Alguns van participar-hi activament, com Markale o Graves, d’altres involuntàriament. Però la cultura popular col·lectiva va fer-se seves les obres de tots aquests autors, traduint-les a un llenguatge i a una organització que els hi eren útils, que d’alguna manera els hi eren familiars. Perquè, potser, la necessitaven, s’hi reconeixien. Sí que és ben interessant veure com aquesta «reconstrucció» del segle XX responia a una tradició que, amb moltes variacions i particularismes, trobem arreu d’Europa.

En aquest article parlaré de moltes tradicions, principalment catalanes, però també d’altres contrades com el País Basc o França, on veurem aquests matrimonis entre el Maig i la Maia, entre genis de la fecundació i la renovació o, com els he anomenat a Llegendàrium de manera literària, el Rei i la Reina Joves. Més que extreure’n conclusions i fer hipòtesis, les observarem tal com els etnòlegs del passat les van recollir. També parlaré, sense entrar-hi en profunditat, de tradicions catalanes relacionades amb l’Abat dels bojos o Rei dels folls.

Entre finals del segle XIX i inicis del segle XX totes aquestes tradicions de maigs i maies van anar desapareixent, amb alguns casos molt locals de supervivència en contrades de l’est d’Europa o en algunes àrees rurals, molt disfressada i transformada. I al segle XX va tornar, feta de nou, transformada, poetitzada, repensada per a un temps nou i diferent.

Això solament és un petit fragment! Vols llegir sencer aquest article? I molts altres? Dóna suport a Llegendàrium amb una aportació mensual de 4€ a Patreon.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.